Amb aquest post que dividiré en set lliuraments reprodueixo l’article que es va publicar a la revista de la Casa Orlandai fa aproximadament dos anys, a l’edició de juny de 2009 i que podeu descarregar sencera d’aquí. L’objectiu és explicar què és el programari lliure, per què és beneficiós per als usuaris, i per què és necessari promoure’l i defensar-lo.

Tens dubtes? pots fer servir la part de comentaris per expressar-los i miraré de respondre’t. De totes maneres, potser trobes respostes a algun d’aquests enllaços, que adjuntava a l’article com a referències:

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Portal:Programari_lliure
• http://www.softcatala.org
• http://www.whylinuxisbetter.net/index_cat.php
• http://www.ubuntu.com

Programari lliure: Què vol dir?

Aquestes dues paraules pot ser que siguin familiars a alguns de vosaltres. Potser a tu només et sona, o potser és la primera vegada que en sents parlar. En tots tres casos pot ser necessari fer algunes precisions per comprendre bé per què n’estem parlant en aquesta secció.

Fem-ho senzill. Què vol dir programari? El programari és el nom que fem servir per parlar genèricament de les aplicacions informàtiques. I una aplicació informàtica és un conjunt d’instruccions (matemàtiques, lògiques, etc.) que fan possible utilitzar un ordinador com una màquina d’escriure, o com un laboratori fotogràfic, o com un punt de consulta d’informació emmagatzemada a ordinadors d’arreu del món, a través de la xarxa Internet.

Aquests exemples ens poden ser força familiars, però podríem posar-ne una llista quasi inacabable. Cert o no, una de les frases més repetides avui en dia és que amb un ordinador es pot fer quasi tot. Anem pel segon terme: lliure. Això vol dir gratuït? No ben bé. És ben clar que no parlem de la mateixa llibertat quan en un casament ens conviden a barra lliure, que quan podem gaudir de l’expressió lliure del que pensem. La llibertat en el programari és més propera a aquesta última idea, tot i que ja veurem que com a conseqüència seva generalment, per si sol, el programari lliure no costa diners.

Aquest és el nou invent de la sociovergència. Patètic i ambigu, com sempre. Jo mai vaig llegir 25 llibres a l’any, ni tan sols a COU. Però a casa m’arrossegava pel terra tot llegint els diaris antics que el cobrien, després de fregar. Deixeu de posar pedaços a l’educació i dediqueu-vos a educar. I tu, Joana Ortega, no et posis tant de botox perquè se’t queda quiet el codi de barres del llavi superior.

Comencem pel principi: mai m’ha agradat massa disfressar-me. Com tothom de petit, i fins i tot encara, he flirtejat amb la fantasia de ser algú que no ets i, en aquesta fantasia la roba i l’aspecte del bust propi hi juga un paper cosmètic -mai més ben dit- imprescindible. Però no, jo sóc dels típics amargats que per Carnestoltes no es disfressen, i a qui les noies divertides miren amb una mirada condescendent com per dir, pobre, és que no es disfressa, mentre elles van de bruixes, de perdolaires, d’executives o de qualsevol altra cosa.

Poster campanya STARS

Per això m’ha agradat veure al reader aquest article que parla de l’Students Teaching Against Racism, STARS, un grup d’estudiants de la Universitat d’Ohio, que han fet una campanya de cara al Halloween contra un cert tipus de disfressa molt arrelada, la de fer-ho de japonès o de gaiter escocès. Aquest tipus de disfressa té una càrrega important, quan no de racisme, de banalització i simplificació dels trets distintius d’una cultura. Deixant de banda el fet que, si no m’agrada disfressar-me, menys em ve de gust encara fer-ho en una data artificial a la nostra societat com és per Tots Sants, des d’aquella perspectiva disfressar-se ja no és tan mentalment alliberador i antisistèmic com potser algú s’havia pensat.

Quan argumento perquè no veig la gràcia a disfressar-me, la rèplica sempre pren la forma del valor de l’excepcionalitat del que només es fa un dia a l’any, i com un acte intrínsecament alliberador. Davant d’això no he pogut evitar pensar, o manifestar en alguns casos, que si tan alliberador resulta disfressar-se em semblaria més lògic anar cada dia caracteritzat com una bruixa o el robot del Mago de Oz. Sincerament, una tres-cents seixanta-cinquena part de qualsevol cosa em sembla un número negligible que no significa res. I és que al cap i a la fi disfressar-se per Carnestoltes (o per Tots Sants, el fet és el mateix) no em sembla gaire diferent de qualsevol altra convenció cristiana d’entre totes les que hem heretat. Per tant jo calmaria els ànims a l’hora de reivindicar el Carnestoltes com una zona temporalment autònoma al marge del pes dels bons costums, perquè segons com es miri tot el que fa és posar en evidència com en són de vigents. Com és de vigent el que s’entén per bons costums que només trencarem en una fracció negligible de tots els dies de l’any i, de pas, com en són també tots els estigmes i etiquetes sobre el món que, des de la societat occidental, postmoderna i consumista que som, ens hem anat permetent de posar sobre tot allò que ens semblava conèixer, talment com si fossim en un safari i veiéssim una tribu de negres cuinant a l’olla, a foc lent i fent xup xup, un explorador amb barret.

Despite my poor and self learned english, I want to write this post in this language just to be sure that any cool  foreigner is going to understand it. You know, there are cool foreigners and there are colored foreigners here in Barcelona, not so cool for some people.

Since some days ago I have on my tabs in Chrome a couple of articles at http://www.bcnin.com, a website that claims to be the city’s premier international business and networking platform. On this website there are several interviews to foreign people who lives here and who is asked about his experience on Barcelona. I found this website via Linked In and yesterday a friend of mine came to my house and saw it on my computer. This friend finds a very special delight on things, thoughts or speeches against catalan language commitment in Catalunya (oh, BTW, forget about Catalonia, is an horrible name). So he suggested to me to read this interview to Cristian Roux, an osteopath living for 10 years in Barcelona. And I did.

While there are certain things in which Cristian could be right, related to some clannish social organization here in Spain or Catalunya, there are some hints on his arguments that point him as another victim of the Catalan language is the responsible of all my troubles sindrom. Some people from south and center america seems to suffer from this, too. Surprisingly, I’ve meet or hear about some US people more willing to not do catalan language a problem for him. In any cases, we’re talking about people who already speaks either a language which is widely and globally used, english, or another language yet widely used and in Catalunya too as Spanish is. And in the first case, when they come to Spain they face a shameful english iliteracy on local people, so they are not able to comunicate with any other people than foreigners like themselves.

So, as you can see, I’m not at all proud about the low english knowledge here, but it is still true that some english people pass by the world with the blind idea that everybody should understand him. I find english a very useful and easy to learn language, so I don’t find anything intrinsically bad in this idea. What surprises me is that when catalan speaking people expects english speaking people to understand catalan in Catalunya, english people moves uncomfortable and angry on their golden seats. I’m english! why learn a 7000000 people language? you’re kidding, right? Then they build a castle on his supposed ability to speak -or interest to learn- spanish. I can’t do all at once. Neither I’m. But if you’re really interested in communicate with people, catalan is not different from spanish to a point so you can’t take profit of your knowledge in one to understand the other. But surprisingly the spanish level of most english people is as low as the average english knowledge by spanish people, or even lower. They used (with honorable exceptions) to speak spanish like monkeys do, seeming to think about Spanish -or any other language, I suspect- like a necessary harm to live with.

I’m not asking you to celebrate September 11th. (year 1714, of course!), nor to burn Spanish flags, nor to know the history of Catalunya or even neither to speak catalan. I’m asking you to listen, not only hear. I see on english people faces the true image of the inconvenience when they hear me speak to him in catalan. Actually they think that I’m speaking spanish… Their face is like the portrait of the horror, ignorance and pride. So perhaps the problem is not our one but yours. Catalan people, specially in Barcelona, used to speak on its daily life two languages. English people how many?

And perhaps http://www.bcnin.com should stop breeding the image that catalan people, and specially catalan language, is not suited to do business and networking, and start acting with another state of the mind. Thinking about why to stay here, and what could be learned here. In the  interview to Matthew Tree in bcnin.com, he says that didn’t found any reluctance from catalan people to him. Surprisiginly -or not- he was willing enough to learn catalan, but I don’t think this fact should be like a VIP invitation to feel accepted, but just the plain logical situation instead. If you go to some country, you need -at the very very least- understand that people is going to speak their own language. Plain logic.

If not, better to take a couple of photos of mannequins at the Rambles, drink a gallon of sangria, back to your boat or shiny plane, and let us alone forever with our stupid language issue. Isn’t? And, please excuse my english and my for sure endless mistakes; unlike other people, I try to learn other ways to communicate. And there’s no other way than using (reading, listening, or speaking) them.

Escric aquesta entrada ja del tot fart d’aguantar i de tenir paciència amb situacions que, ben mirades, no la mereixen. Tot i que no puc arribar a entendre el procés mental pel qual algú es pot plantejar rebre un servei i no pagar-lo fins 30 o 60 dies després, com qui no vol la cosa i com si fos la cosa més normal del món (és a dir, no com un préstec pactat), crec que he tingut prou bona educació com per saber-me adaptar a diferents contextos i situacions, i per tant evitar posar les coses de cap per avall sempre que alguna cosa no m’agrada o no l’entenc. O sigui, puc arribar a tolerar que se’m pagui a 30, o a 60 dies, però llavors el dia que fa 30 o el que fa 60, segons el cas, vull els diners ingressats al meu compte corrent puntualment i sense excuses de mal pagador, mai més ben dit.

Amb el tema dels pagaments de la UB en relació als tallers que imparteixo al Laboratori Mèdia, però, ja ha caigut la gota que fa vessar el vas. En moltes ocasions he rebut els pagaments amb retard. Quan no era un all era una ceba. Sempre passa quelcom. Canvis en els programes informàtics, errors en la tramitació, misèries burocràtiques diverses. Com a guinda del pastís, fa cosa de dos o tres anys vaig trigar fins a set mesos, em sembla recordar, a rebre un pagament. I, bé, ara la UB em deu el pagament d’uns cursos que vaig impartir al maig i a principis de juny, i he decidit posar-me estupendo abans que se’m tornin a pixar a la cara com em va passar en aquella ocasió.

Potser alguns direu: benvingut al món real, així és com funcionen les coses normalment. Bé, així és com funcionen perquè hi ha qui tolera que funcionin així. Si la gent exigís més rigor en aquest país amb el tema dels pagaments i no fos tan calçasses, a més de, probablement, evitar fenòmens com el del pelotazo immobiliari, no s’hauria instal·lat aquesta cultura en què la norma és no pagar els serveis en el moment que es presten, sinó en un moment indeterminat del futur. Si jo vaig a la carnisseria, pago al moment, no al cap de 60 dies. No entenc perquè per a una empresa ha de ser diferent i de fet jo, com a empresari autònom, si em compro un objectiu per a la meva càmera, tampoc el pago a 60 dies, sinó al moment. I si endarrereixo el pagament, ho faig amb interessos, que per alguna cosa es van inventar. El fet que pagar en diferit s’hagi convertit en la norma sembla que justifiqui qui, en lloc de trigar 60 dies, en triga 120, ja que posats a fer no ve de seixanta. I aquesta crec que és la mentalitat que té la UB en relació al pagament dels col·laboradors que no té en nòmina.

M’agradaria saber el cristo que es muntaria si els propis treballadors del cos no docent de la UB, parcialment responsables com a col·lectiu de la situació que denuncio aquí, es trobessin en aquesta situació de no rebre el sou puntualment al seu compte corrent. El parc de la Ciutadella ja estaria arrasat. Aquí segueix el mail que he enviat a diverses instàncies de la UB, incloses Gerència de la Universitat i Direcció del departament de Disseny i Imatge de la Facultat de Belles Arts:

Benvolgut/da XXXX
a dia d’avui encara no he rebut el pagament relatiu a el mail de sota. Segons el mateix auxiliar administratiu de Belles Arts, això es deu a un error humà provocat pel canvi de programa informàtic de gestió. Diu que tornarà a tramitar el pagament però que no sap quan el rebré.

Mentrestant, però, jo segueixo sense disposar d’uns diners que són el meu sou, que em permet pagar el lloguer i el menjar per alimentar-me. Tal i com he comentat a altres instàncies, aquesta no és la primera vegada que es dóna aquesta situació, per tant en aquest moment concedeixo una confiança nul·la a les paraules; exigeixo fets.

Entenc que si la Universitat de Barcelona és una institució seriosa, ha de tenir mecanismes extraordinaris per mantenir aquesta imatge en relació als seus col·laboradors i poder satisfer situacions d’urgència com la que motiva aquest mail. Si no és així, entenc que la Universitat de Barcelona és encara molt lluny de la imatge d’excel·lència que vol transmetre a través de la seva publicitat i altres mitjans institucionals, perquè si no és capaç d’atendre bé els seus col·laboradors, difícilment ho serà de fer-ho amb els seus alumnes.

El que exigeixo és que el dimecres 31 d’agost sigui al meu compte corrent ingressada la quantitat corresponent als dos tallers que he impartit al Labmedia. M’és absolutament indiferent qualsevol argumentació relativa als protocols i mecanismes regulars de pagament. Jo cobro per fer classes, no per haver de suportar aquestes situacions de les quals crec que un mínim sentit de l’elegància per part de la UB recomanaria fer-se’n responsable subsidiari.

Gràcies per la vostra atenció, espero que la UB no em torni a decebre.
Atentament,
Raimon Guarro i Nogués

Bé, pel que m’han dit això no m’ha passat només a mi -en part, suposo, per justificar la invitació que les coses segueixin el seu curs natural (ara ja sé que el curs natural de les coses a la UB és a set mesos vista)-, per la qual cosa, si hi són, convido totes les persones que es troben en la mateixa situació que jo a sumar-se a l’exigència en els comentaris i a difondre aquesta entrada.

Un vídeo que ja fa força temps em va ensenyar en Marcel i que il·lustra problemes, actituds i fets que més d’hora o més tard tots haurem experimentat algun cop i amb els quals també ens haurem enfrontat a vegades. Per anar-lo veient cada cinc anys i fer una cura d’humilitat tot rient una estona.

Des que vaig abandonar les rabietes adolescents anti cristianes, miro de no criticar o no qüestionar massa gratuïtament les creences o les pràctiques culturals d’altra gent que no facin mal a ningú, per molt estupor o incapacitat de comprendre’ls que em generin.

Però les imatges que veig aquests dies pel telenotícies de tota la suposada joventut anant a rebre el Papa a Madrid em provoquen una inconfessable urticària. Quan avui m’he assabentat que a més a més en aquest circ hi participen diners públics -tot i que no sé ben bé de quina manera, ja que també és raonable que l’església catòlica demani la seva part del pastís si hi ha mil fundacions, cristianes o no, i jo mateix que també la reben- m’he animat a cagar-me finalment en tot i dir que sí, que així jutjant purament per les aparences, la gent que surt a les imatges em sembla sospitosa d’haver estat educada en la mentida, sospitosa d’estar sexualment encara més reprimida que la majoria de la societat, sospitosa d’estar ideològicament esbiaixada per l’Opus Dei i altra gent i sospitosa, en fi, d’entregar-se a la idolatria del Papa.

Idolatria que és tan patètica i denigrant com la idolatria a un país, a un grup de música o a un equip de futbol. I això que, segons Moisès, la idolatria era pecat oi? o sigui que ja sabeu.

Dependenta abocant orxata

Avui passava pel carrer Parlament, just per la vorera contrària a la de l’orxateria Sirvent, i m’he trobat un dels seus dependents habituals traient d’un local d’aquesta vorera un carro ple de sacs de xufa. Ens hem saludat mentre jo em fixava que als sacs de xufa hi posava Alboraia. Coneixedor que la capital de l’orxata de xufa és la població d’Alboraia a València, he volgut fer-me l’interessant i li he preguntat com afirmant-ho,

d’Alboraia d’Alboraia?

La qual cosa, ara en la quietud de la nit ho puc entendre, l’ha deixat sense fred ni calor però, amable, m’ha continuat la conversa parlant-me de les xufes que hi havia al sac i de si les havia provat o no. A ell l’orxata no li fa massa el pes, però les xufes sí que li molen. I m’ha ofert donar-me’n unes quantes perquè les provés la propera vegada que vingués (cosa que acostuma a passar un promig de cinc o sis cops per setmana). Al cap d’unes hores hi he tornat, i efectivament i discreta, mentre demanava la meva orxata s’ha colat entre les saludables dependentes comunes (ell també és a l’obrador a vegades, em sembla) i ha deixat davant meu un farcellet fet amb els tovallons de l’orxateria, amb unes quantes xufes dins. En el primer moment, m’ha semblat que allò tenia tota la pinta de ser un lliurament encobert de droga (sí, com ho diuen a les sèries, la droga, com si fos una quimera però alhora quelcom tan metodològicament identificable i concret com el dimoni), però veient el gens glamurós estampat en lletres verdes sobre el paper del farcell, m’he quedat només amb la incomoditat de sentir-me amb un tracte de favor respecte d’altres clients.

L’orxata de can Sirvent al carrer Parlament és la millor de Barcelona. Però no us equivoqueu, no és la millor tant perquè tingui el millor gust -cosa que depèn del dia, de l’any, i fins i tot probablement de quins treballadors hi ha aquella temporada- sinó per una raó que podríem dir de dret diví. Per perdre aquest dret s’ha de fer força malament, i com a mínim pel que fa a la meva opinió actual, aquest se l’emporta l’orxateria del costat de casa meva. Que pot reivindicar aquest dret perquè, ja no només jo, molta gent diu que aquella orxata és força bona i d’altres atrevits comparteixen amb mi que és la millor.

Quan tot just fa una estona m’he adonat que encara tenia les xufes a la butxaca, ja desparramades del rudimentari farcellet, m’he posat a buscar informació sobre la xufa i l’orxata. He vist que ja algú altre ha escrit un post sobre aquest tema, senyal inequívoc que la procrastinació m’havia castigat. I en això estem.

També podeu trobar aquí més informació sobre l’orxata i les xufes. 

No recordo la primera vegada que vaig provar l’orxata. Tinc quelcom entre la sospita i la il·lusió que fos a l’Agell, una mena de granja que hi havia a la Via Laietana, bastant avall. El despatx on treballava el meu pare era en un edifici més o menys davant, aquell que fa un angle amb unes glorietes circulars crec. Allà hi havíem anat algun dia, amb la meva mare i els meus germans, en un moment indeterminat del principi de l’estiu, a esperar el meu pare que deuria sortir de fer jornada intensiva, d’hora. Les olors i les sensacions que es respiraven en aquell moment, establiment, i acte grastronòmic de prendre orxata o granissat (crec que en aquell moment no m’importava el més mínim quina de totes dues coses), sí que ho recordo, són una de les arcàdies que formen part del meu imaginari. Val a dir que quelcom d’aquí pot ser producte de la invenció, aquesta maleable matèria que teix amorosa els forats de la nostra memòria.

La meva experiència amb l’orxata té un immens forat des d’aleshores, vista des d’avui en dia, que no torna a tenir llum fins fa uns vuit anys enrere, o por ahí, quan vaig aficionar-me a l’orxata de can Sirvent al carrer Parlament. Des de llavors, amb una assiduitat tan fidel que em faria mereixedor d’alguna cosa guai, estiu rere estiu he anat acumulant una experiència que em permet parlar com ho he fet i seguiré fent en aquestes línies.

Per no estendre’m més del que ja ho he fet, miraré de resumir en punts els fets i que es pot fer, s’ha de fer o no s’ha de fer amb l’orxata:

1. L’orxata és bona
2. L’orxata és indigesta
3. L’orxata s’ha de beure amb got de vidre
4. L’orxata s’ha de beure directament del got, sense canya
5. L’orxata s’ha de remenar bé tot just abans de ser servida
6. L’orxata es fa malbé aviat

Bé, tot això ho dic perquè al llarg dels anys he vist i segueixo veient coses que em fan pensar, o directament despropòsits:

1. Molta gent que diu que no li agrada l’orxata es basa en records d’infantesa, o en la nul·la experiència d’haver-la tastat.
2. La gent es demana gots grans d’orxata, alguns com si perquè més gros fos el got, més bona serà l’orxata. Que cada ú begui el que vulgui, però si no respectem l’orxata, ens aclarirà alguns temes que teníem mal entesos un cop sigui a l’estómac.
3. Molta gent es demana gots d’orxata per endur, que són de plàstic. Però el més curiós és que es queden davant de la botiga consumint els gots. Això és un despropòsit pel que fa a la sostenibilitat. De nou, em cago en aquesta tendència a alienar la nostra part de responsabilitat com a consumidors sobre la generació de residus i el consum de recursos. Però a més a més, l’orxata és més bona beguda en got de vidre,
4. perquè és indissociable d’aquesta experiència gastronòmica el tacte fred del vidre contra els llavis. En els gots petits que jo prenc (mida que per cert no es troba disponible per endur) cal fins i tot anar amb cura i sostenir el got per la part superior amb els dits, evitant així escalfar amb les mans la beguda. Em podeu dir maniàtic, però llavors el proper dia que aneu a El Federal a fer de generació X a veure si teniu collons de beure-us un Priorat amb canyeta. Pallassos.
5. L’opció de demanar ampolles per endur (a l’establiment ens permeten portar el nostre propi envàs reutilitzat), és això, una opció. Però mai és el mateix que beure-le acabada de servir de les cubes, on es va remenant contínuament.
6. Doncs això. Una altra raó per la qual les ampolles no són sovint una bona idea. El dia després allò no té res a veure, i l’altre ja no es pot ni menjar (beure en aquest cas, evidentment).

Hi ha una altra cosa que em molesta del públic habitual de l’orxateria Sirvent. És la marraneria. És una mena de marraneria dominical, com un conjunt de gestos descurats i incívics que, en la justa mesura, fan que un sembli com més persona de món, més straightforward, més no sé com dir-ho. És una mena d’impostura que fa que la gent deixi els terres dels bars i llocs de consum d’aliments així: . L’inventor de la paperera s’hauria estalviat uns quants esforços si hagués sabut com de cazurros poden arribar a ser alguns.

Deixo a la mà de la capacitat de sarcasme dels meus estimats lectors la resposta d’a on se les emportarà. Es veu que prepararà una altra llei òmnibus, d’aquestes que ho arreglen tot crisis incloses, dedicada a aquest fi. Bé, de nou una mostra més de la capacitat dels nostres representants polítics, que insisteixen a actuar sobre els símptomes en lloc de fer-ho sobre les causes.

L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.

A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.

Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.

El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.

Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.