Dependenta abocant orxata

Avui passava pel carrer Parlament, just per la vorera contrària a la de l’orxateria Sirvent, i m’he trobat un dels seus dependents habituals traient d’un local d’aquesta vorera un carro ple de sacs de xufa. Ens hem saludat mentre jo em fixava que als sacs de xufa hi posava Alboraia. Coneixedor que la capital de l’orxata de xufa és la població d’Alboraia a València, he volgut fer-me l’interessant i li he preguntat com afirmant-ho,

d’Alboraia d’Alboraia?

La qual cosa, ara en la quietud de la nit ho puc entendre, l’ha deixat sense fred ni calor però, amable, m’ha continuat la conversa parlant-me de les xufes que hi havia al sac i de si les havia provat o no. A ell l’orxata no li fa massa el pes, però les xufes sí que li molen. I m’ha ofert donar-me’n unes quantes perquè les provés la propera vegada que vingués (cosa que acostuma a passar un promig de cinc o sis cops per setmana). Al cap d’unes hores hi he tornat, i efectivament i discreta, mentre demanava la meva orxata s’ha colat entre les saludables dependentes comunes (ell també és a l’obrador a vegades, em sembla) i ha deixat davant meu un farcellet fet amb els tovallons de l’orxateria, amb unes quantes xufes dins. En el primer moment, m’ha semblat que allò tenia tota la pinta de ser un lliurament encobert de droga (sí, com ho diuen a les sèries, la droga, com si fos una quimera però alhora quelcom tan metodològicament identificable i concret com el dimoni), però veient el gens glamurós estampat en lletres verdes sobre el paper del farcell, m’he quedat només amb la incomoditat de sentir-me amb un tracte de favor respecte d’altres clients.

L’orxata de can Sirvent al carrer Parlament és la millor de Barcelona. Però no us equivoqueu, no és la millor tant perquè tingui el millor gust -cosa que depèn del dia, de l’any, i fins i tot probablement de quins treballadors hi ha aquella temporada- sinó per una raó que podríem dir de dret diví. Per perdre aquest dret s’ha de fer força malament, i com a mínim pel que fa a la meva opinió actual, aquest se l’emporta l’orxateria del costat de casa meva. Que pot reivindicar aquest dret perquè, ja no només jo, molta gent diu que aquella orxata és força bona i d’altres atrevits comparteixen amb mi que és la millor.

Quan tot just fa una estona m’he adonat que encara tenia les xufes a la butxaca, ja desparramades del rudimentari farcellet, m’he posat a buscar informació sobre la xufa i l’orxata. He vist que ja algú altre ha escrit un post sobre aquest tema, senyal inequívoc que la procrastinació m’havia castigat. I en això estem.

També podeu trobar aquí més informació sobre l’orxata i les xufes. 

No recordo la primera vegada que vaig provar l’orxata. Tinc quelcom entre la sospita i la il·lusió que fos a l’Agell, una mena de granja que hi havia a la Via Laietana, bastant avall. El despatx on treballava el meu pare era en un edifici més o menys davant, aquell que fa un angle amb unes glorietes circulars crec. Allà hi havíem anat algun dia, amb la meva mare i els meus germans, en un moment indeterminat del principi de l’estiu, a esperar el meu pare que deuria sortir de fer jornada intensiva, d’hora. Les olors i les sensacions que es respiraven en aquell moment, establiment, i acte grastronòmic de prendre orxata o granissat (crec que en aquell moment no m’importava el més mínim quina de totes dues coses), sí que ho recordo, són una de les arcàdies que formen part del meu imaginari. Val a dir que quelcom d’aquí pot ser producte de la invenció, aquesta maleable matèria que teix amorosa els forats de la nostra memòria.

La meva experiència amb l’orxata té un immens forat des d’aleshores, vista des d’avui en dia, que no torna a tenir llum fins fa uns vuit anys enrere, o por ahí, quan vaig aficionar-me a l’orxata de can Sirvent al carrer Parlament. Des de llavors, amb una assiduitat tan fidel que em faria mereixedor d’alguna cosa guai, estiu rere estiu he anat acumulant una experiència que em permet parlar com ho he fet i seguiré fent en aquestes línies.

Per no estendre’m més del que ja ho he fet, miraré de resumir en punts els fets i que es pot fer, s’ha de fer o no s’ha de fer amb l’orxata:

1. L’orxata és bona
2. L’orxata és indigesta
3. L’orxata s’ha de beure amb got de vidre
4. L’orxata s’ha de beure directament del got, sense canya
5. L’orxata s’ha de remenar bé tot just abans de ser servida
6. L’orxata es fa malbé aviat

Bé, tot això ho dic perquè al llarg dels anys he vist i segueixo veient coses que em fan pensar, o directament despropòsits:

1. Molta gent que diu que no li agrada l’orxata es basa en records d’infantesa, o en la nul·la experiència d’haver-la tastat.
2. La gent es demana gots grans d’orxata, alguns com si perquè més gros fos el got, més bona serà l’orxata. Que cada ú begui el que vulgui, però si no respectem l’orxata, ens aclarirà alguns temes que teníem mal entesos un cop sigui a l’estómac.
3. Molta gent es demana gots d’orxata per endur, que són de plàstic. Però el més curiós és que es queden davant de la botiga consumint els gots. Això és un despropòsit pel que fa a la sostenibilitat. De nou, em cago en aquesta tendència a alienar la nostra part de responsabilitat com a consumidors sobre la generació de residus i el consum de recursos. Però a més a més, l’orxata és més bona beguda en got de vidre,
4. perquè és indissociable d’aquesta experiència gastronòmica el tacte fred del vidre contra els llavis. En els gots petits que jo prenc (mida que per cert no es troba disponible per endur) cal fins i tot anar amb cura i sostenir el got per la part superior amb els dits, evitant així escalfar amb les mans la beguda. Em podeu dir maniàtic, però llavors el proper dia que aneu a El Federal a fer de generació X a veure si teniu collons de beure-us un Priorat amb canyeta. Pallassos.
5. L’opció de demanar ampolles per endur (a l’establiment ens permeten portar el nostre propi envàs reutilitzat), és això, una opció. Però mai és el mateix que beure-le acabada de servir de les cubes, on es va remenant contínuament.
6. Doncs això. Una altra raó per la qual les ampolles no són sovint una bona idea. El dia després allò no té res a veure, i l’altre ja no es pot ni menjar (beure en aquest cas, evidentment).

Hi ha una altra cosa que em molesta del públic habitual de l’orxateria Sirvent. És la marraneria. És una mena de marraneria dominical, com un conjunt de gestos descurats i incívics que, en la justa mesura, fan que un sembli com més persona de món, més straightforward, més no sé com dir-ho. És una mena d’impostura que fa que la gent deixi els terres dels bars i llocs de consum d’aliments així: . L’inventor de la paperera s’hauria estalviat uns quants esforços si hagués sabut com de cazurros poden arribar a ser alguns.

Doncs això,

que busco companya de pis, en principi acabat amb A, en femení, tot i que no descarto tampoc viure amb algú del meu mateix sexe… només que posats a triar, prefereixo començar per les noies. Evidentment . Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.

El pis és al barri de Sant Antoni, escandalosament cèntric, a 10-20 minuts caminant de Plaça Catalunya i Plaça d’Espanya..

• transport: amb tres línies de metro a 4 mansanes la més llunyana i a uns 100 metres la més propera.
• llum: l’habitació en lloguer rep llum natural durant tot l’any, i sol directe a les tardes d’estiu.
• superfície: l’habitació té uns 11,5 metres quadrats de superfície.
• mobles: hi ha un armari de fons, força gros, amb calaixos i barra per a penjar la roba. També una taula tipus escriptori d’Ikea i un llit individual (encara que a la foto se’n vegin dos)
• accés a internet: a l’habitació hi ha cable ethernet per a poder-lo endollar directament a l’ordinador.
• acabats del pis: són senzills, i si vols viure envoltat de luxe potser no és el teu lloc .
• preu: 350 euros mensuals amb despeses de llum, aigua, gas i internet+trucades locals incloses. Personalment sóc partidari de compartir també despeses d’alimentació, tal com he fet sempre, però si fos el cas ja ho pactaríem.

Imatge panoràmica de l'habitació

Imatge panoràmica de la sala

L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.

A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.

Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.

El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.

Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.

Estic sentint a TV3 com els ajuntaments catalans estudien, parlen de, es proposen plantar-se davant la incapacitat que tenen actualment de fer front a algunes despeses.

Comenta la notícia que durant els anys de bonança els ajuntaments van assumir voluntàriament competències que només els eren opcionals, i d’acord amb uns trams segons la seva quantitat d’habitants. Ara resulta que no poden assumir el manteniment de certes instal·lacions i serveis al ciutadà i reclamen un nou marc competencial i de finançament a l’Estat per a poder fer front a aquests costos.

A mi el que m’ha deixat la cara de quadres escocesos és com tenen l’estómac de responsabilitzar l’Estat d’uns serveis socials que ells voluntàriament es van posar a oferir i, no ens n’oblidem, segur que van reportar els corresponents vots al govern municipal de torn quan van ser inaugurats.

Ara que ja no tenen diners per seguir promovent les seves estúpides polítiques paternalistes, els ajuntaments, que majoritàriament deuen ser de CIU i el PSC, es posen a plorar. Podríeu haver-hi pensat abans.

Quan era petit un cop vaig demanar als reis el tocador de la Chabel. Em semblava que si algun dia podia tenir tota aquella col·lecció de coloraines i porqueries juntes i organitzades de manera tan mona, ja hauria fet bona part de tot el que em tocava a la vida. I això als set o vuit anys no és cap tonteria, atenció. Probablement per sort, els meus pares no ho devien veure de la mateixa manera i per això els Reis no em van portar aquest regal. De totes maneres al llarg dels anys he desitjat i m’han regalat tantes coses que ja no les setmanes, sinó els dies, revelen com a totalment inútils, que sospito que l’estupidesa dels infants mai arriba als seus màxims exponents sense l’ajuda dels pares.

Resulta que en Quim va quedar tan satisfet de com vaig pintar el xassis del Dyane (estrany és dir-ho així, el xassis és meu) que no va tenir massa problemes per enganyar-me que netegés i pintés, amb el procediment equivalent, tota l’artilleria semi-pesada de maquinària. En poques paraules, el que no és ni xassis, ni carrosseria, ni motor. És a dir: braços, direcció, suport de bateria, suspensions, amortidors, i alguna cosa que segur que em deixo. A mi em tempta la idea de pintar-ho de diferents colors -no fent un jardinet, però sí diferenciant- per tal que aquests juguin el seu petit paper en explicar la maquinària i la funcionalitat subjacent a cada conjunt o articulació de peces. L’únic però de tot això és que calia portar les peces a pintar a algun lloc -com casa meva, posem per cas- on jo no depengués de ningú més per anar fent feina.

Així doncs jo un dia també vaig enganyar un amic meu perquè m’ajudés a pujar des del carrer, on les havíem portat amb cotxe, totes les peces fins al menjador de casa. A mi personalment em sembla molt graciós pujar per unes escales peces d’un vehicle que mai podrà pujar-les. Diguem que el graciós compensa l’engorrós. I aquest gener, doncs, em tocarà anar netejant i pintant, netejant i pintant.

Si algun dia esteu molt avorrits i voleu venir a fer-me companyia mentre netejo i pinto peces, sereu benvinguts (potser, però si no us conec no us ho prengeu al peu de la lletra).

Quan faig les meves classes, de qualsevol matèria, sigui introducció a la informàtica o a l’edició tridimensional, em plantejo que hi ha alguns blocs temàtics o conceptes que són fonaments. És a dir coses que cal saber abans que qualsevol altra cosa. És habitual també que quan ensenyo aquests fonaments els meus alumnes posin cara d’estranyesa i com tenint la sensació que allò que explico no va per ells. El consol no ve fins més tard quan s’adonen que sí que anava per ells, i com sempre passa, uns hauran pogut/volgut escoltar millor que altres .

De manera semblant em vaig plantejar el que calia fer en el xassis del meu Dyane. El meu Dyane és una entitat que per ara no existeix com a cotxe, sinó com a conjunt limitat de peces d’un cotxe, susceptibles d’ésser muntades. En Quim m’hi ajuda. En Quim té moltes virtuts pel que a la reconstrucció i reparació de Dyanes es refereix, però és perillosament optimista en els temps i els esforços que en cada cosa cal invertir.

El xassis era una d’aquestes coses. Es tractava de donar-li uns brotxassos. Però bé, entre que amb uns pocs brotxassos no n’hi ha prou, la meva deformació professional pictòrica i aquesta consideració del xassis com el fonament de la resta del cotxe, en el qual valia la pena, ni que fos simbòlicament, posar-hi totes les atencions possibles, el quest es va acabar convertint en dues mans de pintura curosament repartides per cada banda del xassis, i fins i tot una tercera en algunes parts. Tot això, evidentment, després d’haver rascat a consciència amb un raspall de pues la superfície del xassis. En total ben bé entre 15 i 20 hores de feina.

Aquestes dues fotos mostren la part posterior del xassis. Allà on veieu els dos braços finals units per una banda extrema és on descansa la caixa de la carrosseria de la furgoneta. La cavitat en forma de casa senyorial al revés que veieu practicada sobre la planxa del xassis és la part on es subjecten els cinturons de seguretat dels passatgers del davant. Els passatgers de darrere, òbviament, no en tenen!

Doncs bé, quan el meu cotxe encara estava sencer, aquesta planxa superior del xassis s’havia anat deteriorant força, sobretot a la part de davant, a causa de les filtracions d’aigua que amb el temps havien anat podrint el metall. Un individu expert en aquesta mena de coses va deixar el meu xassis pràcticament com una joia d’artesania, i per un preu no del tot econòmic cosa que, tractant-se d’un xassis, pot despertar més d’una i de dues suspicàcies, o no.

Però bé, ara ja tinc un xassis com Déu mana on muntar un cotxe. I això, segons en Quim, no és poca cosa.

Res de missatges cursis. Res de coloraines i guarniments estúpids. Res de consumisme. Res de reïvindicacions que caldria fer cada dia de l’any. Una creació feta amb Blender i postproducció amb After Effects que és una il·lustració sòbria i elegant d’un mite, que com tants altres mites de la nostra civilització, hi són perquè la nostra ment pugui estar prou poblada, per defecte, de coses interessants en què pensar i sobre les quals poder crear i reflexionar.

La música és una versió de la cançó Hallelujah interpretada per Chris Botti. Thread a Blenderartists i pàgina del creador. Font: Blendernation.

Difícilment cap gurú serà mai sant de la meva devoció. Qualsevol d’ells, polítics, ideòlegs i intel·lectuals, sol acabar sent víctima de la idolatria que li professen els seus seguidors i de la pròpia preocupació per mantenir vigent el seu personatge. Enrique Dans, en aquest sentit, no és del tot una excepció. Però té una capacitat envejable per aglutinar en la seva veu percepcions diverses de la realitat d’internet i saber-ho transmetre a públics també diversos, quant a interessos i coneixements tecnològics.

Us enllaço, doncs, una de les entrades del seu blog, on clama perquè enviem als diputats de la Comissió que ha de valorar la llei Sinde dels collons un mail expressant el nostre rebuig. Jo ho faré i espero que a vosaltres us sembli com a mínim un tema prou important com per entendre que ho faci. A partir d’aquí feu el que us doni la gana, que per algo fem pit en dir que som postmoderns.

Estos son los diputados de la comisión que puede aprobar la ley Sinde

I aquí us adjunto la carta que els he escrit, en català i en castellà. Si voleu la podeu utilitzar vosaltres, tot i que si és així i ho feu perquè us sentiu identificats amb el text, ho feu constar pertinentment i especifiqueu que feu servir les paraules d’algú altre. Jo sóc del parer que té més força sempre expressar-se des de les pròpies paraules, segurament per això no solc ser amic dels manifestos/proclames per molt que la causa em sembli noble. Per cert, això dels frigorífics no és idea meva. Potser és de l’Enrique Dans, ara no ho recordo.

Benvolguts diputats,

em dirigeixo a vostès per tal de fer-los veure la necessitat que no tiri endavant l’aprovació de la disposició final de la llei d’economia sostenible, popularment coneguda com a “llei Sinde”.

Aquesta disposició final res té a veure amb la sostenibilitat mediambiental i poc amb l’econòmica, i per aquesta raó té tot l’aspecte de ser una trampa que utilitza els canals democràtics per legitimar-se.

En efecte, des del meu punt de vista i des del punt de vista de la majoria de persones que coneixen el medi d’Internet, la seva idiosincràsia, així com els canvis culturals que ha introduït i introduirà, aquesta disposició final té molt poc de sostenible econòmicament perquè defensa uns models de distribució i negoci cultural absolutament caducs. És una llei al servei només d’uns pocs empresaris que s’han manifestat incapaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Quan, precisament, aquesta és una de les obligacions inalienables de l’empresariat d’un país: saber adaptar-se al seu entorn per a fer negoci.

Espanya, que en alguns aspectes culturals és líder a Europa, corre el risc de repetir i fins i tot empitjorar els errors sobre l’intent de control d’Internet que ja han comès altres països. Voler controlar Internet és un error en dos sentits molt diferents:

- suposa coartar la llibertat d’expressió per vies més subtèrfugues o bé  més manifestes,

- i, atès que qualsevol prohibició tecnològica generarà noves eines per evadir-la, implica promoure una xarxa Internet més ofuscada, on la gent circularà més amagada i on, per tant, els delictes que realment afecten el gruix de la societat tals com estafes i pornografia infantil resultaran molt més difícils de perseguir.

Tot això a banda dels dubtes que la disposició final d’aquesta llei genera al voltant de la consideració que sobre el poder judicial tenen les persones que l’han promogut. Quan repetidament els jutges han determinat que allò que es vol perseguir no és un delicte, és un atemptat a la democràcia i a la separació de poders establir un constructe extrajudicial que permeti satisfer uns interessos, insisteixo, molt particulars d’un petit grup d’empresaris que en absolut representa ni tota la indústria ni tot el món de la cultura.

M’avergonyeix viure en un país on les associacions culturals, centres cívics i altres institucions culturals tenen problemes pressupostaris per tirar endavant els seus projectes, i mentre passa això, els polítics que se suposa que hauríen de respondre a les necessitats de la ciutadania i a la seva set de cultura reaccionen amb suport incondicional o es venen per un plat de llenties a una llei que hipoteca el desenvolupament cultural que el nou panorama tecnològic pot aportar.

Quan els polítics parlen que cal ajudar la joventut, haurien d’entendre que això no només passa pels ajuts al lloguer, les beques o altres opcions que depenen del talonari. Es tracta també de saber atorgar a un medi en el qual molta gent jove és experta, com Internet, la llibertat que necessita perquè pugui ser un entorn d’oportunitats fructífer. Que una indústria vella i caduca determini per quins camins ha de córrer la tecnologia de futur, i que els polítics ho tolerin i facilitin, és quelcom inadmissible i que ara teniu l’oportunitat d’esmenar. Espero que així sigui.

S’imaginen que els venedors de gel haguessin impedit el progrés de les neveres? Gràcies per la seva atenció.

Atentament,
Raimon.

Apreciados diputados,

me dirijo a ustedes con el fin de hacerles ver la necesidad de que no tire adelante la aprobación de la disposición final de la ley de economía sostenible, popularmente conocida como ley Sinde.

Dicha disposición final nada tiene que ver con la sostenibilidad medioambiental y muy poco con la económica, y por esa razón tiene todo el aspecto de una trampa que usa las vías democráticas para legitimarse.

En efecto, desde mi punto de vista y desde el de la mayoría de personas que conocen Internet como medio, su idiosincrasia, así como los cambios culturales que ya ha introducido e introducirá, esa disposición final tiene muy poco de sostenible económicamente porque defiende unos modelos de distribución y negocio cultural absolutamente caducos. Se trata de una ley al servicio solamente de unos pocos empresarios que se han revelado incapaces de adaptarse a las nuevas circunstancias. Cuando, precisamente, esa es una de las obligaciones consustanciales del empresariado de un país: saber adaptarse a su contexto para hacer negocio.

España, que en algunos aspectos culturales es líder en Europa, corre el riesgo de repetir y aun empeorándolos los errores que sobre el intento de controlar Internet ya han cometido otros países. Querer controlar internet es un error en dos sentidos muy diferentes:

- supone en primer lugar el coartar la libertad de expresión, sea por vías más manifiestas o más subtérfugas

- y, habida cuenta de que cualquier prohibición tecnológica va a generar nuevas herramientas para evadirla, implica promover una Internet más ofuscada, donde la gente circulará a escondidas y, por lo tanto, los delitos que realmente afectan al grueso de la sociedad como las estafas y la pornografía infantil serán mucho más difíciles de perseguir.

Todo ello además de las dudas que la disposición final de esa ley genera alrededor de la consideración que sobre el poder judicial tienen las personas que la han promovido. Cuando, repetidamente, los jueces han dictaminado que aquello que se quiere perseguir no es delito, es un atentado a la democracia y a la separación de poderes establecer un constructo extrajudicial que permita satisfacer unos intereses, insisto, muy particulares de un pequeño grupo de empresarios que de ningún modo representa ni toda la indústria cultural ni todo el mundo de la cultura.

Me siento avergonzado de vivir en un país donde las asociaciones culturales, centros cívicos y otras instituciones culturales tienen problemas presupuestarios para tirar adelante sus proyectos, mientras los políticos que se suponen que tendrían que responder a las necesidades de la ciudadania y a su sed de cultura reaccionan bien con soporte incondicional, bien con tibieza, a una ley que hipoteca el desarrollo cultural que el nuevo paisaje tecnológico puede conllevar.

Cuando los políticos dicen que hay que ayudar a la juventud, deberían pues entender que eso no solamente implica ayudas al alquiler, becas u otras opciones vinculadas al talonario. Se trata también de otorgar a un medio en el cual mucha gente joven es experta, Internet, la libertad que necesita para que pueda ser un entorno de oportunidades fructífero. Que una indústria vieja y caduca determine los derroteros que habrá de recorrer la tecnología del futuro, y que los políticos lo toleren, es algo inadmisible que ahora tienen la posibilidad de corregir. Espero que así sea.

¿Se imaginan que los vendedores de hielo hubieran impedido el advenimiento de los frigoríficos? Gracias por su atención.

Atentamente,
Raimon.

Ja ho vaig dir fa poc més d’un any, el setembre de 2009, però ara vull aprofitar la tirada de SEO que el temporal d’aquests dies em pot aportar per repetir-ho.

Qui aposta per solucions artificials al fet que el mar es mengi la platja, és que és un ignorant. I jo no sóc expert en la matèria, però em resulta evident que l’últim invent que se’ls ha acudit als alcaldes de municipis costaners, la construcció d’espigons submergits, tard o d’hora revelarà efectes secundaris tant o més indesitjables que els associats a les solucions actuals. Un que ja em puc imaginar és que l’aigua del mar no es renovarà tant, i si abans llençàvem els diners públics posant sorra allà d’on el mar l’havia treta, després d’això caldrà gastar-nos-els netejant l’aigua perquè els guiris de merda s’hi puguin banyar.

Tot això ve a cuentu que avui al telenotícies es parlava del problema dels temporals per la platja, de les grans inversions fetes abans de l’estiu, s’entrevistava els alcaldes i s’apuntava com la solució definitiva els espigons submergits del dimoni. I, només lateralment, es venia a dir que la construcció de ports esportius dificultava la regeneració natural de les platges.

A veure quan us enterareu, polítics i periodistes que viviu a la vostra bombolla dels mitjans sense preocupar-vos dels altres camps del coneixement, que el problema de les platges és només la punta de l’iceberg dels problemes de la gestió hidrológica i de costes del nostre país.

El que cal és:

1. demolir els ports esportius i les parts supèrflues dels no esportius i recuperar-ne la costa, i enviar els pijos amb els iots a una illa deserta perquè es morin de fàstic.
2. tractar bé els rius perquè aportin els sediments que els toca portar, i compensin la salinitat del mar com Déu manava, quan el món encara era món i no estava sotmès al deliri socialistoide.
3. Reubicar a les 80.000 vivendres buides que hi ha a Barcelona tota la gent que viu prop de les rieres oficiosament urbanitzades, i demolir i recuperar tot el que hi hagi a prop de manera que no quedi pedra sobre pedra. Si no enteneu el per què d’això, us recomano llegir quelcom, prou com per entendre com és de diferent que l’aigua corri per la terra o per l’asfalt o el ciment.

Com que ningú té els collons de fer això que és el que caldria, seguirem llençant diners al mar d’una manera o altra, segons la inspiració del polític de torn, o el tècnic municipal, enginyer d’obres públiques però ignorant en la resta de coses que passen al món.

Au petons i que disfruteu a la platja (tant bruta com és, no us entenc), pallassos.

Simplement impagable aquesta intervenció de Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre el programari lliure, la propietat intel·lectual i la neutralitat a la xarxa. És el discurs amb motiu de la concessió del premi a la trajectòria personal, atorgat per l’Asociación de Usuarios de Internet i en el marc de la celebració al senat el 2010 del dia mundial d’Internet (17 de maig).

Alguns extractes significatius del seu discurs:

• En el libro que escribí, la palabra que más se repite es riesgo. Yo he arriesgado.
• Cuánto está pagando nuestro país por las licencias de software propietario en las administraciones? mil quinientos millones de dólares. Bastaría una decisión administrativa para cambiar de software propietario a software libre, y podríamos haber, a lo mejor, evitado que las pensiones se hubieran congelado el año que viene.
• … la propiedad siempre ha sido una cosa sospechosa para la izquierda; y no entiendo que ahora la izquierda esté defendiendo con tanto ahinco la propiedad intelectual!
• nunca ha habido tanta creación cultural como hoy, nunca, a lo largo de la historia de la humanidad; luego no es cierto que se vaya a acabar la creación si se cambia de negocio y se quita al intermediario que existe entre el creador y el usuario
• para todo esto hace falta que la red sea neutral. La red no es de nadie. La res es un bien mostrenco como el aire, que está a disposición de todos. Lo más que podemos hacer es intentar que el aire sea puro, y cuidarlo. De igual forma hay que cuidar la red, para que sea libre, de todos, por todos y con todos.

Havent crescut en un entorn on, de manera més o no tant justificada, Rodríguez Ibarra era una mena de monstre que assotava dialècticament els arguments d’autodeterminació catalana, m’ha sorprès gratament veure aquest video. Aquest fet s’ajunta a d’altres que des de fa temps em fan pensar que, malgrat que Catalunya té unes reïvindicacions nacionals justes i legítimes, les persones que les lideren brillen per la seva incompetència i feblesa quan les posem al costat d’iniciatives que es duen a terme a comunitats autònomes com Andalusia i Extremadura.

Aquestes comunitats autònomes són vistes molt sovint com l’extrem contrari, econòmicament parlant, a Catalunya, aquelles que la llasten i perpetuen unes balances fiscals desiguals. Però amb projectes com Linex i Guadalinex els governants i decision makers d’aquestes comunitats van demostrar tenir capacitat de visió per entendre com el programari lliure pot aportar sol·lucions reals a problemes reals. Això contrasta amb la contínua necessitat que a vegades tenim més al nord de fer valdre contínuament el verb, i resultar que a l’hora dels fets som força titafluixes.

Al nostre país, Catalunya, els governants encara pensen que això del programari lliure és una cosa dels d’Iniciativa, que està bé, i que va associat al col·lectiu de mestres progres que no hi són del tot perquè són hereus de la psicodèlia setantera. Però que al cap i a la fi, creuen, el tema del programari lliure, de la mateixa manera que l’herència lisèrgica, no incumbeix de cap manera les seves accions polítiques. Bona part del meu entorn pensa el mateix. Que el programari lliure està bé.