Tag Archives: València

Dependenta abocant orxata

Avui passava pel carrer Parlament, just per la vorera contrària a la de l’orxateria Sirvent, i m’he trobat un dels seus dependents habituals traient d’un local d’aquesta vorera un carro ple de sacs de xufa. Ens hem saludat mentre jo em fixava que als sacs de xufa hi posava Alboraia. Coneixedor que la capital de l’orxata de xufa és la població d’Alboraia a València, he volgut fer-me l’interessant i li he preguntat com afirmant-ho,

d’Alboraia d’Alboraia?

La qual cosa, ara en la quietud de la nit ho puc entendre, l’ha deixat sense fred ni calor però, amable, m’ha continuat la conversa parlant-me de les xufes que hi havia al sac i de si les havia provat o no. A ell l’orxata no li fa massa el pes, però les xufes sí que li molen. I m’ha ofert donar-me’n unes quantes perquè les provés la propera vegada que vingués (cosa que acostuma a passar un promig de cinc o sis cops per setmana). Al cap d’unes hores hi he tornat, i efectivament i discreta, mentre demanava la meva orxata s’ha colat entre les saludables dependentes comunes (ell també és a l’obrador a vegades, em sembla) i ha deixat davant meu un farcellet fet amb els tovallons de l’orxateria, amb unes quantes xufes dins. En el primer moment, m’ha semblat que allò tenia tota la pinta de ser un lliurament encobert de droga (sí, com ho diuen a les sèries, la droga, com si fos una quimera però alhora quelcom tan metodològicament identificable i concret com el dimoni), però veient el gens glamurós estampat en lletres verdes sobre el paper del farcell, m’he quedat només amb la incomoditat de sentir-me amb un tracte de favor respecte d’altres clients.

L’orxata de can Sirvent al carrer Parlament és la millor de Barcelona. Però no us equivoqueu, no és la millor tant perquè tingui el millor gust -cosa que depèn del dia, de l’any, i fins i tot probablement de quins treballadors hi ha aquella temporada- sinó per una raó que podríem dir de dret diví. Per perdre aquest dret s’ha de fer força malament, i com a mínim pel que fa a la meva opinió actual, aquest se l’emporta l’orxateria del costat de casa meva. Que pot reivindicar aquest dret perquè, ja no només jo, molta gent diu que aquella orxata és força bona i d’altres atrevits comparteixen amb mi que és la millor.

Quan tot just fa una estona m’he adonat que encara tenia les xufes a la butxaca, ja desparramades del rudimentari farcellet, m’he posat a buscar informació sobre la xufa i l’orxata. He vist que ja algú altre ha escrit un post sobre aquest tema, senyal inequívoc que la procrastinació m’havia castigat. I en això estem.

També podeu trobar aquí més informació sobre l’orxata i les xufes. 

No recordo la primera vegada que vaig provar l’orxata. Tinc quelcom entre la sospita i la il·lusió que fos a l’Agell, una mena de granja que hi havia a la Via Laietana, bastant avall. El despatx on treballava el meu pare era en un edifici més o menys davant, aquell que fa un angle amb unes glorietes circulars crec. Allà hi havíem anat algun dia, amb la meva mare i els meus germans, en un moment indeterminat del principi de l’estiu, a esperar el meu pare que deuria sortir de fer jornada intensiva, d’hora. Les olors i les sensacions que es respiraven en aquell moment, establiment, i acte grastronòmic de prendre orxata o granissat (crec que en aquell moment no m’importava el més mínim quina de totes dues coses), sí que ho recordo, són una de les arcàdies que formen part del meu imaginari. Val a dir que quelcom d’aquí pot ser producte de la invenció, aquesta maleable matèria que teix amorosa els forats de la nostra memòria.

La meva experiència amb l’orxata té un immens forat des d’aleshores, vista des d’avui en dia, que no torna a tenir llum fins fa uns vuit anys enrere, o por ahí, quan vaig aficionar-me a l’orxata de can Sirvent al carrer Parlament. Des de llavors, amb una assiduitat tan fidel que em faria mereixedor d’alguna cosa guai, estiu rere estiu he anat acumulant una experiència que em permet parlar com ho he fet i seguiré fent en aquestes línies.

Per no estendre’m més del que ja ho he fet, miraré de resumir en punts els fets i que es pot fer, s’ha de fer o no s’ha de fer amb l’orxata:

1. L’orxata és bona
2. L’orxata és indigesta
3. L’orxata s’ha de beure amb got de vidre
4. L’orxata s’ha de beure directament del got, sense canya
5. L’orxata s’ha de remenar bé tot just abans de ser servida
6. L’orxata es fa malbé aviat

Bé, tot això ho dic perquè al llarg dels anys he vist i segueixo veient coses que em fan pensar, o directament despropòsits:

1. Molta gent que diu que no li agrada l’orxata es basa en records d’infantesa, o en la nul·la experiència d’haver-la tastat.
2. La gent es demana gots grans d’orxata, alguns com si perquè més gros fos el got, més bona serà l’orxata. Que cada ú begui el que vulgui, però si no respectem l’orxata, ens aclarirà alguns temes que teníem mal entesos un cop sigui a l’estómac.
3. Molta gent es demana gots d’orxata per endur, que són de plàstic. Però el més curiós és que es queden davant de la botiga consumint els gots. Això és un despropòsit pel que fa a la sostenibilitat. De nou, em cago en aquesta tendència a alienar la nostra part de responsabilitat com a consumidors sobre la generació de residus i el consum de recursos. Però a més a més, l’orxata és més bona beguda en got de vidre,
4. perquè és indissociable d’aquesta experiència gastronòmica el tacte fred del vidre contra els llavis. En els gots petits que jo prenc (mida que per cert no es troba disponible per endur) cal fins i tot anar amb cura i sostenir el got per la part superior amb els dits, evitant així escalfar amb les mans la beguda. Em podeu dir maniàtic, però llavors el proper dia que aneu a El Federal a fer de generació X a veure si teniu collons de beure-us un Priorat amb canyeta. Pallassos.
5. L’opció de demanar ampolles per endur (a l’establiment ens permeten portar el nostre propi envàs reutilitzat), és això, una opció. Però mai és el mateix que beure-le acabada de servir de les cubes, on es va remenant contínuament.
6. Doncs això. Una altra raó per la qual les ampolles no són sovint una bona idea. El dia després allò no té res a veure, i l’altre ja no es pot ni menjar (beure en aquest cas, evidentment).

Hi ha una altra cosa que em molesta del públic habitual de l’orxateria Sirvent. És la marraneria. És una mena de marraneria dominical, com un conjunt de gestos descurats i incívics que, en la justa mesura, fan que un sembli com més persona de món, més straightforward, més no sé com dir-ho. És una mena d’impostura que fa que la gent deixi els terres dels bars i llocs de consum d’aliments així: . L’inventor de la paperera s’hauria estalviat uns quants esforços si hagués sabut com de cazurros poden arribar a ser alguns.

Ja fa un temps, vaig penjar a aquest mateix blog una entrada on mostrava una composició en vídeo – recitació cutre del poema No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellés. Aquests versos no han deixat de fascinar-me. No hi havia a València dos cames com les teues és un començament impagable, però la resta del poema també.

Per això ja feia un temps portava de cap l’intent de musicar-ho. Bé, en realitat vaig començar per l’Ègloga III, però crec que és un quest massa difícil per ara. No sense una certa sensació que el resultat és un lament massa continu, lluny potser del to que, per la recitació de la seva pròpia veu que vaig sentir, volia donar-li Estellés, aquí us el deixo. És això, una prova, i per arribar-hi he hagut de lluitar contra el meu perfeccionisme que no volia perdre ni un pam de territori. Si us agrada, bé, i si no també.

Per cert, les imatges són d’una estada a València que vaig fer els últims dies de 2008. Són simplement una contextualització barroera. Però fins i tot així, sense voler-ho, a vegades s’acaba aconseguint la poesia.

No escric èglogues, guitarra i veu from Gwindor de Nargothrond on Vimeo.

Em sabria greu donar publicitat gratuita a un indesitjable. Fa temps, però, que tinc una pestanya oberta amb la pàgina d’en Jorge Juan, que deia presentar-se a l’alcaldia de València, i acabo indultant-la de tancar-la perquè passi a millor vida ja que a la pàgina no se li pot negar certa gràcia.

No resulten tan convincents -o potser a un l’acaben de convèncer que tot plegat és una pantomima ben orquestrada- els vídeos on apareix el tal Jorge Juan, molt impostat i amb una falta d’acting evident. El cas, però, no té més. L’important és que visitant-la, potser riureu -o no-, i que ara ja puc tancar la pestanya.

Algun cop m’he gravat a mi mateix intentant recitar, fos poesia o quelcom en prosa -com algun dels impagables escrits, o com li vulgueu dir, que en Francesc Orteu publicava als dominicals de l’Avui. Però ja en el mateix moment, o després, escoltant-me -ja deveu haver endevinat que és cosa que m’agrada molt- sentia que el meu recitar tenia un to teatral que potser per al video de la primera comunió està bé, però que no ajuda el que jo entenc per saber transmetre, amb la veu, tota la màgia del llenguatge en el vers.

Davant d’aquesta frustració, també algun dia em vaig fixar que la manera com més naturalment llegeixo poesia és sense parlar, és a dir internament, i que l’entonació parlada que més s’assembla a això és la mitja veu que fem quan volem parlar però quasi sense que ens sentin.

Durant els dies d’agost a Montclar una de les coses en què he perdut el temps és a fer aquest muntatge de vídeo, a partir de la gravació que vaig fer el dia 28 de juny de mi mateix llegint aquest poema de Vicent Andrés Estellés, no escric Èglogues. Segurament el recitar en sí tindria moltes coses a millorar, i el vídeo, però el cas és que si m’hagués entretingut -perdut- en les millores ara això no estaria penjat aquí.

Penso que aquest poema és genial. No sé si és perquè estic una mica malalt, però veig un erotisme conductor al llarg de tots els seus versos que em sembla una de les coses més subtils que es poden fer amb la llengua, valguin tots els mals pensaments. En tot cas, si us agrada el vídeo només una mica, us recomano que busqueu l’experiència de llegir vosaltres, en silenci, el poema, quan us doni la gana o us en aneu a dormir. Jo el vaig llegir del recull Vuit segles de poesia catalana, fet per JM Castellet i Joaquim Molas, Edicions 62, però també el podeu imprimir per exemple des d’aquest blog.