Tag Archives: universitat

Jordi al bar de BBAA

En Jordi fa uns dies em va mencionar en un tuit, i vaig rebre la notificació per correu. No utilitzo massa habitualment twitter, ja que quan ho faig la meva productivitat es ressent encara més de la meva molt alta predisposició a la dispersió.

Aquest tuit era especial. Tal com li responc, es tracta d’una connexió còsmica amb un temps i unes circumstàncies que, de tant remotes com semblen, el fet que la fotografia amb què ho il·lustro en aquest post sigui en blanc i negre esdevé quasi una qüestió purament de justícia. No estic segur que la fotografia i el moment de què parla en Jordi siguin del tot coetanis; però com a molt els separa un any de diferència. Més tard no podria ser; el curs que començava el setembre de l’any 2000 jo em vaig independitzar, i moltes coses recuperen el color a la meva memòria, encara que sigui el gris, el brut i pringós del pis amb finestres cegues a Travessera: Inocencia Pérez Izquierdo, l’antiga inquilina, a nom de qui rebíem les factures dels subministraments; la infantesa de la Luthien, les voltes que la Terra feia sobre si mateixa mentre nosaltres jugàvem al Worms, i el meu cuc Celebrímbor era sistemàticament anihilat per la mala llet d’en Joaquim. En canvi, però, entre els anys noranta-vuit i dos mil la vida passa, a vegades, dins el cinema del meu cervell, com la càlida pel·lícula de primers plans contra fons suggeridors, assolellats i fora de focus com el d’aquesta foto.

Les primeres setmanes de la facultat en Jordi anava sempre amb l’Àlex. L’Àlex fort, corpulent, ros i faccions de l’est, i en Jordi més aviat estirat i prim com jo; amb cara i cabell d’Atreiu, perquè només li faltava trenar-lo. Li agradava Blind Guardian, Dream Theather i tot d’altres coses que jo em mirava entre el respecte i la qualificació de friquisme en tota regla. Ells dos semblava que fossin una mena d’amics de l’ànima d’infantesa que havien aterrat a Belles Arts; en el mínim dels casos, que haguessin fet junts el batxillerat. Crec que no es tractava de cap de les dues coses. L’estampa per a mi era indubtablement graciosa, com ho segueix sent avui tant com entranyable. Jo, per part meva, navegava. Duia amb orgull la carpeta de la UB folrada de fulles de marihuana, i em situava en els corros de gent guai que es formaven al pati, per mirar d’interceptar els porros que fumaven aquella gent que, en aquella època, s’abillaven amb quelcom a cavall entre l’estètica punk i el chaval de la peca, passant pel registre gai. Jo crec que em saltaven expressament, i l’estampa també resultaria indubtablement graciosa. També navegava amb el grup amb qui anava una noia de qui m’havia enamorat platònicament; eren bona gent, però segurament tenia poc a compartir-hi. Crec que va ser a finals de primer que vaig començar a fer-me amic d’ells dos, i de l’Oriol i en Moisès. Vist amb perspectiva, quelcom necessari i profitós després de tant navegar. Va ajustar un pèl millor la sincronia en la construcció del personatge que volia ser.

A segon continuaria la mítica que he introduit. Aquell estiu, el del 99, vaig musicar el vintè poema de Neruda dels veinte poemas de amor y una canción desesperada, perquè l’Adriana m’havia deixat i així és com em sentia. L’hivern del 1999 al 2000 jo conduiria uns mesos el Dyane i me’l carregaria allà on es creuen Torrent de les Flors amb Encarnació, i una nit en Moisès i jo la passaríem al local que l’Àlex, en Jordi i la Diana havien llogat a La Llagosta. Mentre en la foscor total l’Àlex demostrava la seva habilitat posant un rodet a l’espiral del tanc de revelat (quelcom que en aquell moment vèiem com una de les quintaessències de les dificultats tècniques de la fotografia), a mi estúpidament se m’acudiria treure l’encenedor, i fer una breu guspira. Com si aquella foscor em demanés fer-ho igual que un acte reflex. Però a part que vaig demanar mil disculpes, sembla que el tema no va tenir més conseqüències (per a l’exposició del rodet i el bon rotllo general, s’entén). Després, com deia al principi, vindria tercer de carrera, Travessera i Lluïsos, quan canviaria la posició de totes i cada una de les coses en aquest trosset de món.

Que ningú confongui fer el màster oficial de paisatgisme amb el fet d’estimar o, ni tan sols, tenir algun interès genuí, per allò que anomenem paisatge. Són conceptes que no han de tenir necessàriament res a veure. Avui, una amiga, amb els amables comentaris que la caracteritzen, ha remès una altra amiga seva a mi perquè li donés la meva opinió sobre el Màster Oficial de Paisatgisme, que jo vaig començar, i deixar inacabat, fa uns anys. I això és el que li he dit.

Hola Nomdelapersona,

doncs així d’entrada no tinc un missatge clar per donar-te. Per cert, si la teva companya geòloga és la TalPascual, ja ens coneixem!

Jo el màster no l’he acabat encara, he fet uns 70 crèdits d’un total de 120, i no tinc clar si m’hi tornaré a posar o no algun dia. Això ja et deu dir alguna cosa.

Val a dir, però, que jo vaig començar el màster des d’un esperit en plan “humanista” i per passar-m’ho bé. I perquè m’ho pagava “el papi”. I en efecte, el primer any i part del segon, m’ho vaig poder seguir prenent així. Vaig aprendre moltes coses que m’interessava aprendre, sobre ciències del medi: biologia, ecologia, edafologia… coses que sempre m’havien interessat però que per raons X no havia après abans (a BUP i COU vaig fer lletres).

Ara bé, quan van començar a dominar les assignatures que es recullen sota la gran falàcia de “taller”, em vaig començar a desmotivar. Jo no estic fet per perdre 6 hores d’una tarda limitant-me a escoltar com els meus companys de classe exposen les seves palles mentals, encara que fossin projectes relacionats amb l’assignatura. Escoltar els companys és molt interessant i per un dia està bé, però quan això es converteix en la tònica de classe, i a més en dues o tres assignatures, per mi és perdre el temps.

Suma-hi a això que el grau d’exigència no és baix. Mentre vaig fer els temes de ciències, que em motivaven, em vaig portar molt bé amb aquest grau d’exigència, i vaig treure bones notes. Després, les bones notes es van acabar. Al final, vaig decidir que programar-me la vida i la feina en funció d’un màster on els professors i les matèries ja no donaven més de si, no valia la pena i era millor no enfadar-s’hi. Ja havia après coses útils que em podien servir més endavant. Entre elles, la de no començar res acadèmic de què no estigués 100% segur!

En el teu cas, és probable que et posin a la via dels enginyers, i amb això donaran per suposat que tens bastant controlats tots els temes de ciències del medi. Jo vaig poder fer aquestes assignatures, que són les més interessants que he fet al màster, ja que em van posar a la via dels arquitectes (sóc llicenciat en Belles Arts). Als meus companys que havien fet la via dels enginyers i que no tenien formació específica en ciències del medi (com sí que la tenen, per exemple, els enginyers agrònoms, ecòlegs, ambientòlegs o biòlegs), se’ls notava força la falta de rodatge o coneixement d’aquesta matèria. I t’ho comento perquè, tal com et dic, des del meu punt de vista tot això és el més interessant d’aquest màster.

Jo, en contrapartida, l’únic tema que portava una mica peix i que s’havia tocat a la via dels enginyers era AutoCAD (que evidentment es dóna per suposat en el cas dels arquitectes).

En resum, a mi el màster em va suposar una època de bastanta intensitat de treball, per la feina pròpia del màster i la de guanyar-me la vida, a més d’acostar-me a móns com el de l’arquitectura i les ciències del medi, que sempre m’havien interessat o als quals m’interessava apropar-me professionalment. Mai vaig estar fent el màster amb els ulls posats en “jo vull ser paisatgista”, perquè mai m’he cregut gaire la retòrica arquitecturil associada a aquest grau d’especialització. Bé, potser el meu poc èxit també està relacionat amb la meva resistència a combregar amb rodes de molí a la retòrica arquitecturil. Ni te’l recomano ni te’l deixo de recomanar. El primer any, per a mi, va ser del tot recomanable. El segon i el tercer any, també per a mi, van ser en general prescindibles.

Espero haver-te ajudat. Si no et sap greu, i vist que m’he enrotllat tant, potser penjo aquesta resposta al blog, per si a algú li pot servir .

I per cert, això de marxar a un altre país a fer el màster, ja és la segona o la tercera persona de qui ho sento.

Si tens més dubtes o no m’he explicat en quelcom, no et tallis i digues-m’ho.
Salut i a reveure!
Raimon

Bé, només uns pensaments per qui estigui pensant fer el màster, fins i tot un altre màster. Això dels màsters és el cuentu xinu per continuar l’altre cuentu xinu de la universitat, de la qual ja sabeu una mica el que penso. Està molt bé anar-hi, sobretot si no tens altra feina.

Ahir al bar de diamant, aquell on habitualment hi ha un alt percentatge de gent estupenda -cosa que es podria dir de la majoria de llocs de Gràcia… per cert, jo des de fora sóc susceptible de ser vist com a estupendo? no m’hi veig gaire, però vés a saber… vaig escriure un poema que parla de tot això, ja us el mostraré, algun dia, potser- estàvem tenint una conversa igualment estupenda en Lluís, la Mireia i jo sobre Bolonya.

No us penseu, jo he donat voltes al tema des de fa temps, tot i que no tingui les credencials per penjar-me la medalleta d’expert en la matèria. És inevitable, però, aprofitar el bluff mediàtic per fer augmentar la meva quota de bon posicionament al Google.

Goigs a la universitat

Una de les coses que em provoca més estupefacció davant la indignació per Bolonya (o per l’aplicació de) és la constatació que realment és difícil que res sigui pitjor que la universitat d’avui en dia. La universitat avui és el passatemps predilecte de la classe mitjana i alta. Ahir comentàvem que això només no és així en les carreres tècniques, on a un se li ensenya de veritat -i gastant pots sencers de vaselina, l’últim crit didàctic- tot allò que ha de conèixer per ser competent en un camp. Tot això ens va portar a comentar la perversió de la superespecialització, que provoca que un enginyer pugui ser un geni calculant quantitats de ferro en una biga i ser un idiota en la resta de coses. I com a avantatge del pas per la universitat fent carreres amb un perfil no tècnic valoràvem que potser un no es capacitava gaire en allò que se suposava d’aquella carrera, però com que havia d’aprendre a buscar-se la vida davant l’estupor de l’esterilitat del que estudiava, esdevenia una persona professionalment molt més versàtil en el complex mercat de treball d’avui en dia.

Bé, totes aquestes idees no fan sinó reforçar la tesi del primer motor immòbil: la universitat és el passatemps preferit de la classe mitjana i alta del nostre país. I Bolonya, des d’alguns punts de vista, amenaça aquest statu quo, tot i que voldria tranquil·litzar la concurrència contra aquesta alarma: tot seguirà igual, no patiu, després de Bolonya vindrà un altre invent, i un altre, i la visió mediàtica que tindrem dels estudiants que protesten serà la mateixa que la d’aquell personatge de la pel·lícula de Salvador, a qui li diuen quelcom semblant a “a tu el que t’agrada és anar fardant i disparant amb la pistola”. I la decrepitud de la universitat serà la mateixa, perquè com plens de raó alguns defensen, si no es proveeixen els recursos adients, Bolonya tampoc farà millorar la universitat, i seguirà sent el passatemps preferit de la classe mitjana i alta del nostre país (i així cíclicament), i seguirà sent un criadero de voltors que s’alimentaran de les desferres d’un coneixement caduc, el dels dinosaures decrèpits que van promoure aquest context de superespecialització tan ben il·lustrat a la pel·lícula Cube. Si us plau, mireu la primera i ignoreu les seqüel·les.

I és que és aquest coneixement caduc dels dinosaures l’únic que avui en dia pot reïvindicar la universitat. Perquè el gresol del coneixement un bon dia també va ser ocupat per la següent fauna invasora:

• Tècnics que semblen ignorar que les fórmules que ensenyen ja existeixen als llibres, i que per tant haurien d’ensenyar quelcom més o dedicar-se al parxís, joc per altra banda prou divertit. Les enginyeries i les biologies, i les ciències econòmiques i/o empresarials semblen ser llocs propensos a aquesta particular manifestació del triplet loctite-cul-poltrona.
• Filòsofs i artistillos de pa sucat amb oli -un contingent important de les carreres perversament anomenades de lletres o amb l’últim eufemisme inventat de fa poc, d’humanitats- que es perden en l’exalçament de la postmodernitat, situant-la com el millor que ens podia passar com a individus, després -òbviament- dels 5 minuts -o no sé quants- de fama que Warhol ja va disposar per a nosaltres. Belles Arts és un dels hàbitats principals d’aquesta espècie animal.
• Arquitectes frustrats i/o ocupats a i/o mimats per l’administració pública, que es dediquen a amargar els alumnes amb la seva particular habilitat per escoltar-se a si mateixos i no dir res de profit en sis hores de taller de projectes. El Màster Oficial de Paisatgisme de la UPC és ric en aquests individus (suposo que l’ETSAB en general), i si com a mínim fossin conscients de la seva ineptitud per la docència ja tindríem molt de guanyat.
• Feministes no menys frustrades, probablement, que confonen el dret de càtedra amb el debat sobre el gènere -per altra banda plantejat des del més pur sexisme i acceptació dels tòpics en relació a la sensibilitat femenina, per ex.- que només interessa a la seva capelleta d’alumnes motivades i amb un aspecte no menys sospitós.

Increpacions i incongruències

Bé, llavors hi ha el fet que resulta que un dia d’aquesta setmana, a la universitat, van increpar l’autora d’aquestes línies, segurament sota els càrrecs de ser prou coneguda i no prou combregadora amb rodes de molí. Potser afalagarà la tal Punsoda que la qualifiqui de coneguda, o no. La primera vegada que en vaig sentir parlar va ser en el context d’una cadena de mails entre companys trenta mil, aquella gent de bona escola de qui ja deveu haver sentit parlar si seguiu el meu blog. Algú va tenir l’atreviment de suggerir-la com un exemple d’aire fresc, elegant i virtuós en l’ús de la llengua catalana. Jo trobo que ratlla la pedanteria, però també diuen que un sempre es reconeix en els qui se li assemblen. I el cas és que en aquella entrada està carregada de raó. Bé, no entraré a matar en el fet que la increpessin, jo també he sentit algun cop les ganes d’increpar algú, però són fets que van minant la credibilitat de qui vol legitimar una protesta.

No podia passar per alt -però tampoc donar-li massa importància- l’estupor en què ens deixa a molta gent pensar en el significat de la vaga d’estudiants. A veure, en una vaga de treballadors, ¿a qui es busca perjudicar o fer reaccionar? al propietari, oi? fins aquí tot lògic, i tant de bo se’n fessin més, es posés potes enlaire el país i la gent s’enterés (assabentés) finalment de les grans virtuts del sistema capitalista. Vale. Llavors, nem a veure, vaga d’estudiants, a qui es busca perjudicar o fer reaccionar, sobretot? primera pregunta sense resposta (si la saps pots deixar-la als comentaris: tal i com ja deus saber, el coneixement és per compartir-lo). Segona pregunta, a qui perjudica realment, als estudiants, no? Clar, per sortir d’aquesta imbecil·litat neandertal s’han inventat fer piquets (en català en diríem escamots), com a les vagues de veritat, les dels treballadors que no cobren sous i tenen problemes als seus llocs de treball. Tot perquè la vaga d’estudiants no sembli tan ridícula i, com els treballadors de veritat quan cremen pneumàtics a la carretera, tinguin algú a qui tocar les pilotes en l’exercici del seu dret de vaga.

Sí sí, és que dins l’imaginari Che Guevara i D’apuntem-nos-al-carro-general hi ha també això de semblar treballadors, i com més soviètic sigui el clima, millor. Però els treballadors de la universitat (vull dir la gent que va a la universitat i a més a més treballa) no estan o no estàvem tot el dia amb aquesta cantarella socialistoide tan esgotadora. Els qui la fan -la cantarella- són solen ser nens de papa, amb moltes rastes i el que vulguis, però a qui la mama té preparat el llit per quan arribin a casa, tret, és clar, que estiguin pendulant per pisos d’amics i similars renunciant a responsabilitzar-se d’una vegada de les seves pròpies vides.

Conclusions (així de xulesc)

Xulesc, gran paraula, encara em pregunto si existeix o si va ser fruit d’un moment extàtic d’un treballador de l’Institut d’Estudis Catalans. Bé, anem de cara a barraca: les fotos són de la classe d’una de les assignatures de Belles Arts. La classe estava generalment força buida; la gent es matriculava a l’assignatura perquè corria el rumor -plenament cert, per altra banda- que el professor t’aprovava només que presentessis un treball, independentment del nombre de classes a què haguessis assistit. El professor utilitzava les seves habilitats comunicatives i docents d’una manera particular, això segur, però és una de les assignatures que m’ha obert més horitzons artístics i m’ha donat més bagatge en cultura audiovisual. Això, però, no deuria interessar gaire tots els qui en aquell moment van oblidar-se del seu dret irrenunciable d’anar a classe però no van oblidar-se del seu dret a ser avaluats, i van presentar religiosament el seu treball a final de curs a fi de poder ensenyar un aprovadet de merda més al seu papi.

He vist un Google Ads d’això, d’aquest postgrau, i no he pogut resistir la temptació d’entrar-hi, el títol fa sospitar el pitjor. Al marge de fer tota la mala pinta que un postgrau o un màster pot fer, amb força gent de renom que probablement no té ni idea d’ensenyar entre el seu professorat -la culpa és sobretot de qui els contracta, però-, hi ha una cosa curiosa. Hi ha un tal José Luís de l’Om a qui se li tradueix el cognom quan es parla d’ell en castellà o en anglès. Ben mirat, el més probable és que es digui del Olmo i li canviï el cognom a de l’Om quan se’n parla en català. Fenomen ben curiós, en qualsevol cas.

Ai, Déu meu, no sé perquè hi ha gent tan preocupada per Bolonya, si tota la universitat és tan lamentable com subtilment i tant íntegra ho il·lustra el fet que us exposava; salva’ns de la ignomínia que suposa la perversió d’allò que foren les catedrals del coneixement de la civilització de la qual som hereus.

L’amic Jan Hendrik Schön vivia de l’especulació amb el discurs del coneixement igual que bona part dels qui diuen dedicar-se a investigar o a ensenyar a fer-ho. De http://archiv.ethlife.ethz.ch/e/articles/campuslife/faelschungendiek.html