Tag Archives: Barça

Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens la suda la fórmula u.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens rellisca que el Tour de França passi per Barcelona i ens rellisca que existeixi una cursa de bicis que es diu Tour de França. M’agradaria que sabéssiu que a alguns ens omple de fosca joia veure relliscar els corredors del Tour quan plou a Barcelona, i ens diverteix pensar que les drogues que prenen mai els evitaran aquesta mena d’entrebancs.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens la suda el Boss i U2. A nosaltres, a més, ens hauria agradat que, a més de la multa, el Camp Nou s’hagués enfonsat amb els U2 a dins mentre assajaven.

A aquesta mateixa bona part dels mortals ens la suda el Barça quan no ens diverteix. Això vol dir que el Barça ens l’ha sudat durant bona part del nostre temps de vida. El Barça -òbviament- és més que un club, però no és més que un club de futbol.

Ah, a més a aquesta bona part dels mortals ens fa com una vergonya aliena sentir parlar els telenotícies de les bones causes en què participa el bo d’en Bono. Com si fos bo que ho fes, i com si fos bo parlar-ne.

Penso que així tot queda més clar, per si hi havia dubtes.