Tag Archives: poesia

La primavera és una època propensa per sentir crides, connexions i missatges des de i cap al lloc on els morts són. No sé si els morts són o ja no, però si és que sí que són, bé hi ha d’haver un lloc on desenvolupin aquesta seva faceta de ser.

Avui ha estat un dia especialment intens en aquesta vena. A migdia, quasi sense esperar-me-la, ha sonat la cançó de que la vida es más compleja de lo que parece, del Jorge Drexler. Aquesta cançó em colpeix sobretot per això. Comença d’una manera que és com un ensurt, una provocació a qualsevol intent d’endevinar quina serà la següent cançó en una llista aleatòria de reproducció. Vaig conèixer Jorge Drexler per ella, i va ser poc abans que ella marxés que vaig conèixer aquesta cançó en concret. La primavera de 2009 es va casar un amic meu. Després de la festa, que crec que era en diumenge, la majoria de nosaltres treballàvem o teníem quelcom a fer l’endemà i, els darrers a marxar, tornàrem a casa cansats amb el cotxe de la Laura, crec que era. Restàrem callats bona part del viatge, amb les llums de la nit magnificades per l’alcohol, la immensa tristesa dels perfils industrials i de l’extrarradi barceloní retallant-se contra vapors entre el taronja i el violeta de les llums. Havíem begut, fumat, i la nit ja no podia donar més de si. Deurien ser quarts de tres o de quatre, i la Laura tenia gravada aquesta cançó al casset que sonava, trist com sonen en un cotxe tots els cassets. El dia següent vaig córrer a baixar-me-la, i em semblava que la lletra era com si jo li parlés a ella. Al cap d’unes setmanes, ella es va morir i ja no sabia què em semblava. Era com si els papers de la cançó i de qui deia què s’haguessin intercanviat. Cada vegada que la sento ella troba el seu lloc a través dels altaveus de l’habitació, i l’escolto atent, ja quasi amb la disposició d’un acte cerimonial. Respecto submís, encara que m’inquieti, que aquest sigui el missatge que ella m’envia, en dies com avui.

Fa deu anys, encara més temps, em van fer fora del meu agrupament. Em van fer fora és una manera de parlar. En puritat no va ser del tot així, però no m’hi deixaven fer de cap la qual cosa, en les meves circumstàncies, equivalia a fer-me fora. Sóc incòmode a la gent perquè la discrepància està impresa a la meva sistemàtica, amb la diplomàcia i fins la complaença de qui ha estat molt temps a l’associacionisme però amb l’arrogància pròpia de qui és incorregiblement observador i crític. Ja ho he dit altres vegades que un dels meus principals problemes és que només el temps em dóna la raó. I bé, sota aquesta òptica van decidir que millor que no corrés per aquells tocoms, que era una mala influència. Potser sí. El cap d’agrupament em va convidar a dinar a un restaurant d’aquells del final de la Diagonal, prop de La Caixa, per donar-me la bona nova. El to va ser correcte i cordial, però el record que en tinc no pot ser altre que un moment pervers. És com el petó de Judes.

Jo després vaig començar a fer de cap a Lluïsos de Gràcia. Podríem dir que la meva etapa al meu anterior agrupament era una pàgina ja quasi passada. Els anys van anar passant, i no fa massa temps em vaig assabentar que el mateix cap d’agrupament en qui s’havia personificat la decisió de no voler-me com a cap havia viscut no una, sinó la mort de dues persones molt i molt properes en poc temps. Això inevitablement desperta sensacions d’empatia, o simplement la pregunta interna de si tens aquestes sensacions per aquesta persona. Al cap i a la fi els anys passen i la relació mai havia estat molt intensa.

Quan jo tenia divuit o dinou anys, i participava al Consell del meu agrupament quan el nostre animador de truc va anar a fumar uns quants porros a Itàlia, anàvem a casa aquesta persona a fer els Consells. Tenia tres fills petits. La filla més petita quasi no aixecava un pam de terra, no sé ni si parlava. Avui anava amb ferrocarrils i quan em disposava a baixar, m’he creuat amb una noia adolescent que parlava còmplice amb un home molt més gran. Quan el tren ja s’estava parant, he sentit l’esgarrapada del destí, la de tot allò que revela el fet de veure-hi amb els ulls, la que deuria sentir Èdip o Turambar després de matar el seu amic. Ella i ell eren filla i pare, i ell, en fi, era el cap d’agrupament. Ella, aquella nena que deu anys enrere arrossegava el xumet per terra, era la còpia fidel de sa mare, i em mirava el pare i m’he sentit invisible, com si jo fos mort i Déu, o algú, m’hagués portat al món per veure què fan els vius. Els vius que també tenen els morts tan a prop que els podrien parlar a cau d’orella. I jo baixava del vagó i encara me’l seguia mirant, em costava reconèixer en aquell home els deu anys que havien passat des de llavors, però n’estava segur, no podia ser un altre, i ell seguia sense veure’m, o millor dit jo seguia del tot en una realitat que aparentment no existia per a ells.

Per esgotament, per discreció, vés a saber perquè, no he esperat que fossin les portes del vagó tancant-se les que interrompessin la meva mirada. Només uns moments abans de començar a girar el cap i encaminar-me cap a les escales mecàniques, preguntant-me per l’estranya poesia del món i prosseguint les terribles bandes sonores que m’acompanyen en aquests moments i també en d’altres no tan significatius, he pogut imaginar o veure girar-se els ulls de la seva filla, mirant cap a mi, i veient en els meus ulls tot allò que jo havia vist durant aquells instants.

Aquest poema el vaig escriure fa prop de dos anys, durant uns dies d’agost a Montclar.

He passat tots aquests anys

procurant ser de tu la viva imatge,

mare.

A ser un bon escolta, lleial,

i fer sempre tant com puc.

Vaig estudiar allò que tu feres, mare,

però tu et vas quedar criant uns nens,

i jo em quedo pensant per què.

I vaig deixar-me el cabell llarg,

com aquells teus. La tia Glòria deia

que eren d’apòstol de Jesús, i

l’avi sempre va témer que em prenguessin per marica.

Un dia m’ho va dir. Va assegurar-se,

prest,

que no hi hagués ningú a la casa -a la nostra-

i em va dir: -Oi que ningú ens escolta?

També he volgut ser bo.

Ara estic llegint un llibre que parla del fill pròdig.

De la paràbola, vull dir.

També parla del germà gran,

de com de ressentits estem tots.

Jo també estic ressentit, mare.

La vida em tracta bé, però mai tinc premis,

quina merda,

per ser tan bo com m’ensenyares.

Fumo porros, sí,

això tu no ho sabies i

no t’hauria semblat bé, potser,

jo crec, tal vegada, qui sap.

Al pare no li va molar.

Ara torno a dur el cabell llarg, i fumo menys.

També em llevo més a l’hora els matins, tindré

una feina que esta bé

si tot va bé. També vaig al dentista, em complac

d’aquelles amb qui visc, però em sento sol

i per això et parlo. Les noies són com peixos

i a vegades les odio. Em resulta insuportable

la seva xerrameca casual, la d’algunes.

Hi ha gent que no viu al meu món mare,

i també d’ells i de com parlen,

i com miren, i què fan,

em sento ressentit.

Jo em pensava que el meu món era el nostre,

aquell que el pare

i tu vau fer per a nosaltres,

la vellutada blavor de les nostres estances

durant les tardes d’hivern.

Però el meu món -m’ho sembla- és cada cop

més el de mi només, i no saps com he d’afinar la vista

per veure, un moment, allò que hauríem estat junts,

quan tu hi eres.

L’autor d’aquell llibre diu que ens lamentem massa.

Jo també. Però és que m’adulaven, mare.

És difícil d’explicar. I ara de tots quasi ningú em perdona

haver estat prou ridícul per pensar, ells, que jo era algú

pel fet de jo dur els cabells llargs.

Jo crec que jo ho volia. Els cabells llargs, ser algú.

Pensava en el mite de Samsó, i en tota la gent simpàtica

que porta els cabells llargs. Jo també era ridícul i un dia

vaig tallar-los amb tisores, primer

i em vaig passar la màquina després;

i amb els nanos vam anar a Andalusia, aquell estiu. Allà em van dir

que era un mono con patillas -perquè jo duia patilles-

uns quillos d’allà un poble. És igual.

El curs després, quan el Roger va haver tornat de Guatemala

tot es va esberlar com un insult.

Va ser la llum del món que ho penetrava

tot amb un gran tremolor.

I força més tard, com una arcàdia,

entre els llençols de la Júlia s’esvaniren

els vestigis d’aquells rínxols consagrats.

Ara en puc parlar com de llegenda,

fent-ne broma fins i tot. Sis anys s’han fet història.

És durant aquests anys que tots, a poc a poc,

han anat marxant. Alguns quasi

ni els recordo, és com si

fossin estornells que s’han encès entre les branques

d’algun arbre i fugiren cremant

com estels prop de l’oblit.

A d’altres els recordo, però ja no són amb mi.

Estan fent amb les seves

vides el que jo dec estar fent amb la meva.

I d’això també em ressento, mare,

perquè abans tots érem molts

i ara tots semblem molt pocs.

Segueixo preguntant-me per què tu

no pintares més. Núvols, secà, paisatges

despullats amb el blau cel,

els símbols que em turmenten. Per què tu

no pintares els meus símbols -els de ningú, i fores modesta-

i els he de pintar jo per primer cop?

I ser bo. I excel·lir, com he fet sempre.

I mai poder estar descontent de tot allò que em passa

i sempre haver d’estar pendent de tot allò que a mi no em passa.

Si sabessis, mare, com són quasi setze anys de no tenir-te

potser hauries marxat com avisant-me i dient:

-Nen, la vida és dura

amb aquest to que mai jo vaig sentir d’entre els teus llavis,

perquè tu no parlaves així,

parlaves casolana, com us va fer la postguerra, sense tacos,

llegies l’Hola, em semblaries horrorosament convencional.

Però vas marxar intentant que ningú et trobés a faltar.

Recordo una xocolata mentolada que vaig

tenir tota la nit a l’estómac.

Tot havia de ser normal, mare,

la mortalla, els ulls vidriosos

-te’ls recordo com poblats per una cataracta eterna-

la casa silenciosa i plena de familiars.

L’àvia t’estimava, i a tots ens havien

preparat per a això i més, figura.

La gent es mor, és tot el que

he entès d’ençà aquells dies.

Jo vaig anar a l’escola

només dos dies després.

Com ha de ser, mare.

Digues-me com ha de ser.

13 d’agost de 2008