Tag Archives: Gràcia

En llegir, de nou, aquest post al blog del Miquel vaig recordar de nou tot l’encanteri que jo havia tingut sobre la Plaça de la Virreina. No, no he escrit malament, no era la Plaça de la Virreina qui tenia un encanteri sobre mi. El cas és que en més d’una ocasió la Plaça de la Virreina ha tret el cap entre els meus escrits. No he posat gaires escrits meus, vull dir paraules posades amb voluntat estètica, aquí al blog. Espero que aquest sigui el primer pas d’un procés de vomitera personal que fa temps que tinc pendent.

En aquests dies, a vegades, torno a sentir la mateixa olor dels moments que fèiem el dinar, o potser la que, des del primer dia que hi vaig entrar, tenia per l’olor de casa teva. Encara amb tot allò que pogués ser propi de ta mare allà dins. Els quadres, i les flors, i la marca de televisor que ella hagués triat, així com la de detergent i l’ordre de les coses als prestatges. Em veig a mi en aquell moment com el nen que s’ha fet gran i ja no fa criaturades. Amb estranyesa i somriures estúpids apareixia davant d’ella, jo aquell nen sense barba que havia perdut la virginitat feia poc amb la seva filla. Era una mena de criminal protegit per tu.

I quan la sento molts cops ja no sé si és la teva, realment, o la de les dones amb qui he estat alguna nit a l’estiu. Als matins sento el crit d’alumini de les orenetes, que és com si escalfés l’aire encara fosc de l’albada, i és això, avançada la primavera, el que em porta una insondable nostàlgia del matí de juny. Perquè t’estimo per tal com ens llegírem els ulls alguns dies, però cada dia ets una mica més llunyana com si els nostres llocs a la vida de l’altre haguessin florit i mort en un temps de llegenda. Només fa poc que començo a concebre com ja no hi ets, no solament que no. Sobretot no hi ets perquè no has patit res del que jo, i no puc saber quan valdrà la pena escoltar-te, perquè potser tinc por de desfer l’entelèquia del teu ser, la part de poesia que els matins de maig i juny, i encara al juliol, cavalca damunt el pati mentre hi vessa l’emboirada llum. Llavors penso en tu, i en l’Anna i en la Júlia, que també un juny va travessar el mar en un vaixell. I na Paula roman com congelada en una vitrina d’hivern, entre l’aire i les fulles de la Plaça de la Virreina. Sovint necessito somniar despert i rescatar-me tots aquests records, perquè és com si l’olor fos tan fugaç que m’entristís sentir-la per un temps tan breu. És quan més sento no poder-te trobar. I a vegades inspiro, i expiro, i amb la soledat i la pluja, o el sol i el vent, puc tranquil·litzar-me de la quietud del món a qui encara tinc ulls per avistar. Com quan sóc a les muntanyes, o vora el mar o pels carrers quan l’aire és pur com el blau, fora del que m’empipa de la prosa de pujar les escales, ficar claus a panys i les mesures i les cadires de la meva habitació, que podria abraçar, cada dia, a ulls clucs. I demà això serà la poesia d’un temps de girar-se al cel i fer-hi preguntes ardu, quan tu encara seràs una mica més lluny i més seràs l’evanescent protectora de l’adolescent imberbe.

24 de maig de l’any 2004

El columnista Toni Ayala,  a l’article d’avui d’El Confessionari, Ciutat V(b)ella, al 20 Minutos, fa referència a com fa uns anys diu que es va acabar amb els gorrillas. Els gorrillas són individus que t’obliguen a prestar-te ajuda per trobar aparcament o per aparcar, a canvi d’una propineta i sota la coacció de punxar-te la roda o ratllar-te el cotxe si no acceptes el servei. Mà dura policial/municipal, així diu que es va resoldre. Manifesta que de la mateixa manera que llavors es va acabar amb els gorrillas, semblantment es podria acabar ara amb els llauners, i s’hi hauria d’haver acabat des del principi del fenomen.

M’agradaria referir-vos l’article amb un enllaç, i ho he intentat, però la pàgina web de 20 Minutos és un atemptat a la usabilitat, i a part no funciona. Em mostra com actualitzat fa un minut un article de Toni Ayala del 20 de març d’enguany. Espero que en prenguin nota.

El cas és que tot i que aquest columnista estigui carregat de bones intenciones per erradicar l’incivisme del centre de Barcelona, jo li respondré la qüestió molt senzillament. Els gorrillas són un especimen odiós, ningú els estimava. Tothom odia els qui fan una funció antisocial.

La gent estima, però, en certa manera, els llauners. Són uns pesats, i amb el temps que porten aquí sembla que als d’origen indi i paquistanès -o d’altres- encara els costa trobar quina és la cadència, el ritme, amb què han d’oferir llaunes a una mateixa persona o grup de gent, quants cops per hora. No tenen ni mesura ni, tal com deia ma mare, modos ni decència.

Per això deia que s’els estima en certa manera. Seguim sent racistes i classistes, amb els negrets. Els parlem en castellà i somrient, com si fossin gilipolles. Però ens porten la cervesa a un preu pel qual els empresaris de l’hosteleria del centre de Barcelona i de Gràcia van decidir -estúpidament- no competir.

Als catalans, i a massa gent al món, no els deuen haver explicat de petits el conte de la gallina dels ous d’or. Gràcia va ser, ja fa molts anys, un lloc de lleure on, qui volia pagava 150 pessetes per una cervesa, i qui volia en pagava 300. Eren serveis diferents, i triessis el que triessis ho feies a gust. Va arribar un moment, però, que Gràcia es va fer més famosa del compte. I ja la vam tenir liada. Els propietaris dels bars, ajudats per la pujada de l’euro, no van voler ser els últims tontos a apuntar-se al carro del lucre desmesurat. Ara ells i només ells han convertit Gràcia en un barri on mileuristes amb aspiracions de no ser-ho i ulleres de pasta consumeixen/consumim clares a les terrasses, i postadolescents, punkis i gent de mal viure seuen/seiem al terra de les places bebent llaunes de cervesa a un euro.

L’espectacle és dantesc. La gent de les terrasses representa una mena d’esperpent sobre el beatiful people barceloní. Quan jo hi sec no puc parar de mirar noies. Totes són guapíssimes. Altres seuen a lluir-s’hi, a recordar al món que encara necessita individus tan excepcionalment glamurosos com ells. Odio l’estampa perquè pertany al món del que es pretensiós i, a la vegada, fugaç i anodí. La Barcelona d’avui. La gent que seu al terra ho deixa tot porc, criden, treuen encant a qualsevol aturada del temps que, de manera natural, amb les seves lloses eternes i el seu urbanisme àulic, proporciona la plaça de la Virreina. També odio una estampa que pertorba la plaça més maca per sobre la Diagonal, com a mínim.

O sigui que si voleu canviar aquest panorama i que la gent segui civilitzadament a les cadires d’un bar, feu alguna mena de mòbbing municipal per assegurar que tots els barris tenen oferta de tota mena, i que sigui legal, tal i com la voleu vosaltres. Si no, l’oferta la satisfaran els llauners, a qui dubto que mai cap ciutadà arribi a denunciar. Pallassos.