Tag Archives: any 2008

Aquest poema el vaig escriure fa prop de dos anys, durant uns dies d’agost a Montclar.

He passat tots aquests anys

procurant ser de tu la viva imatge,

mare.

A ser un bon escolta, lleial,

i fer sempre tant com puc.

Vaig estudiar allò que tu feres, mare,

però tu et vas quedar criant uns nens,

i jo em quedo pensant per què.

I vaig deixar-me el cabell llarg,

com aquells teus. La tia Glòria deia

que eren d’apòstol de Jesús, i

l’avi sempre va témer que em prenguessin per marica.

Un dia m’ho va dir. Va assegurar-se,

prest,

que no hi hagués ningú a la casa -a la nostra-

i em va dir: -Oi que ningú ens escolta?

També he volgut ser bo.

Ara estic llegint un llibre que parla del fill pròdig.

De la paràbola, vull dir.

També parla del germà gran,

de com de ressentits estem tots.

Jo també estic ressentit, mare.

La vida em tracta bé, però mai tinc premis,

quina merda,

per ser tan bo com m’ensenyares.

Fumo porros, sí,

això tu no ho sabies i

no t’hauria semblat bé, potser,

jo crec, tal vegada, qui sap.

Al pare no li va molar.

Ara torno a dur el cabell llarg, i fumo menys.

També em llevo més a l’hora els matins, tindré

una feina que esta bé

si tot va bé. També vaig al dentista, em complac

d’aquelles amb qui visc, però em sento sol

i per això et parlo. Les noies són com peixos

i a vegades les odio. Em resulta insuportable

la seva xerrameca casual, la d’algunes.

Hi ha gent que no viu al meu món mare,

i també d’ells i de com parlen,

i com miren, i què fan,

em sento ressentit.

Jo em pensava que el meu món era el nostre,

aquell que el pare

i tu vau fer per a nosaltres,

la vellutada blavor de les nostres estances

durant les tardes d’hivern.

Però el meu món -m’ho sembla- és cada cop

més el de mi només, i no saps com he d’afinar la vista

per veure, un moment, allò que hauríem estat junts,

quan tu hi eres.

L’autor d’aquell llibre diu que ens lamentem massa.

Jo també. Però és que m’adulaven, mare.

És difícil d’explicar. I ara de tots quasi ningú em perdona

haver estat prou ridícul per pensar, ells, que jo era algú

pel fet de jo dur els cabells llargs.

Jo crec que jo ho volia. Els cabells llargs, ser algú.

Pensava en el mite de Samsó, i en tota la gent simpàtica

que porta els cabells llargs. Jo també era ridícul i un dia

vaig tallar-los amb tisores, primer

i em vaig passar la màquina després;

i amb els nanos vam anar a Andalusia, aquell estiu. Allà em van dir

que era un mono con patillas -perquè jo duia patilles-

uns quillos d’allà un poble. És igual.

El curs després, quan el Roger va haver tornat de Guatemala

tot es va esberlar com un insult.

Va ser la llum del món que ho penetrava

tot amb un gran tremolor.

I força més tard, com una arcàdia,

entre els llençols de la Júlia s’esvaniren

els vestigis d’aquells rínxols consagrats.

Ara en puc parlar com de llegenda,

fent-ne broma fins i tot. Sis anys s’han fet història.

És durant aquests anys que tots, a poc a poc,

han anat marxant. Alguns quasi

ni els recordo, és com si

fossin estornells que s’han encès entre les branques

d’algun arbre i fugiren cremant

com estels prop de l’oblit.

A d’altres els recordo, però ja no són amb mi.

Estan fent amb les seves

vides el que jo dec estar fent amb la meva.

I d’això també em ressento, mare,

perquè abans tots érem molts

i ara tots semblem molt pocs.

Segueixo preguntant-me per què tu

no pintares més. Núvols, secà, paisatges

despullats amb el blau cel,

els símbols que em turmenten. Per què tu

no pintares els meus símbols -els de ningú, i fores modesta-

i els he de pintar jo per primer cop?

I ser bo. I excel·lir, com he fet sempre.

I mai poder estar descontent de tot allò que em passa

i sempre haver d’estar pendent de tot allò que a mi no em passa.

Si sabessis, mare, com són quasi setze anys de no tenir-te

potser hauries marxat com avisant-me i dient:

-Nen, la vida és dura

amb aquest to que mai jo vaig sentir d’entre els teus llavis,

perquè tu no parlaves així,

parlaves casolana, com us va fer la postguerra, sense tacos,

llegies l’Hola, em semblaries horrorosament convencional.

Però vas marxar intentant que ningú et trobés a faltar.

Recordo una xocolata mentolada que vaig

tenir tota la nit a l’estómac.

Tot havia de ser normal, mare,

la mortalla, els ulls vidriosos

-te’ls recordo com poblats per una cataracta eterna-

la casa silenciosa i plena de familiars.

L’àvia t’estimava, i a tots ens havien

preparat per a això i més, figura.

La gent es mor, és tot el que

he entès d’ençà aquells dies.

Jo vaig anar a l’escola

només dos dies després.

Com ha de ser, mare.

Digues-me com ha de ser.

13 d’agost de 2008