Tag Archives: primer amor

En llegir, de nou, aquest post al blog del Miquel vaig recordar de nou tot l’encanteri que jo havia tingut sobre la Plaça de la Virreina. No, no he escrit malament, no era la Plaça de la Virreina qui tenia un encanteri sobre mi. El cas és que en més d’una ocasió la Plaça de la Virreina ha tret el cap entre els meus escrits. No he posat gaires escrits meus, vull dir paraules posades amb voluntat estètica, aquí al blog. Espero que aquest sigui el primer pas d’un procés de vomitera personal que fa temps que tinc pendent.

En aquests dies, a vegades, torno a sentir la mateixa olor dels moments que fèiem el dinar, o potser la que, des del primer dia que hi vaig entrar, tenia per l’olor de casa teva. Encara amb tot allò que pogués ser propi de ta mare allà dins. Els quadres, i les flors, i la marca de televisor que ella hagués triat, així com la de detergent i l’ordre de les coses als prestatges. Em veig a mi en aquell moment com el nen que s’ha fet gran i ja no fa criaturades. Amb estranyesa i somriures estúpids apareixia davant d’ella, jo aquell nen sense barba que havia perdut la virginitat feia poc amb la seva filla. Era una mena de criminal protegit per tu.

I quan la sento molts cops ja no sé si és la teva, realment, o la de les dones amb qui he estat alguna nit a l’estiu. Als matins sento el crit d’alumini de les orenetes, que és com si escalfés l’aire encara fosc de l’albada, i és això, avançada la primavera, el que em porta una insondable nostàlgia del matí de juny. Perquè t’estimo per tal com ens llegírem els ulls alguns dies, però cada dia ets una mica més llunyana com si els nostres llocs a la vida de l’altre haguessin florit i mort en un temps de llegenda. Només fa poc que començo a concebre com ja no hi ets, no solament que no. Sobretot no hi ets perquè no has patit res del que jo, i no puc saber quan valdrà la pena escoltar-te, perquè potser tinc por de desfer l’entelèquia del teu ser, la part de poesia que els matins de maig i juny, i encara al juliol, cavalca damunt el pati mentre hi vessa l’emboirada llum. Llavors penso en tu, i en l’Anna i en la Júlia, que també un juny va travessar el mar en un vaixell. I na Paula roman com congelada en una vitrina d’hivern, entre l’aire i les fulles de la Plaça de la Virreina. Sovint necessito somniar despert i rescatar-me tots aquests records, perquè és com si l’olor fos tan fugaç que m’entristís sentir-la per un temps tan breu. És quan més sento no poder-te trobar. I a vegades inspiro, i expiro, i amb la soledat i la pluja, o el sol i el vent, puc tranquil·litzar-me de la quietud del món a qui encara tinc ulls per avistar. Com quan sóc a les muntanyes, o vora el mar o pels carrers quan l’aire és pur com el blau, fora del que m’empipa de la prosa de pujar les escales, ficar claus a panys i les mesures i les cadires de la meva habitació, que podria abraçar, cada dia, a ulls clucs. I demà això serà la poesia d’un temps de girar-se al cel i fer-hi preguntes ardu, quan tu encara seràs una mica més lluny i més seràs l’evanescent protectora de l’adolescent imberbe.

24 de maig de l’any 2004