Jordi

Jordi al bar de BBAA

En Jordi fa uns dies em va mencionar en un tuit, i vaig rebre la notificació per correu. No utilitzo massa habitualment twitter, ja que quan ho faig la meva productivitat es ressent encara més de la meva molt alta predisposició a la dispersió.

Aquest tuit era especial. Tal com li responc, es tracta d’una connexió còsmica amb un temps i unes circumstàncies que, de tant remotes com semblen, el fet que la fotografia amb què ho il·lustro en aquest post sigui en blanc i negre esdevé quasi una qüestió purament de justícia. No estic segur que la fotografia i el moment de què parla en Jordi siguin del tot coetanis; però com a molt els separa un any de diferència. Més tard no podria ser; el curs que començava el setembre de l’any 2000 jo em vaig independitzar, i moltes coses recuperen el color a la meva memòria, encara que sigui el gris, el brut i pringós del pis amb finestres cegues a Travessera: Inocencia Pérez Izquierdo, l’antiga inquilina, a nom de qui rebíem les factures dels subministraments; la infantesa de la Luthien, les voltes que la Terra feia sobre si mateixa mentre nosaltres jugàvem al Worms, i el meu cuc Celebrímbor era sistemàticament anihilat per la mala llet d’en Joaquim. En canvi, però, entre els anys noranta-vuit i dos mil la vida passa, a vegades, dins el cinema del meu cervell, com la càlida pel·lícula de primers plans contra fons suggeridors, assolellats i fora de focus com el d’aquesta foto.

Les primeres setmanes de la facultat en Jordi anava sempre amb l’Àlex. L’Àlex fort, corpulent, ros i faccions de l’est, i en Jordi més aviat estirat i prim com jo; amb cara i cabell d’Atreiu, perquè només li faltava trenar-lo. Li agradava Blind Guardian, Dream Theather i tot d’altres coses que jo em mirava entre el respecte i la qualificació de friquisme en tota regla. Ells dos semblava que fossin una mena d’amics de l’ànima d’infantesa que havien aterrat a Belles Arts; en el mínim dels casos, que haguessin fet junts el batxillerat. Crec que no es tractava de cap de les dues coses. L’estampa per a mi era indubtablement graciosa, com ho segueix sent avui tant com entranyable. Jo, per part meva, navegava. Duia amb orgull la carpeta de la UB folrada de fulles de marihuana, i em situava en els corros de gent guai que es formaven al pati, per mirar d’interceptar els porros que fumaven aquella gent que, en aquella època, s’abillaven amb quelcom a cavall entre l’estètica punk i el chaval de la peca, passant pel registre gai. Jo crec que em saltaven expressament, i l’estampa també resultaria indubtablement graciosa. També navegava amb el grup amb qui anava una noia de qui m’havia enamorat platònicament; eren bona gent, però segurament tenia poc a compartir-hi. Crec que va ser a finals de primer que vaig començar a fer-me amic d’ells dos, i de l’Oriol i en Moisès. Vist amb perspectiva, quelcom necessari i profitós després de tant navegar. Va ajustar un pèl millor la sincronia en la construcció del personatge que volia ser.

A segon continuaria la mítica que he introduit. Aquell estiu, el del 99, vaig musicar el vintè poema de Neruda dels veinte poemas de amor y una canción desesperada, perquè l’Adriana m’havia deixat i així és com em sentia. L’hivern del 1999 al 2000 jo conduiria uns mesos el Dyane i me’l carregaria allà on es creuen Torrent de les Flors amb Encarnació, i una nit en Moisès i jo la passaríem al local que l’Àlex, en Jordi i la Diana havien llogat a La Llagosta. Mentre en la foscor total l’Àlex demostrava la seva habilitat posant un rodet a l’espiral del tanc de revelat (quelcom que en aquell moment vèiem com una de les quintaessències de les dificultats tècniques de la fotografia), a mi estúpidament se m’acudiria treure l’encenedor, i fer una breu guspira. Com si aquella foscor em demanés fer-ho igual que un acte reflex. Però a part que vaig demanar mil disculpes, sembla que el tema no va tenir més conseqüències (per a l’exposició del rodet i el bon rotllo general, s’entén). Després, com deia al principi, vindria tercer de carrera, Travessera i Lluïsos, quan canviaria la posició de totes i cada una de les coses en aquest trosset de món.