Tag Archives: tv3

El segle XXI segueix oferint-nos perles valuosíssimes sobre com el gènere documental es posa al servei de l’anestèsia del sentit crític de la ciutadania, quan hauria de fer tot just el contrari. Acabo de veure el documental del títol d’aquest post, que podeu veure a l’enllaç fins el dia 19 d’aquest mes de desembre (limitació que es suma a tants altres símptomes de la miopia dels mitjans de comunicació i productores audiovisuals sobre els nous paradigmes del dret a la informació amb Internet com a canal), però que també podríeu veure després d’aquesta data, en anglès, a Youtube. El documental, produit per Darlow Smithson Productions per al National Geographic Channel s’emet en el marc del programa Cronos, i m’avergonyeix veure com la televisió pública de Catalunya no ofereix un punt de contrast o contextualització a tot allò que es pot veure al documental. O, com a mínim, jo no he sabut trobar. El documental parla d’el rescat a uns soldats anglesos segrestats pels rebels en el marc de la guerra civil de Sierra Leona.

Això que comento, insisteixo, s’ha d’emmarcar en el fet que no he vist l’emissió sencera, i la no linialitat del contingut a Internet m’impedeix estar segur que opino amb tota la informació necessària. Però en tot cas segueixo trobant a faltar aquest punt de contrast dins el reportatge en si, com a peça audiovisual autònoma.

El documental s’inscriu en una mena de registre que solc veure venir d’un tros lluny sigui quina sigui la seva temàtica: vida salvatge, costums, tribus urbanes, oficis o, en aquest cas, recreació històrica de gènere militar. Aquesta mena de documentals es caracteritzen, de manera no exhaustiva, per aquests trets:

• La informació és dóna en forma de sentències on s’elideix el dogma de fe. En altres paraules, la majoria d’afirmacions no podrien demostrar-se des del mètode científic, i encara que sigui en nom d’aquest que els mitjans de comunicació occidentals estenen la seva sinistra capa de dominació cultural a tot el món, no sembla que tinguin gaire problemes a l’hora d’ignorar-lo quan d’adoctrinar el poble es tracta.
• No hi ha un tractament audiovisual explícit que asseguri amb tota certesa que qualsevol individu, sigui quin sigui el seu bagatge cultural i més concretament, audiovisual, podrà discernir les escenes que són recreacions dels fets reals, d’aquelles que són -suposadament, és clar- imatges capturades directament i presencial durant els esdeveniments que es relaten. És més, al principi del reportatge tal com es veu a Youtube podem veure l’advertiment que els fets relatats són reals, però que el que es mostra al reportatge és una dramatització construïda a partir dels testimonis que la van viure. A l’emissió a TV3, per raons que desconec, aquest advertiment ni es mostra ni es locuta.
• El tema del reportatge es planteja de manera dicotòmica. De nou, és igual que parlem dels lleons de la sabana o de l’últim crit en terrorisme internacional. Les coses són blanc o negre. No hi ha elements facilitadors, no hi ha ecosistema ni caldo de cultiu. Només hi ha bons i dolents, preses i depredadors. I no hi ha mai paràsits, simbiosis ni sapròfits. És clar que potser algunes ments occidentals estan desentrenades per entendre res gaire més enllà d’això.
• Són, en resum, documentals creadors d’etiquetes. No proporcionen una informació útil perquè aquesta mateixa informació es vinculi i faci xarxa amb d’altres per a poder-se contrastar. I, de fet, això no té res d’estranyar perquè si ens interessa que quelcom esdevingui un dogma de fe, no hi ha res com fer el possible perquè aquesta sembli l’única manera possible d’explicar les coses.

Tampoc puc negar que aquest estil de reportatges enganxen, com enganxa qualsevol pel·lícula d’acció mínimament convincent i mesurada en els efectes especials i el ritme narratiu. El que em sap greu és que els pressupostos i la tècnica invertits en els requeriments del rodatge del documental maquillin i facin passar quelcom que és un barroer instrument de manipulació política per un producte de qualitat en termes divulgatius. Perquè no cal dir que el tema dels comerç de diamants, una de les causes de la guerra civil a Sierra Leona, s’aborda reforçant la tesi hegemònica sobre els tèrbols negocis d’Al Qaeda i únicament des d’aquest punt de vista, obviant per tant l’enorme responsabilitat que tenen les metròpolis de les antigues colònies i les empreses occidentals que fan negoci amb els recursos miners africans, en tots aquests conflictes. I que això vagi signat, en darrera instància, amb la marca del National Geographic, a la suposada excel·lència del qual sembla que tots els qui ens dediquem a la imatge hem de presentar els nostres respectes, doncs la veritat és que té bastanta tela.

Mentre la gent s’alimenta d’aquesta mena de continguts audiovisuals, els governs es gasten el que els queda de les arques públiques després de subvencionar -segurament- reportatges com aquest, en programes perquè la gent sigui més piadosa amb els immigrants, en subvencionar ONGs que pretesament fan coses per l’Àfrica i en pagar fundacions privades perquè facin estudis del tipus que sigui. Mentrestant, un ministre es congratula estupefacte que la gent sigui cada vegada més imbècil, faci sempre blanc o negre i els voti ara als uns, ara als altres. És a dir, sempre els mateixos.

Doncs això. Una mica com un polvo innecessàriament curt, del qual es podria haver tret molt més de suc. Ahir en vaig veure el primer episodi i, sabut d’entrada el que es podia esperar d’un telefilm amb pretensions, em va produir bones expectatives. Però quan d’una cosa que dura tres hores no te n’agrada la meitat i dins aquesta part hi ha el desenllaç, bé, no cal dir gaire més.

La recreació de l’Edat Mitjana i el que ens n’ha arribat d’ella -com el cinturó de castedat i la suposada foscor de l’esperit que imperava en aquells anys, que la història o alguns qüestionen- és sempre un mite que, recreat amb uns mínims de dignitat, em fascina, per molt qüestionables que em semblin els valors o l’origen d’aquest imaginari. Aquesta èpica, aquesta entrega de tot un poble a uns personatges heroics, semidivins per tant, em sembla d’un potencial estètic difícil d’igualar per altres conflictes clàssics. La primera part d’Ermessenda crec que satisfeia les expectatives cinematogràfiques per a aquest mite. Traïcions i declaracions de fidelitat, una mica de nuesa dels adustos cossos medievals -les noies eternament adolescents-, i una guerra contra un món inabastable, contínuament amenaçat i mesell sota el tro imminent del déu cristià. I evidentment els castells bastits sobre les muntanyes entre uns boscos com la Primavera d’Arda.

Això no treu com m’incomoda el to estranyament teatral en certs moments; i dic estranyament perquè un punt de sobreactuació no m’hauria semblat fora de lloc. Però en aquest cas ho hauríeu d’haver fet més clàssic. Julio Manrique no pot parlar com si sortís del bar la Masia de fer unes canyes amb els seus amics del Raval després que Laia Marull li ensenyi com interpretar Shakespeare. I tots dos em semblen actors prou correctes. És l’exemple per il·lustrar que això de la dona més poderosa de Catalunya no us ho vau acabar de creure, encara que de creient no calgui ser-ne gaire per saber que, de DVDs, algun en vendreu. És que si dramàticament funcionés, d’acord, però aquí no ha funcionat.

No només m’empipen els detalls interpretatius. Encara que és principalment la segona part de la producció, narrativament plana, la que em fa preguntar-me on és la dona que va governar Catalunya amb mà de ferro que tanta il·lusió em feia veure (segons la promesa de TV3), tot el metratge sencer està discretament minat d’aquells detalls que fa vergonya aliena veure. I encara més si està pagat amb els meus diners, tot sigui dit de passada…

Calia el fos a blanc des de les imatges finals de Sant Miquel de Cuixà poc després de morir Oliba? calien les gratuïtes animacions dels títols de situació? Calia escatimar atreviment i èpica en la careta principal de la producció, amb les lletres de la protagonista, resultant en una cosa fada que flirteja en semblança amb qualsevol baix pressupost de finals dels dels noranta? els recursos creatius de què TV3 fa gala, per exemple, al 3XL, no podien haver ajudat a fer uns careta amb una mica més de presència, o més coherent amb la pictòricament prou aconseguida careta d’Ermessenda asseguda a la trona? Coi, si jugues a fet i a amagar, com a mínim corre una mica!

S’acaba la pel·lícula i els títols de crèdit semblen els del trenta minuts. A vegades tinc la sensació que els telefilms fugen intencionadament de semblar tan ben fets com el cinema. No sé, és com si hi hagués un acord tàcit per fer les coses més cutres, que no hi hagués manera de comparar-ho. Però és que clar, com que ara ja quasi no veig cinema -per moltes raons- i poc la tele -per moltes altres també, només sóc un humil i fidel seguidor de sèries com La Riera, Ventdelpla o les pijes i tontes del cul de les Infidels- veig les coses que fa la gent sense nom ni diners a Internet i em dóna la sensació que la indústria audiovisual ja no sap a quina lliga juga.

O potser sóc jo que ja no ho sé, i que a la fira de les produccions audiovisuals segons el model vigent quasi fins avui, el millor ja està triat. Entendre els valors dels clàssics no és només promoure adaptacions estranyes de Shakespeare per directors gal·làctics al TNC, que segurament mai aniré a veure. Ni l’ofici del cinema clàssic es pot reduir a un còctel prefabricat, reprografiable sense cap intervenció del talent (sigui de la mena que sigui aquest). Per a quantes produccions més es necessita fer rendible la recepta del Serrallonga?

És que l’heu fet massa ràpid.

Fa pocs dies vaig escriure una entrada sobre el famós netbook de TV3. Ahir en parlava amb un amic, que em deia que havia escrit un mail queixant-se del mateix que jo arrel de la lectura del meu post. I avui he volgut fer una cerca al Google veient què es deia de tot plegat a la xarxa. Doncs bé, lògicament m’he trobat amb més gent que ho veu també des del meu punt de vista. Aquest blogaire, particularment, ha rebut de la CCRTV una resposta que encara m’ha fet indignar més.

CRTV Interactiva té present i valora l’aportació de la comunitat de software lliure i, de fet, el sistema de publicació dels webs de TV3 i Catalunya Ràdio està basat en bona part en aquest tipus de tecnologies

(…)

Agraïm els seus comentaris i els tindrem en compte per a pròximes iniciatives.

De la resposta que donen m’interessen especialment aquests paràgrafs que cito, perquè il·lustren la percepció que del programari lliure té la majoria de gent sense coneixements informàtics, o alguns usuaris de pro del programari propietari. Aquesta percepció veu el programari lliure com una cosa simpàtica i encomiable. No obstant, a l’hora d’utilitzar-lo, ho veu simplement des de les raons ètiques, que hi són, i mai des de les tècniques.

Jo crec que en aquest món hi ha bones persones, persones idiotes i persones que prenen les bones persones per persones idiotes. Els qui han donat aquesta resposta al requeriment d’en Ramon, i sense ànim d’atacar personalment (però el meu estupor no em permet utilitzar un altre concepte que la idiòcia), pertanyen a un dels dos darrers grups. I qualsevol de les dues opcions és molt preocupant. La reflexió d’en Ramon en aquest sentit és la mateixa que jo em faria. I és que si la CCRTV utilitza programari lliure per a les seves aplicacions web, no serà perquè calgui fer un favor a ningú, sinó perquè indubtablement són les millors que hi ha. No és gaire agosarat sospitar que totes les aplicacions online de Google (mail, calendari, documents, etc.) estan basades en aplicacions de programari lliure (WebCalendar, OpenOfficeOrg, per ex) que ells han adaptat al tipus de servei que volen donar.

Afortunadament s’ha aconseguit que l’evidència jugui una mica a favor del programari lliure en alguns camps, després de tants anys de picar pedra. Però aquest funcionariat de merda que tenim segueix veient tot això simplement com una altra iniciativa pseudoalternativa-antisistema a qui està molt bé riure-li les gràcies, sense adonar-se de les repercussions (ètiques i tècnològiques, polítiques per tant) que podria tenir en el perfil de societat digital que estem construint. L’estratègia llueix per la seva absència en aquest cos tècnic funcionarial format a l’albada de l’era democràtica. I la seva mala fe, ignorància o incompetència condemna la societat a seguir comprant un nou martell cada vegada que va a comprar claus.

Altres enllaços a bitscatalans, Ubuntaires de Ponent.

http://www.tv3.cat/netbook/

A aquest enllaç podeu trobar més informació sobre la nova oportunitat perduda per les institucions i organismes finançats amb diners públics dels catalans. En efecte, és l’última tonteria amb què TV3 sorprèn alguns estupefactes espectadors com jo, cada dia una mica més propers a la condició d’ex: Un notebook d’aquests tan en boga avui en dia, que ve preparat amb les tonteries pertinents per fer cada dia una mica més fidels els teleespectadors de la nostra.

No em posaré a detallar les especificacions de l’aparell, entre altres raons perquè no em sembla que tingui res d’especial que altres notebooks no tinguin, a excepció del fet que porta preinstal·lats alguns programes que faciliten l’accés telemàtic als mitjans sota el paraigües de la CCRTV, i alguna altra coseta. El més greu són les coses de què tal ordinador es vanta: portar el Windows 7 en català, l’Internet Explorer en català. Tot de coses que en el pitjor dels casos, dins un paÍs desenvolupat que s’hagués sabut fer valdre davant les multinacionals, haurien de ser d’allò més normal des de fa anys i panys. Prova doncs del provincianisme imperant a Catalunya quan un dels valors publicitaris de la campanya (els programes en llengua catalana) és quelcom que Softcatalà ja promovia més de deu anys enrere i utilitzant programari lliure.

Perquè aquí vaig. Com és que essent el dels notebooks una parcel·la de mercat en què la implantació de sistemes GNU/Linux tenia més puixança, TV3 no ha aprofitat aquesta oportunitat per introduir aquest sistema operatiu des de la tribuna que li dóna el fet de ser un dels grans mitjans de comunicació a Catalunya? Pel FUD, por, incertesa i dubte, més enllà dels quals els responsables de màrqueting de la campanya en qüestió no han sabut anar. Catalunya va perdent, un darrera l’altre, tots els trens que podien diferenciar-la de l’Espanya suposadament ignorant i refractària, contra la qual contínuament es reïvindica, sense adonar-se que en el tema del programari lliure, discretament amb passos petits però segurs, aquesta li va passant poc a poc al davant.

El que aquí diré pot ser que no agradi a les persones afectades per malalties la investigació de les quals hagi subvencionat la Marató de TV3 en alguna de les seves edicions, o als seus familiars. De fet, qualsevol ciutadà de Catalunya, inclòs jo mateix, en algun moment pot haver sentit que la causa de la Marató era també una causa propera a ell, o fins i tot la seva. (M’agradaria poder dir ciutadà del món en lloc de Catalunya, però no estic tan segur que els beneficis arribin tan lluny, ni tampoc gaire segur que el món occidental es preocupi de tots els ciutadans del món.)

Tornant al tema, el cas és que no m’agrada ni la campanya d’intoxicació mediàtica prèvia a la Marató ni la Marató en si mateixa com a cosa televisada.

Pel que fa a la campanya prèvia, trobo que el tractament audiovisual és vergonyosament manipulador, sovint atacant la dignitat dels propis malalts que hi apareixen. Amb el pretext que és per una bona causa, ningú es planteja aspectes que en qualsevol altra circumstància mediàtica que no tingués per objectiu una col·lecta benèfica serien matèria de debat. En la campanya d’alguna de les edicions, com per exemple el de les malalties mentals, s’ha tractat el col·lectiu de malalts com una mena de reserva d’indis pels quals la societat s’havia de sentir volcada en massa a la llàstima. Que lluny, doncs, aquest tractament audiovisual del discurs verbal (paraules, paraules i més paraules) d’integració, de potenciació de les parcel·les de realització personal que voldríem que cada individu pogués ocupar a la societat. Els familiars apareixen com a actors secundaris inconscients de la instrumentalització a la qual són sotmesos; o si en són conscients, amb el resignat convenciment que participar-ne pot ajudar que en el futur altres no hagin de passar pel mateix tràngol. Però jo no crec que tot s’hi valgui.

Quant a l’acte de la Marató en si, em sembla un dels engendres més soporífers i una de les manifestacions més horteres a què ha donat lloc la cultura televisiva dels últims vint-i-cinc anys de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. A més del tema dels artistes que abordaré després, em produeix un profund cabreig constatar com es tradueix el complex de centralisme barceloní en la diversitat d’actes de catarsi i reforç del sentiment ciutadà que es reparteixen per la geografia catalana, a fi d’evidenciar com n’és de secundada la Marató fins a una associació de col·leccionisme de papallones d’un poble qualsevol de la Catalunya profunda. Com en altres ocasions, em sorprenc a mi mateix de la sensació que tinc de ser l’únic que percep com a decrèpit aquest escenari. I tot això, amb moltes llums, moltes garlandes, molta despesa energètica i de diners públics al cap i a la fi, perquè quan de la Marató es tracta, es veu que els criteris d’austeritat pressupostària i sostenibilitat queden tancats al quarto de les rates. (Parlar del concepte del quarto de les rates necessitaria tot un altre post, i és que és un arquetip del meu cercle social.)

Anem pels artistes que hi participen. TV3 ens transmet que diu molt d’ells que facin tal o qual cosa desinteressadament per la Marató. Com a miralls que aquests artistes i personalitats són -suposadament- de la resta de la societat, heus ací el missatge en segon pla que no cal ser massa llest per agafar al vol. I és que diu molt poc de mi si jo no estic disposat a donar ni un duro ni a col·laborar en res que tingui a veure amb aquesta Marató. Teniu un morro que us el trepitgeu. Perquè la solidaritat només és desinteressada quan, a més d’en el pla lucratiu, no hi ha cap interès de demostrar res a ningú i només és motivada pel sentiment d’empatia (i no de llàstima) amb el beneficiari. O això és el que diu aquella paràbola de Jesús, de la qual no recordo el nom ni la trama, però que ve a dir que el qui dóna amb interès de demostrar tot el que està donant, és que realment està donant molt poc. (Això està relacionat amb el vici que té -en general i a risc de ser injust- el voluntariat d’aquest país, que consisteix a estar contínuament reïvindicant la seva condició de voluntari, i que pensa que perquè és voluntari no cal que faci les coses com les faria un professional)

Per mi aquesta colla de representants de la genialitat catalana l’únic que fan a la Marató -com a tants altres llocs i mitjans públics- és sadollar la seva necessitat de seguir sent per als mitjans allò que els propis mitjans han fet de la seva persona. Per extensió i com a presumptes miralls, aquests, de la societat catalana, la resta de mortals hem de donar pasta a la Marató perquè ens puguem seguir sabent gent solidària i catalans de bona fe. I el millor de tot és que gastant-nos seixanta euros en un dia resolem la papeleta per tot l’any. Bé, i una subscripció a Greenpeace, que també va molt bé a tal efecte.

I el no t’ho perdis final és que jo em quedo amb la incertesa de si els diners recollits no van a parar, en part o finalment, a promoure les patents criminals de les empreses farmacèutiques, amb les quals es dediquen a especular amb la mort -les estadístiques d’esperança de vida i de producte interior brut dels països-, intoxicant el món amb tantes solucions químiques sovint massa poc contrastades, que són el pa per a l’avui i la fam per al demà.

Potser no us imaginàveu que algú que protesta tant fos marujón de les telesèries. Doncs sí, és el que té. M’incloc en el col·lectiu d’infectats per aquesta lacra cultural. En defensa meva només puc dir que no sóc seguidor de qualsevol serial. Ara mateix només són capaços de demanar-me temps Ventdelplà i Infidels. Sé que per qualsevol de tots dos és un delicte, però així és la vida. Tal i com diu Jorge Drexler, es más compleja de lo que parece.

Últimament, però, cap d’aquestes dues sèries passa pel seu millor moment. Potser serà motiu d’un altre post el bombardeig de llocs comuns i moral postmoderna amb què ens obsequien totes dues produccions, però avui escric per marcar-me una petita felicitació:

Els iniciats en els misteris de GNU/Linux potser reconeixereu ràpidament aquesta imatge: Dins la pantalla de l’ordinador s’aprecia la interfície del Nautilus. Per als no tant o gens iniciats, el Nautilus és un programa que dins alguns sistemes GNU/Linux fa les funcions que en Windows faria l’entranyable i mai prou aprofitat Explorador de Windows. Ai quins temps quan el considerava el meu amic…

Bé, de fet no té res d’extraordinari que en un despatx del banc o la corredoria de borsa on treballa (ningú sap ben bé què cony foten al món aquestes cinc vividores i organitzadores de sopars) la Cruz vulguin utilitzar sistemes segurs, lògics i amics dels éssers humans com ho són els sistemes GNU/Linux.

El que passa és que un estava molt habituat que per la tele li il·lustressin un món on només existia Windows i tota la regala iconogràfica -i sonora, per més inri- corresponent. I si no era això, quelcom que s’hi assemblava sospitosament. Per sort -i vés a saber si les raons no són els drets d’imatge que reté Windows, tot i que ho dubto- la quota social, tan fastiguejadora a vegades, s’ha colat discretament en aquest pla.

Potser en aquest cas, si la tele ha de ser un reflex de la realitat, aquesta captura de GNU/Linux no seria estadísticament encertada. Ara bé, si es tracta d’il·lustrar que si no es fa servir més GNU/Linux o altre programari lliure és per una comprensible/entranyable resistència al canvi d’alguns usuaris, aquí els amics de la nostra l’han encertat d’allò més.

Bé, tot això que us dic passa al voltant del minut quaranta-u i mig, moment en què l’amic gai de la Cruz li xafardeja els arxius (llàstima, només, que si ens poséssim informàticament primmirats no és gaire creïble que l’ordinador s’engegui tan ràpid… i que l’escena no deixi gaire ben situada la seguretat de les dades en aquell despatx; no es pot tenir tot, què hi farem…).