Tag Archives: estàndards oberts

Les darreres setmanes hem sentit a parlar de la decisió o postura d’Apple en relació a Flash. Tot ve de la suposada reflexió d’Steve Jobs en relació al fet que molts formats de publicació i interacció web que abans només eren possibles utilitzant Flash, ara es poden aconseguir amb altres tecnologies, sobretot el tan anomenat HTML5 en conjunció amb Javascript. A això s’uneix el gran volum de recursos del processador dels dispositius informàtics que Flash consumeix. Per això Apple vol apartar l’ús d’aquesta tecnologia dins els dispositius (iPad, iPhone i iPad) amb què ha revolucionat i revoluciona el mercat d’aquests gadgets, perquè Flash és l’única pedra a la sabata que en podria comprometre l’immaculat funcionament i la durada de la bateria.

Adobe ha respost a l’ofensiva amb una campanya que, pel poc que sé, està orientada a calmar els ànims, allargar la mà a Apple i, de passada, deixar constància del gran pes tecnològic que encara i fins que no es demostri el contrari té Flash a Internet.

El debat no apareix del tot per sorpresa. Ja fa uns mesos que se sent a parlar de com Apple vol restringir el ventall de tecnologies de desenvolupament que podran admetre els nous trastets. La raó evident, la que ja s’ha comentat per una banda de donar continuitat al control que Apple exerceix sobre el hardware que proveeix, i que és l’únic que li permet garantir als seus clients les grans prestacions dels seus productes; i per altra banda la deriva d’aquest argument que ja des de fa un temps impregna la companyia d’Steve Jobs, i és que tot hagi de tenir a ferro roent marcat el símbol de la pometa dels collons.

Fa un temps m’estava plantejant obrir horitzons i posar-me a desenvolupar jocs per a iPhone utilitzant Blender, SIO2 i un llibre sobre la matèria. Però des que vaig estar al corrent de tot el que es parla en aquest apartat de l’article de la wikipèdia (no me la crec cegament, és només per referenciar), em vaig decebre en aquestes expectatives.

Per tot això coincideixo amb qui, a part de veure en aquest assalt d’Apple una arriscada proposta al mercat, hi veu també el pes de l’ego d’un personatge i una empresa que sens dubte han tingut un paper clau en l’esdevenidor de les tendències informàtiques dels darrers vint anys. I és una veritable llàstima. En els comentaris subsegüents a aquesta broma podeu veure reflexions que fan altres persones en relació a aquest fet.

Però lluny de mi, suposo que ja ho sabeu, el voler convertir-me en herald de la defensa de Flash. Per a desgràcia meva, sóc sovint un personatge incòmode ja que no les persones sinó el temps em donen la raó. Avui qualsevol gafapastas de merda que es valori sap que cal cagar-se en Flash, però fa cinc anys m’hauria mirat per sobre l’espatlla dient que les aplicacions en Flash eren el futur. Adobe ara esgrimeix el suport que ha donat a algunes tecnologies obertes com el PDF, i ho fa donant la mà a Apple com si fos cosa d’ells dos i de quatre més el mèrit que la tecnologia informàtica no estigui en mans del dimoni de Microsoft.

Però en això s’equivoquen. Perquè tot i que les pràctiques d’Adobe no pateixin gaire de la meva ira, principalment perquè en general com a empresa ha tingut el detall de no ficar-se on no la demanaven, la compra (o la compra/fusió trampa, segons creuen alguns) de Macromedia fa uns anys demostra quina idea de mercat tenia Adobe, i avui les ofertes de treball segueixen predicant perles com:

se requiere diseñador web con HTML, CSS, Dreamweaver, Flash

(suposo que ja sabeu, especialment els abanderats del bilingüisme, que qualsevol oferta de treball seriosa és en castellà). Bé, potser no queda prou clar, però formular els requeriments del desenvolupament web en aquests termes, com si tots quatre fossin categories a posar en un mateix sac, és un despropòsit i demostra que s’ignora allò que se suposava requerit.

L’únic que ha fet Apple és obrir la caixa dels trons. El més patètic és que es sap guanyador, i jo espero que la reacció del mercat a les noves regles del joc escombri dels ordinadors no Adobe, sinó totes dues empreses, generadores per altra banda de les més insanes relacions de dependència tecnològica que s’han vist, després del rei indiscutible que és, evidentment, Microsoft.