Tag Archives: oci nocturn

Fa poca estona m’he vist obligat a escriure un mail fent l’afirmació següent: “Les festes de la Mercè són una merda”. El pitjor d’aquesta faceta antisocial meva, que m’avergonyeix profundament, és que no es projecta únicament a les festes de la Mercè. De fet és com una al·lèrgia que es deuria manifestar per primer cop a les festes de Gràcia. Algun dia de fa alguns anys d’un estiu a Barcelona, com quelcom revelat, vaig començar a sentir fàstic per la visió de la gent pixant al carrer, noies enrollant-se amb menjaorelles estúpids (què són els menjaorelles mereixeria un altre post a part), guiris parlant la seva llengua bàrbara i mostrant les seves ridícules cares grogues i vermelles, i vaig sentir basarda dels vidres trencats pel carrer, i vaig olorar la pudor d’algú que va decidir dir-se punk. Ah, i la guàrdia urbana que acabava d’enlletgir el panorama.

Des de llavors m’he anat desacomplexant cada cop més d’aquest sentiment de fàstic (perquè, per si no ho havíeu endevinat, allò de l’avergonyiment que sentia és una ironia). I ja no l’he limitat als esdeveniments coneguts com a festes majors, sinó en general a l’activitat coneguda com a “sortir”. Pretendre analitzar-la ara a fons seria d’una supèrbia imperdonable, perquè les motivacions individuals que subjauen a tan curiosa activitat humana són dignes de la més seriosa tesi doctoral de sociologia, o psiquiatria fins i tot. O sigui que només ho faré superficialment.

A les festes majors s’esdevé amb caràcter superlatiu tot allò que, de manera més discretitzada, podem veure quan simplement sortim: els vidres trencats, la classe alta perdent la seva tan defensada elegància. L’última mostra de l’espantós ridícul social del jovent són les fotos fetes dins la discoteca o bar musical, on subjecte i objecte de la instantània s’uneixen en un èxtasi visual -en altres paraules, el qui dispara també surt a la foto, tot aguantant la càmera- i on, en el pitjor dels casos, tot el pote i el maquillatge que porta l’amiga serà roïnament traït per l’extraordinària precisió del CCD i la llampegada justiciera del flash.

I és que d’això es tracta, d’executar rituals socials que donin un marge prou ample de confiança per creure que aquells amb qui sortim són gent que ens fa estar una mica menys sols al món. Fer-nos fotos, descafeïnar amb alcohol el nostre sentit del ridícul, és a dir, perpetuar les condicions de repressió dient o fent sota els efectes de l’alcohol allò que mai ens atreviríem a dir o fer sense. Això no seria un problema tan gran, com a mínim per a mi, si no em veiés forçat a tenir en compte el rendiment de la inversió: la ressaca del dia següent, tot el cansament viscut durant la nit dret veient un concertet de gent a qui regalaren un instrument, els diners gastats, tornar caminant a casa perquè el nit bus és una merda (una altra). Tot això és la inversió necessària per a sortir total per a un rendiment en diversió més que qüestionable, mirat des d’una òptica capitalista.

De fet me n’he anat una mica del tema de les festes majors, però em fa mandra kilometritzar el meu post fent unes reflexions sobre similituds que em resulten de totes maneres evidents.

Meñana, mas.