Tag Archive: belles arts

1. Nonàleg de l’artista contemporani

   16 gener 2012 8:00 2 Comments

   A la pàgina de Facebook de la Iracunda Mutt he vist aquesta llista que és al rotllo de l’artisteo allò que Rework al món empresarial i de l’emprenedoria. És a dir, pura sublimació verbal d’allò que ja intuíem gràcies al sentit comú. Alguns, és clar. Fa un temps algú em va suggerir que per a la meva higiene mental no raji tant de l’art contemporani, i em sembla un consell savi. Però crec que mostrar-vos aquest nonàleg (ja que he estat incapaç de trobar el desè punt, ai maleït hemisferi esquerre antiartístic!) és un motiu de pes per saltar-me aquella dieta.

   Quelcom, en altres paraules, que haurien de saber a can Macba, Santa Mònica, CoNCA per la part que li toca i tota la caterva de curators i tecnòcrates culturals que fan el voltor dins l’immens abocador d’escombraries que és la creació contemporània. Potser, doncs, la persona que va fer el nonàleg no se n’adona, però el que denuncia no és per desgràcia res exclusiu de la facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona.

   

   Decàleg de l'alumne de BBAA

   Potser l’únic punt que no comparteixo gaire és el tercer. Precisament perquè la necessitat de significat és una esclavitud de l’obra artística, a la qual no ha de caldre sotmetre’s. Les coses creades han de poder no significar, stricto sensu, res. La Bellesa o la Lletjor no tenen perquè ser significants en si, en tot cas potser més aviat són significades per. Són. És a dir, no tan sols tenen la propietat de ser sinó que això és part necessària i vinculada a la seva manifestació fenomenològica. La Bellesa o la Lletjor poden existir també com a producte del joc amb el llenguatge, els signes i símbols o del paradigma narratiu. Però no té perquè ser així i per això n’hi podria haver prou amb colors, textures i composició per aconseguir-les. Com en un paisatge.

   La meva visió constructiva del tercer punt, doncs, és que quan es parla només de colors, textura i composició, no és per parlar-ne que l’obra serà més interessant. De fet, quan cal explicar, argumentar una obra, per a comprendre’n el valor, a vegades serà o que no val la pena, o que la mirem malament.

   El transcric corregint alguns errors per si estalvio feina a algú:

   1. Mai diguis que prefereixes formats petits, digues íntims.
   2. Si no has tingut temps per a realitzar algun treball, explica al professor els teus traumes infantils i els teus dubtes i pors artístiques, com a discurs de l’obra.
   3. Utilitza el color, la textura i la composició de la teva obra quan no signifiqui realment res.
   4. Si no tens idees per a fer alguna obra, arreplega les escombraries de casa teva i digues que parles de la quotidianitat.
   5. Quan no s’entengui el teu treball, digues que treballes amb l’ambigüitat.
   6. Si la teva peça cau a trossos, digues que treballes en l’àmbit de l’art efímer.
   7. Si la teva obra no té cap mena de gràcia tècnica, digues que és purament conceptual.
   8. Canalitza i dissimula les teves tendències catastrofistes i suïcides (símptoma obligat de l’alumne de BBAA) a través del Body Art.
   9. Posa la partícula no davant de qualsevol substantiu; la temàtica del treball adquireix instantàniament un ressò qualitatiu, místic i bohemi que reforça la justificació de l’obra mateixa (no-llocs, no-presència, no-memòria…).

    

2. Jordi

   14 gener 2012 16:44 Leave a Comment

   

   Jordi al bar de BBAA

   En Jordi fa uns dies em va mencionar en un tuit, i vaig rebre la notificació per correu. No utilitzo massa habitualment twitter, ja que quan ho faig la meva productivitat es ressent encara més de la meva molt alta predisposició a la dispersió.

   Aquest tuit era especial. Tal com li responc, es tracta d’una connexió còsmica amb un temps i unes circumstàncies que, de tant remotes com semblen, el fet que la fotografia amb què ho il·lustro en aquest post sigui en blanc i negre esdevé quasi una qüestió purament de justícia. No estic segur que la fotografia i el moment de què parla en Jordi siguin del tot coetanis; però com a molt els separa un any de diferència. Més tard no podria ser; el curs que començava el setembre de l’any 2000 jo em vaig independitzar, i moltes coses recuperen el color a la meva memòria, encara que sigui el gris, el brut i pringós del pis amb finestres cegues a Travessera: Inocencia Pérez Izquierdo, l’antiga inquilina, a nom de qui rebíem les factures dels subministraments; la infantesa de la Luthien, les voltes que la Terra feia sobre si mateixa mentre nosaltres jugàvem al Worms, i el meu cuc Celebrímbor era sistemàticament anihilat per la mala llet d’en Joaquim. En canvi, però, entre els anys noranta-vuit i dos mil la vida passa, a vegades, dins el cinema del meu cervell, com la càlida pel·lícula de primers plans contra fons suggeridors, assolellats i fora de focus com el d’aquesta foto.

   Les primeres setmanes de la facultat en Jordi anava sempre amb l’Àlex. L’Àlex fort, corpulent, ros i faccions de l’est, i en Jordi més aviat estirat i prim com jo; amb cara i cabell d’Atreiu, perquè només li faltava trenar-lo. Li agradava Blind Guardian, Dream Theather i tot d’altres coses que jo em mirava entre el respecte i la qualificació de friquisme en tota regla. Ells dos semblava que fossin una mena d’amics de l’ànima d’infantesa que havien aterrat a Belles Arts; en el mínim dels casos, que haguessin fet junts el batxillerat. Crec que no es tractava de cap de les dues coses. L’estampa per a mi era indubtablement graciosa, com ho segueix sent avui tant com entranyable. Jo, per part meva, navegava. Duia amb orgull la carpeta de la UB folrada de fulles de marihuana, i em situava en els corros de gent guai que es formaven al pati, per mirar d’interceptar els porros que fumaven aquella gent que, en aquella època, s’abillaven amb quelcom a cavall entre l’estètica punk i el chaval de la peca, passant pel registre gai. Jo crec que em saltaven expressament, i l’estampa també resultaria indubtablement graciosa. També navegava amb el grup amb qui anava una noia de qui m’havia enamorat platònicament; eren bona gent, però segurament tenia poc a compartir-hi. Crec que va ser a finals de primer que vaig començar a fer-me amic d’ells dos, i de l’Oriol i en Moisès. Vist amb perspectiva, quelcom necessari i profitós després de tant navegar. Va ajustar un pèl millor la sincronia en la construcció del personatge que volia ser.

   A segon continuaria la mítica que he introduit. Aquell estiu, el del 99, vaig musicar el vintè poema de Neruda dels veinte poemas de amor y una canción desesperada, perquè l’Adriana m’havia deixat i així és com em sentia. L’hivern del 1999 al 2000 jo conduiria uns mesos el Dyane i me’l carregaria allà on es creuen Torrent de les Flors amb Encarnació, i una nit en Moisès i jo la passaríem al local que l’Àlex, en Jordi i la Diana havien llogat a La Llagosta. Mentre en la foscor total l’Àlex demostrava la seva habilitat posant un rodet a l’espiral del tanc de revelat (quelcom que en aquell moment vèiem com una de les quintaessències de les dificultats tècniques de la fotografia), a mi estúpidament se m’acudiria treure l’encenedor, i fer una breu guspira. Com si aquella foscor em demanés fer-ho igual que un acte reflex. Però a part que vaig demanar mil disculpes, sembla que el tema no va tenir més conseqüències (per a l’exposició del rodet i el bon rotllo general, s’entén). Després, com deia al principi, vindria tercer de carrera, Travessera i Lluïsos, quan canviaria la posició de totes i cada una de les coses en aquest trosset de món.