El programari lliure és el mateix que això del Linux?

No. Linux (GNU/Linux estrictament parlant) és un sistema operatiu de programari lliure. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que proporciona a l’usuari les eines més bàsiques per interactuar amb un ordinador. Per tant, GNU/Linux és només una part de tot el panorama d’aplicacions de programari lliure.

En la nostra societat la majoria d’usuaris informàtics estan molt acostumats a utilitzar un sistema operatiu propietari que es diu Microsoft Windows. Darrerament i cada cop més, els usuaris domèstics tenim a l’abast utilitzar sistemes GNU/Linux sense trobar a faltar res de tot allò que podíem fer utilitzant Microsoft Windows. Una versió de GNU/Linux que es diu Ubuntu és molt popular pel fet que intenta simplificar molt les tasques més complexes de GNU/Linux, a fi que el grau de coneixements informàtics de l’usuari no sigui un impediment per utilitzar-lo.

Què he de fer per utilitzar programari lliure?

Podria ser fins i tot que no et calgués fer res. Sortosament, en els últims anys, alguns programes lliures han tingut una gran difusió entre els usuaris domèstics. El navegador d’Internet Mozilla Firefox ha aconseguit molt renom per la seva simplicitat d’ús i perquè resol alguns problemes amb què es podien trobar els usuaris d’Internet Explorer, el navegador per defecte instal·lat al sistema Microsoft Windows. És probable que tu ja utilitzis el Firefox, o bé el l’eina ofimàtica Open Office, o bé un sistema Ubuntu Linux. I si no ho fas tu, potser és la teva parella, una filla teva, un amic o un conegut; en aquests darrers casos, podries demanar-los ajuda a ells per ser-ne tu també usuari.

Què he de tenir en compte si utilitzo programari lliure?

Ja hem vist el posicionament ideològic que implica el programari lliure, i també els seus avantatges. Cal tenir en compte alguns altres aspectes, però, per tal que les nostres expectatives no siguin equivocades, i així evitar decepcions.

• No hem de pensar automàticament que el programari lliure serà una rèplica del programari propietari a què estem acostumats. El món del programari lliure és divers, i com a tal hi ha diverses maneres d’entendre el treball informàtic. I també hi ha aplicacions de molta qualitat, i altres que no en tenen tanta. Per tant ens caldrà estar oberts a coses noves, aprendre i així poder triar. Al cap i a la fi seguirem tenint la possibilitat de triar allò que no és lliure.
• Programari lliure no vol dir programari necessàriament fet sense ànim de lucre ni gratuït. Hi ha moltes empreses que basen el seu model de negoci en el programari lliure, i el producte que venen no és tant el programa com a eina -com quan comprem un martell a la ferreteria- sinó la tasca de creació o adaptació de l’eina a unes necessitats concretes.
• El programari lliure acostuma a distribuir-se sense garanties legals en relació al funcionament del programa (la qual cosa no treu que el contracte de llicència de programari lliure sí que tingui plena validesa legal). Si jo em tallo amb un ganivet, no demanaré responsabilitats a l’empresa que el va fabricar. Per raons semblants, tampoc podem demanar responsabilitats a ningú per una eina informàtica que utilitzem (edició important a 12 de desembre de 2011: diria que utilitzem i podem modificar) en exercici de la nostra llibertat. De totes maneres, quan allò que comprem són serveis sobre el programari lliure, sí que podrem demanar responsabilitats a qui ens el dóna, com ho faríem sobre qualsevol altre servei.

Per què pot interessar-me el programari lliure?

Allò que aquelles quatre llibertats que vèiem a l’entrada anterior signifiquen és que qualsevol programari lliure és propietat de la persones que l’utilitzen. Des d’aquesta ideologia, el programari informàtic s’entén com un bé que hauria d’estar a lliure disposició de tota la humanitat. Com l’aigua. En primer lloc, per tant, hi ha una consideració ètica de les eines. En segon lloc, però, i també com a conseqüència d’aquelles llibertats, hi ha un avantatge immediat per als usuaris. I és que el programari lliure pot ser perfeccionat per qualsevol persona arreu del món, si té els coneixements per a fer-ho. Això fa que el programari lliure pugui ser de molta qualitat, perquè el fet que es millori no depèn únicament de qui el va inventar o d’una empresa que el comercialitza, sinó de qualsevol persona que tingui interès a fer-ho. Quatre ulls hi veuen més que dos.

Però això a la pràctica, quins avantatges té per a mi?

• Tot i que tots els sistemes informàtics tenen errors i fallades, és possible que utilitzant programari lliure tinguis la sensació que el teu ordinador funciona millor. El programari lliure sol ser molt segur, cosa que dificulta l’entrada de virus i d’altres agents externs que empitjorarien el funcionament del nostre ordinador o comprometrien la teva privadesa.
• Gratuïtat dels programes, en la pràctica totalitat dels casos. No ens cal fer descàrregues il·legals ni res semblant per tal de poder utilitzar programari lliure, gratuïtament i amb totes les funcionalitats per a qualsevol ús, personal o professional.
• Augment de la compatibilitat amb altres aplicacions. Per exemple, amb Open Office -que és lliure- podem llegir i escriure arxius de Microsoft Word, que és propietari. Però des de Microsoft Word no se’ns permet fer l’operació inversa.
• La teva satisfacció personal amb una opció ideològica, si la comparteixes.

Programari lliure: Què és?

El món del programari lliure no és una ideologia amb caràcter monolític. No té uns paràmetres tancats perquè, com és lògic, hi ha diverses opinions i opcions en relació a com això es porta a la pràctica. No obstant, és destacable la tasca feta per la Free Software Foundation, la Fundació pel programari lliure, per a la promoció arreu del món d’aquestes idees i d’eines per dur-les a la pràctica.
La definició que en fa la FSF diu que és lliure tot programari que dóna a l’usuari les següents llibertats:

• La llibertat d’executar el programa per a qualsevol propòsit
• La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies
• La llibertat de redistribuir còpies del programa
• La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar

El programari propietari, per oposició, és aquell sobre el qual algú reté la propietat. La llicència propietària d’ús permet als usuaris utilitzar-lo, però no per a qualsevol fi, ni de qualsevol manera, ni tenen possibilitat legal de millorar el programa encara que sàpiguen com fer-ho. Microsoft Windows o Word, Adobe Photoshop o Apple iTunes són exemples de programari propietari.

Programari lliure: D’on ve?

Una de les primeres persones que va començar a fer programari lliure i a parlar-ne és Richard Stallman. Explica la llegenda que aquest senyor estava intentant fer funcionar una impressora amb el seu ordinador, i per resoldre alguns dubtes va trucar per telèfon als fabricants de la impressora per preguntar-los alguns detalls tècnics en profunditat. Però per sorpresa seva li van respondre que no li podien donar aquests detalls, perquè encara que la impressora fos seva, els programes que la podien fer funcionar no eren d’ell, pertanyien a l’empresa fabricant de la impressora. L’únic que ell tenia era una llicència per utilitzar-los en unes determinades condicions.

Aquestes condicions, al senyor Stallman, no li van fer gaire gràcia, perquè creia que restringien la llibertat dels usuaris informàtics per fer allò que volguessin amb les eines que tenien a l’abast. I es diu que això va ser l’embrió que va portar a crear unes llicències d’ús dels programes que, lluny de restringir-la, esperonessin la llibertat dels usuaris a fer amb les eines informàtiques allò que volguessin. Utilitzar-les, estudiar-les, adaptar-les a les pròpies necessitats, només amb algunes condicions orientades, precisament, a garantir que ningú pogués aprofitar-se d’aquesta llibertat per actuar en contra de la llibertat dels altres.

Amb aquest post que dividiré en set lliuraments reprodueixo l’article que es va publicar a la revista de la Casa Orlandai fa aproximadament dos anys, a l’edició de juny de 2009 i que podeu descarregar sencera d’aquí. L’objectiu és explicar què és el programari lliure, per què és beneficiós per als usuaris, i per què és necessari promoure’l i defensar-lo.

Tens dubtes? pots fer servir la part de comentaris per expressar-los i miraré de respondre’t. De totes maneres, potser trobes respostes a algun d’aquests enllaços, que adjuntava a l’article com a referències:

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Portal:Programari_lliure
• http://www.softcatala.org
• http://www.whylinuxisbetter.net/index_cat.php
• http://www.ubuntu.com

Programari lliure: Què vol dir?

Aquestes dues paraules pot ser que siguin familiars a alguns de vosaltres. Potser a tu només et sona, o potser és la primera vegada que en sents parlar. En tots tres casos pot ser necessari fer algunes precisions per comprendre bé per què n’estem parlant en aquesta secció.

Fem-ho senzill. Què vol dir programari? El programari és el nom que fem servir per parlar genèricament de les aplicacions informàtiques. I una aplicació informàtica és un conjunt d’instruccions (matemàtiques, lògiques, etc.) que fan possible utilitzar un ordinador com una màquina d’escriure, o com un laboratori fotogràfic, o com un punt de consulta d’informació emmagatzemada a ordinadors d’arreu del món, a través de la xarxa Internet.

Aquests exemples ens poden ser força familiars, però podríem posar-ne una llista quasi inacabable. Cert o no, una de les frases més repetides avui en dia és que amb un ordinador es pot fer quasi tot. Anem pel segon terme: lliure. Això vol dir gratuït? No ben bé. És ben clar que no parlem de la mateixa llibertat quan en un casament ens conviden a barra lliure, que quan podem gaudir de l’expressió lliure del que pensem. La llibertat en el programari és més propera a aquesta última idea, tot i que ja veurem que com a conseqüència seva generalment, per si sol, el programari lliure no costa diners.

Aquests dies de vacances he estat fent un taller de màping a Telenoika, la mateixa associació d’artistes visuals que fa una mica més d’un any em va concedir la beca per al projecte Alfanhuí. El taller l’impartia Joanie Lemercier, membre del col·lectiu AntiVJ. El taller ha estat una aproximació tant als propis projectes d’ell i l’entorn de persones amb qui col·labora, com a les diverses tècniques i acostaments al problema del building mapping. El building mapping no és altra cosa que projectar imatges sobre un edifici, escultura, en definitiva quelcom tridimensional, de manera que la projecció, que en principi té un format 2D, creï il·lusions i efectes interessants en il·luminar l’objecte. Si voleu veure exemples de building mapping Google us en pot donar uns quants, però també cal tenir present que no tenen perquè ser els millors ni necessàriament més representatius de la disciplina.

Al taller vam treballar de manera força pràctica, sobretot a partir del tercer dia, amb objectes de papiroflèxia, caixes folrades de paper blanc o làmpades de paper per a fer les proves. Però en Joanie també ens va parlar força del que podríem anomenar com a reverse mapping, que no és res més que projectar sobre un dibuix o grafisme 2D altres imatges, que probablement hi seran vinculades narrativament o gràfica. A mi personalment aquesta és la part que més em va atraure, ja que queda una mica a l’ombra del boom mediàtic actual amb el tema del màpping, i revincula aquesta tècnica amb llenguatges més clàssics com la pintura o el cinema. Un dels companys del taller va portar un poster de la pel·lícula Metropolis, de Fritz Lang, i ell i jo, sobretot, vam treballar-hi a sobre per a fer el nostre exercici de reverse mapping. Aquí veureu els resultats dels meus assajos:

Vaig fer una primera versió en què simplement vaig crear com diversos plans de profunditat corresponents als implícits en el poster. Els vaig texturitzar i il·luminar i a partir d’aquí el temps invertit sobretot ho va ser en provar diversos efectes de barreja de video/compositing:

En el segon video, en canvi, em vaig dedicar a modelar un per un tots els edificis més propers, texturitzar-los amb un UV Project de Blender, i simplement posar-hi una làmpada que fes un lleuger gir al voltant de l’escena. Després vaig editar el video de manera que la il·luminació de la làmpada fos d’anada i tornada (dec royalties a l’Eduard per la idea , és la mena de coses òbvies que a mi no se’m solen acudir). La resta de la màgia la va posar en Joanie, fent entrar el video a VVVV, servint-se primer d’aquesta aplicació per tal d’ajustar la projecció al poster de la manera més exacta que fos possible, i també després per fer els efectes en temps real durant el live.

Andy Weree, 2011

Other titles: Andy Weree Self-portrait, Other tools, same spirit

Self-portrait of Andy Weree

This self-portrait of Andy Weree was unexpectedly found a few days ago. Probably it was done using a digital camera, MyPaint and other raster tools. According to Telama Maria, curator and chief at the Andy Weree Foundation, it could be the very first painting of the well known “all sex  / my cow in” Weree series. Until now, Fëanor, son of Finwe was believed the first one in these series, but actually this self portrait had been painted several months before .

Aquel ser prodigioso que decía poseer las claves de Nostradamus, era un hombre lúgubre, envuelto en un aura triste, con una mirada asiática que parecía conocer el otro lado de las cosas. Usaba un sombrero grande y negro, como las alas extendidas de un cuervo, y un chaleco de terciopelo patinado por el verdín de los siglos. Pero a pesar de su inmensa sabiduría y de su ámbito misterioso, tenía un peso humano, una condición terrestre que lo mantenía enredado en los minúsculos problemas de la vida cotidiana. Se quejaba de dolencias de viejo, sufría por los más insignificantes percances económicos y había dejado de reír desde hacía mucho tiempo, porque el escorbuto le había arrancado los dientes. El sofocante mediodía en que reveló sus secretos, José Arcadio Buendía tuvo la certidumbre de que aquel era el principio de una grande amistad. Los niños se asombraron con sus relatos fantásticos. Aureliano, que no tenía entonces más de cinco años, había de recordarlo por el resto de su vida como lo vio aquella tarde, sentado contra la claridad metálica y reverberante de la ventana, alumbrando con su profunda voz de órgano los territorios más oscuros de la imaginación, mientras chorreaba por sus sienes la grasa derretida por el calor. José Arcadio, su hermano mayor, había de transmitir aquella imagen maravillosa, como un recuerdo hereditario, a toda su descendencia. Úrsula, en cambio, conservó un mal recuerdo de aquella visita, porque entró al cuarto en el momento en que Melquíades rompió por distracción un frasco de bicloruro de mercurio.

Cien años de soledad, Gabriel García Márquez

Melquíades davant la finestra

Melquíades davant la finestra

Fet amb MyPaint, principalment, i amb la intervenció de Gimp, Alchemy i Inkscape

Aquest és el nou invent de la sociovergència. Patètic i ambigu, com sempre. Jo mai vaig llegir 25 llibres a l’any, ni tan sols a COU. Però a casa m’arrossegava pel terra tot llegint els diaris antics que el cobrien, després de fregar. Deixeu de posar pedaços a l’educació i dediqueu-vos a educar. I tu, Joana Ortega, no et posis tant de botox perquè se’t queda quiet el codi de barres del llavi superior.