Tag Archives: sgae

Difícilment cap gurú serà mai sant de la meva devoció. Qualsevol d’ells, polítics, ideòlegs i intel·lectuals, sol acabar sent víctima de la idolatria que li professen els seus seguidors i de la pròpia preocupació per mantenir vigent el seu personatge. Enrique Dans, en aquest sentit, no és del tot una excepció. Però té una capacitat envejable per aglutinar en la seva veu percepcions diverses de la realitat d’internet i saber-ho transmetre a públics també diversos, quant a interessos i coneixements tecnològics.

Us enllaço, doncs, una de les entrades del seu blog, on clama perquè enviem als diputats de la Comissió que ha de valorar la llei Sinde dels collons un mail expressant el nostre rebuig. Jo ho faré i espero que a vosaltres us sembli com a mínim un tema prou important com per entendre que ho faci. A partir d’aquí feu el que us doni la gana, que per algo fem pit en dir que som postmoderns.

Estos son los diputados de la comisión que puede aprobar la ley Sinde

I aquí us adjunto la carta que els he escrit, en català i en castellà. Si voleu la podeu utilitzar vosaltres, tot i que si és així i ho feu perquè us sentiu identificats amb el text, ho feu constar pertinentment i especifiqueu que feu servir les paraules d’algú altre. Jo sóc del parer que té més força sempre expressar-se des de les pròpies paraules, segurament per això no solc ser amic dels manifestos/proclames per molt que la causa em sembli noble. Per cert, això dels frigorífics no és idea meva. Potser és de l’Enrique Dans, ara no ho recordo.

Benvolguts diputats,

em dirigeixo a vostès per tal de fer-los veure la necessitat que no tiri endavant l’aprovació de la disposició final de la llei d’economia sostenible, popularment coneguda com a “llei Sinde”.

Aquesta disposició final res té a veure amb la sostenibilitat mediambiental i poc amb l’econòmica, i per aquesta raó té tot l’aspecte de ser una trampa que utilitza els canals democràtics per legitimar-se.

En efecte, des del meu punt de vista i des del punt de vista de la majoria de persones que coneixen el medi d’Internet, la seva idiosincràsia, així com els canvis culturals que ha introduït i introduirà, aquesta disposició final té molt poc de sostenible econòmicament perquè defensa uns models de distribució i negoci cultural absolutament caducs. És una llei al servei només d’uns pocs empresaris que s’han manifestat incapaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Quan, precisament, aquesta és una de les obligacions inalienables de l’empresariat d’un país: saber adaptar-se al seu entorn per a fer negoci.

Espanya, que en alguns aspectes culturals és líder a Europa, corre el risc de repetir i fins i tot empitjorar els errors sobre l’intent de control d’Internet que ja han comès altres països. Voler controlar Internet és un error en dos sentits molt diferents:

- suposa coartar la llibertat d’expressió per vies més subtèrfugues o bé  més manifestes,

- i, atès que qualsevol prohibició tecnològica generarà noves eines per evadir-la, implica promoure una xarxa Internet més ofuscada, on la gent circularà més amagada i on, per tant, els delictes que realment afecten el gruix de la societat tals com estafes i pornografia infantil resultaran molt més difícils de perseguir.

Tot això a banda dels dubtes que la disposició final d’aquesta llei genera al voltant de la consideració que sobre el poder judicial tenen les persones que l’han promogut. Quan repetidament els jutges han determinat que allò que es vol perseguir no és un delicte, és un atemptat a la democràcia i a la separació de poders establir un constructe extrajudicial que permeti satisfer uns interessos, insisteixo, molt particulars d’un petit grup d’empresaris que en absolut representa ni tota la indústria ni tot el món de la cultura.

M’avergonyeix viure en un país on les associacions culturals, centres cívics i altres institucions culturals tenen problemes pressupostaris per tirar endavant els seus projectes, i mentre passa això, els polítics que se suposa que hauríen de respondre a les necessitats de la ciutadania i a la seva set de cultura reaccionen amb suport incondicional o es venen per un plat de llenties a una llei que hipoteca el desenvolupament cultural que el nou panorama tecnològic pot aportar.

Quan els polítics parlen que cal ajudar la joventut, haurien d’entendre que això no només passa pels ajuts al lloguer, les beques o altres opcions que depenen del talonari. Es tracta també de saber atorgar a un medi en el qual molta gent jove és experta, com Internet, la llibertat que necessita perquè pugui ser un entorn d’oportunitats fructífer. Que una indústria vella i caduca determini per quins camins ha de córrer la tecnologia de futur, i que els polítics ho tolerin i facilitin, és quelcom inadmissible i que ara teniu l’oportunitat d’esmenar. Espero que així sigui.

S’imaginen que els venedors de gel haguessin impedit el progrés de les neveres? Gràcies per la seva atenció.

Atentament,
Raimon.

Apreciados diputados,

me dirijo a ustedes con el fin de hacerles ver la necesidad de que no tire adelante la aprobación de la disposición final de la ley de economía sostenible, popularmente conocida como ley Sinde.

Dicha disposición final nada tiene que ver con la sostenibilidad medioambiental y muy poco con la económica, y por esa razón tiene todo el aspecto de una trampa que usa las vías democráticas para legitimarse.

En efecto, desde mi punto de vista y desde el de la mayoría de personas que conocen Internet como medio, su idiosincrasia, así como los cambios culturales que ya ha introducido e introducirá, esa disposición final tiene muy poco de sostenible económicamente porque defiende unos modelos de distribución y negocio cultural absolutamente caducos. Se trata de una ley al servicio solamente de unos pocos empresarios que se han revelado incapaces de adaptarse a las nuevas circunstancias. Cuando, precisamente, esa es una de las obligaciones consustanciales del empresariado de un país: saber adaptarse a su contexto para hacer negocio.

España, que en algunos aspectos culturales es líder en Europa, corre el riesgo de repetir y aun empeorándolos los errores que sobre el intento de controlar Internet ya han cometido otros países. Querer controlar internet es un error en dos sentidos muy diferentes:

- supone en primer lugar el coartar la libertad de expresión, sea por vías más manifiestas o más subtérfugas

- y, habida cuenta de que cualquier prohibición tecnológica va a generar nuevas herramientas para evadirla, implica promover una Internet más ofuscada, donde la gente circulará a escondidas y, por lo tanto, los delitos que realmente afectan al grueso de la sociedad como las estafas y la pornografía infantil serán mucho más difíciles de perseguir.

Todo ello además de las dudas que la disposición final de esa ley genera alrededor de la consideración que sobre el poder judicial tienen las personas que la han promovido. Cuando, repetidamente, los jueces han dictaminado que aquello que se quiere perseguir no es delito, es un atentado a la democracia y a la separación de poderes establecer un constructo extrajudicial que permita satisfacer unos intereses, insisto, muy particulares de un pequeño grupo de empresarios que de ningún modo representa ni toda la indústria cultural ni todo el mundo de la cultura.

Me siento avergonzado de vivir en un país donde las asociaciones culturales, centros cívicos y otras instituciones culturales tienen problemas presupuestarios para tirar adelante sus proyectos, mientras los políticos que se suponen que tendrían que responder a las necesidades de la ciudadania y a su sed de cultura reaccionan bien con soporte incondicional, bien con tibieza, a una ley que hipoteca el desarrollo cultural que el nuevo paisaje tecnológico puede conllevar.

Cuando los políticos dicen que hay que ayudar a la juventud, deberían pues entender que eso no solamente implica ayudas al alquiler, becas u otras opciones vinculadas al talonario. Se trata también de otorgar a un medio en el cual mucha gente joven es experta, Internet, la libertad que necesita para que pueda ser un entorno de oportunidades fructífero. Que una indústria vieja y caduca determine los derroteros que habrá de recorrer la tecnología del futuro, y que los políticos lo toleren, es algo inadmisible que ahora tienen la posibilidad de corregir. Espero que así sea.

¿Se imaginan que los vendedores de hielo hubieran impedido el advenimiento de los frigoríficos? Gracias por su atención.

Atentamente,
Raimon.

Al Fórum Europeu de les Indústries Culturals, cinc ministres europeus “han defensat sense ambigüitats la necessitat de blindar la propietat intel·lectual i la indústria que envolta l’art“. Entre ells, la ministra española Ángeles González-Sinde.

Mongoose Vs Snake – The most amazing videos are a click away

Resulta molt graciós que siguin aquests, com a mínim l’espanyola, els mateixos ministres responsables, en darrer terme, d’una política de subvencions que, lluny de repercutir en l’artista, es perd en l’entramat de grans productores i intermediaris que, fonamentalment, són ambaixadors de la vulgaritat arreu on podem veure el resultat de les seves perpetracions. Com els telefilms que a vegades tenim la vergonya de veure per TV3, coproduits per aquesta cadena i qualsevol altra televisió francesa o italiana, amb els fons de vés a saber quin programa europeu. I que són un insult a qualsevol persona que, amb talent i pocs mitjans, aconsegueix fer gaudir el seu entorn immediat amb creacions modestes però genuïnament fetes des de l’impuls creatiu. Perquè ja sabem que en cinema i produccions audiovisuals al uso, entre càterings i mamonades, es gasten un pastón.

Ja ho he dit altres vegades i no és res que jo descobreixi, però aquesta gent (els ministres), que amb prou feines deu saber utilitzar un ordinador per mirar el seu correu (segurament de hotmail) i per escriure quatre txorrades amb el Microsoft Word (i que encara es pregunten per a què serveix la tecla suprimir) no tenen ni idea d’allò que es troba entre les seves mans. S’aferren als canals i als contextos que els han enriquit i en nom dels quals, trepitjant gent segur que molt més vàlida, han arribat a ser ministres de cultura.

Mentrestant els creadors hem d’aguantar el despropòsit que suposa que la gent que diu defensar els nostres interessos des de l’Estat siguin una colla de lladres i analfabets tecnològics. Perquè és un despropòsit dir que el principal repte cultural de la Unió Europea és el tema de la propietat intel·lectual, quan el que hauria de ser el principal repte de la UE és el mateix que el de qualsevol creador avui en dia, és a dir, la possibilitat de crear i viure de la pròpia obra dins les noves regles del joc i els avantatges que les noves tecnologies han aportat.

Sembla el mateix però no ho és. Jo sé que és absurd voler utilitzar Internet per donar a conèixer la meva obra i pretendre mantenir un control absolut sobre l’esmentada (que no la mateixa, que és un castellanisme). Més aviat, doncs, prefereixo acceptar les regles del joc en aquest mitjà i saber que els guanys que jo tregui directament d’Internet seran atribuïbles a la bona fe de la gent (i seran pocs guanys perquè qui té molta bona fe no sol tenir gaires diners). Trauré, però, de manera indirecta un guany que és que seré més conegut, i això sí que em pot reportar beneficis fora de la xarxa en forma d’encàrrecs, exposicions, etc. És des d’aquesta filosofia que està fet pràcticament tot el que hi ha en aquest lloc web, i especialment pel que fa al wiki.

Els qui s’aferren a l’antic règim -que, més bo o més dolent, ja és tecnològicament inviable- em recorden a una serp, amb tota la pretensió que li dóna la càrrega de mort associada al seu verí, i la realitat d’una massa cada vegada més gran de creadors i/o prosumidors de cultura que, en una successió de fets comparable a una representació dramàtica de la qual ja preveiem el desenllaç, resulta ser la mangosta que se l’acabarà menjant.

Tot i que no puc evitar cert escepticisme sobre la seva utilitat, la transcendència a la població en general i el grau d’informació de qui les secunda (entre ells jo mateix), campanyes com el manifest que els darrers dies circula per diversos blogs i pàgines web contra part de l’articulat de l’avantprojecte de llei d’Economia Sostenible que ha presentat el govern em generen simpatia. Per tant, i sobretot per la meva visió que en aquest país qualsevol decisió política conscient i amb visió de futur sobre les noves tecnologies brilla per la seva absència, també m’hi adhereixo des d’aquesta “tribuna”.

Llegiu-lo aquí.

Impagable el punt 5 del manifest:

• Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

Per cert que l’altre dia al tren, em penso, vaig veure algú que omplia els fulls de sol·licitud d’admissió a la SGAE. Em pregunto si sabia l’atzucac on es ficava, o bé al contrari si era dels pocs que treuen benefici de pertànyer-hi.