Tag Archives: Es Pujols

Mediterràniament

El port de la Savina de Formentera em va rebre amb una tarda dolça i daurada, amb alguna gota escadussera, com un plugim de broma. Realment no és gens complicat arribar, llogar una bici i marxar d’un lloc que, fora de la gràcia que pogués tenir la tarda en si, no en té cap altra més. Algun petit embolic sí que vaig tenir havent d’anar amunt i avall pel moll per endevinar on era que havia de recollir la bici. Fora d’això, aviat em vaig trobar pedalant per la carretera, sabent molt poc sobre el plànol on em calia dirigir-me, però com si una mena de vent triomfal del destí assolit em guiés secretament. Tot just sortint de la Savina, un ja es troba pedalant per la vora de les Salines, que són un paisatge paradoxalment lunar. Pla i endreçat, amb els murs rectes, quadrangulars, que separen les basses, reflecteix la llum per tot arreu, i descarat interpel·la el qui hi passa sobre el per què de tanta absència com destil·la.

La carretera que jo seguia és la que porta a Es Pujols. Allà volia mirar una pensió-hotel de què m’havia parlat en Moisés. Sense que d’entrada m’alterés, però, el panorama d’Es Pujols no era el que es diria quelcom acollidor. Una mena de poble carretera, amb l’únic atenuant de tenir una corba, atapeït de botigues de pollastres a l’ast, pizzes, trattories, pollastres a l’ast, pizzes i tratories. Vist des d’ara, un infern, vaja. En aquell moment jo no sabia, però, que no tot Formentera té aquest caire. M’ho van dir una parella de catalans que vaig trobar sobre una de les passeres de la platja. La platja no era lletja, però feia pudor. Quan tiraves enrere per un trencall d’una passera, amb la il·lusió que trobaries un lloc tranquil i recollit, ja ràpidament veies els contrallums i els ridículs motius palmífers del xiringuito que, com si fos un franctirador, havia romàs amagat.

Havia donat una ullada a la pensió recomanada per en Moisés, però allà no hi havia ningú. Semblava que obrien a les set, juntament amb la botiga de souvenirs. On sí que hi havia gent era al bar restaurant del costat. Ningú d’aquell poble semblava gaire preocupat pel fet que, a un lloc on figura que es ve a buscar pau, un establiment com aquell tingués la música a un volum del tot innecessari. Per tant, d’entrada i sense conèixer el preu de la pensió, no em feia especial il·lusió quedar-me per allà.

Vaig voler trucar a la dona de la pensió que m’havien recomanat a Es Caló. Vaig cometre la imprudència de no fer-ho des d’una cabina de Telefònica (sic.). Sí, semblava una cabina normal i corrent, és veritat que no posava Telefónica i posava con la concesión de no se què, però davant l’aparent absència d’alternatives em va semblar que per trucar, ja podia fer-ho des d’allà. Em calia demanar canvi, però. Vaig entrar a un restaurant que semblava italià, o quelcom per l’estil. En català vaig demanar canvi a un cambrer, que no em va entendre, mentre la noia del fons començava a dibuixar un somriure. A mesura que em repetia i el company em deia que no m’entenia, el somriure de la noia del fons s’anava fent més i més gran. Al final li vaig dir, dirigint-me a ella: Tu si que m’entens, oi? a la qual cosa em va respondre que más o menos, i és que si no fos així, tenint en compte la semblança de català i castellà i la velocitat a què els parlava, hauria començat a dubtar de la seva capacitat auditiva, com a mínim, per no posar-me a qüestionar altres coses. Em podries donar canvi, si us plau?

Al final me’n vaig sortir, no sense abans regalar-me la noia un “es que él es argentino”, davant la qual cosa, en la indignació posterior -després d’haver-los donat les gràcies, naturalment-, no podia pensar res més que m’era igual, que per mi com si fos xinès. No podia arribar a capir la cara dura o la ignorància i l’estupidesa d’aquesta excusa. Ignoro si ser argentí eximeix de certes obligacions la gent, primera notícia.

Bé, aquella cabina va resultar una estafa, i la que després vaig trobar de Telefònica també, o no anava, no ho recordo. El cas és que vaig acabar trucant pel mòbil. La dona d’Es Caló m’havia demanat que confirmés si podia ser el dia abans de venir. Jo, sempre tranquil i alegre, confiava en l’última hora per si trobava alguna opció encara millor, i no havia trucat. Per tant amb raó la dona no va agafar-se del tot bé d’entrada que jo pogués presentar-me allà fins i tot abans que el sol es pongués. Però em va dir, finalment, que ja m’ho arreglaria i que m’esperava.

No li va caldre esperar-me gaire. Vaig marxar per potes d’Es Pujols, el segon lloc amb més mal karma de Formentera, després d’un que ja sabreu. Plagat d’italians, argentins i alemanys, esquitxat d’altra gent d’arreu sense ofici ni benefici, que semblava regurgitada a l’illa per un naufragi, tots fent una escenografia d’una colla de voltors que des de feia ja uns anys es dedicaven a fer girar la roda de treure el suc turístic a Formentera. A part de la inòpia en què vivien aquells personatges bàrbars -en relació ja no només a la llengua catalana, sinó a la resta de l’illa, en general- cap semblava disposat a atendre’t amablement si no complies amb el perfil de turista ric i dels seus països. M’havia fet basarda entrar al cibercafè. En aquell poble de mala mort tothom et rep bordant com un gos.

Després d’aquesta experiència i sense res que em demanés aturar-me abans, vaig passar força de llarg per Sant Ferran de les Roques. Des d’allà, una carretera quasi recta porta, per pendents amunt i avall, suaus i incomprensibles, cap a l’altra península de les dues que formen l’illa. Es Caló es troba al principi d’aquesta, tot just abans de començar a enfilar la pujada que porta cap a la Mola.