Música

Per Reis el meu germà ens va regalar a en Wenceslau i a mi un emepetres a cada un. No n’havia tingut mai cap, i des de fa uns dies estic fent una feliç regressió a la meva adolescència i les estones que passava abduït entre els dos auriculars del walkman. Avui com ahir, ara puc dir-ho, camino per la ciutat només sensible a totes les coses belles que la poblen, i els trajectes a peu es converteixen en una mena de trànsit, però no oníric sinó amb el cruel arrelament de tot allò desvinculat del verb. La música fa de sordina de tota la grisor, la quotidianitat en la seva cara més antipàtica, també de la vulgaritat amb què s’abillen moltes noies; ara ja no em semblen tan desitjables i tinc l’agradable sensació que ni podrien entrar a la competició. Em creuo amb elles pel carrer i no sento aquella urgència de preguntar per pintar-les. I no és que no siguin boniques; simplement és que aquests dies m’he sentit la majoria de les vegades terriblement cansat d’elles i àvid, per contra, de caminar i xiular sentint la música pel carrer. Ignorant la seva acotonada vida a la mida de les revistes de tendències.

Probablement tu hi tens alguna cosa a veure, però és important que tinguis clar que no és mèrit teu. De moment encara sóc jo el rei de tot allò que em passa. Com en Turambar, ja sé que probablement no el coneixes, és igual. Tu ets una altra manera de parlar de tot el que veig de bell en el món. De tot allò que em dóna la mala hòstia suficient per inflar els pulmons i xiular eixordant els altres vianants, sobre els quals ja no m’entretinc, aquests dies, a constatar si la seva vida és vulgar, trista, especial o decadent. Simplement xiular i desvirgar l’aire d’hivern. El vel semitransparent no del desassossec, sinó del pas del temps en aquest cas, i el fet que et miri contínuament sempre que et veig, potser et portarà a pensar que et vaig perseguir fins la sacietat, que t’estimava amb bogeria, i que no podia viure sense tu; i tot i que potser acabi sent així, no és aquesta la meva intenció avui. Només cantar-te i desvirgar encara el món vomitant sobre la seva mirada enterbolida pels torrons i el cap d’any la teva preseència, la que fou tendrament col·leccionable dels teus silencis i la que és quàntica dels teus ulls verds.