Tag Archives: turisme

Ja ho vaig dir fa poc més d’un any, el setembre de 2009, però ara vull aprofitar la tirada de SEO que el temporal d’aquests dies em pot aportar per repetir-ho.

Qui aposta per solucions artificials al fet que el mar es mengi la platja, és que és un ignorant. I jo no sóc expert en la matèria, però em resulta evident que l’últim invent que se’ls ha acudit als alcaldes de municipis costaners, la construcció d’espigons submergits, tard o d’hora revelarà efectes secundaris tant o més indesitjables que els associats a les solucions actuals. Un que ja em puc imaginar és que l’aigua del mar no es renovarà tant, i si abans llençàvem els diners públics posant sorra allà d’on el mar l’havia treta, després d’això caldrà gastar-nos-els netejant l’aigua perquè els guiris de merda s’hi puguin banyar.

Tot això ve a cuentu que avui al telenotícies es parlava del problema dels temporals per la platja, de les grans inversions fetes abans de l’estiu, s’entrevistava els alcaldes i s’apuntava com la solució definitiva els espigons submergits del dimoni. I, només lateralment, es venia a dir que la construcció de ports esportius dificultava la regeneració natural de les platges.

A veure quan us enterareu, polítics i periodistes que viviu a la vostra bombolla dels mitjans sense preocupar-vos dels altres camps del coneixement, que el problema de les platges és només la punta de l’iceberg dels problemes de la gestió hidrológica i de costes del nostre país.

El que cal és:

1. demolir els ports esportius i les parts supèrflues dels no esportius i recuperar-ne la costa, i enviar els pijos amb els iots a una illa deserta perquè es morin de fàstic.
2. tractar bé els rius perquè aportin els sediments que els toca portar, i compensin la salinitat del mar com Déu manava, quan el món encara era món i no estava sotmès al deliri socialistoide.
3. Reubicar a les 80.000 vivendres buides que hi ha a Barcelona tota la gent que viu prop de les rieres oficiosament urbanitzades, i demolir i recuperar tot el que hi hagi a prop de manera que no quedi pedra sobre pedra. Si no enteneu el per què d’això, us recomano llegir quelcom, prou com per entendre com és de diferent que l’aigua corri per la terra o per l’asfalt o el ciment.

Com que ningú té els collons de fer això que és el que caldria, seguirem llençant diners al mar d’una manera o altra, segons la inspiració del polític de torn, o el tècnic municipal, enginyer d’obres públiques però ignorant en la resta de coses que passen al món.

Au petons i que disfruteu a la platja (tant bruta com és, no us entenc), pallassos.

Alcalde, la meva ciutat fa pudor. Només no en fan algunes zones que vostè consideraria sense planificar, residencials, extraradials. Però fa pudor tota la resta, especialment tota la ciutat que els turistes transiten. Alcalde, els turistes són bruts i vostè fa que vinguin. Els turistes sempre segueixen els mateixos carrers de la meva ciutat, no els importen els altres, sempre van als mateixos bars i llocs d’oci, que solen regentar catalanets panxacontents de la prosperitat del seu negoci. A ells tampoc els importa res més i, d’aquesta crisi econòmica que diuen, només els inquieta el son la possibilitat que els turistes deixin de venir.

Els turistes tenen cara d’ignorants. Són com homes sense rostre, gent de la dels anuncis, gent feta de plàstic a imatge i semblança de l’american way of life. Els francesos sempre amb els llavis amb forma de dir fu, els anglesos i els alemanys sempre amb cara d’estar a punt de caure’ls un test al cap; aquests són els prototips, la resta tan sols aspiren a assemblar-s’hi. Ningú d’ells sembla enterar-se de res, són odiosos. És ben clar que no m’agraden els turistes i la seva parla bàrbara.

Però és que a més embruten, alcalde. No només ells, també tot de gent que és més anònima com més es concentra en els mateixos carrers que transiten els turistes. Són com hordes de gent jove, travessen els espais de fanals encesos i nit en què es converteixen els carrers perquè allò són les arteries i les venes de tots els llocs a on van i d’on vénen. Vomiten i pixen a qualsevol lloc, i després d’ells vénen els depravats a qui has deixat convertir Barcelona en casa seva, alcalde, mentre tu i els teus us dedicàveu a reprimir manifestacions sense sentit. Els depravats i els joves trenquen ampolles, els depravats espanten els locals i els turistes, els turistes van a les cadenes de menjar ràpid, les cadenes de menjar ràpid omplen a vessar els contenidors que tu els posares, tu, alcalde, a fi que seguissin empudegant la ciutat sense que ho sembli.

Per què, alcalde, has segrestat la vida que jo tenia amb la meva ciutat? recordo quan tenia un vuit anys, o així, quan tot era lleig i brut i ningú pretenia el contrari. Avui, però, quan arribo a la imponent plaça de Catalunya, només puc sentir vergonya, vergonya i la pudor, alcalde. Volies una ciutat per vendre en un opuscle i ens cobres els impostos i les multes a aquest fi, però fins ara només ens has donat el fàstic, la vergonya i la pudor. Tampoc cap dels titelles de la teva oposició sabria fer una altra cosa, perquè bona part de la política d’avui fa sentir fàstic i vergonya, i fa pudor. Que dura és la vida de la societat del benestar.