Tag Archives: Vicent Andrés Estellés

Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament…
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

Ja fa uns mesos que no puc deixar de visualitzar aquests versos. Els darrers dies l’oportunitat d’incorporar-los als meus pensaments s’ha anat fent més i més grossa. Són la cadena que m’uneix a la resta de l’Ègloga III de Vicent Andrés Estellés i les seves imatges, encarnació dels mites que el pòsit de la postmodernitat deixarà a les nostres ments que, per ociosos els cossos, viuen assedegades de la poesia que a vegades el món sembla que guardi gelós.

Quan sóc a la piscina també hi penso sovint. El cos en aquella contorsió armònica del crol, la cadència en l’alternança dels braços eixint i tornant a entrar a l’aigua. Estudio la posició de les mans, l’angle que forma el meu braç amb la superfície. Com miro de coordinar el gir del cap per respirar acompanyant l’arc que descriu el meu braç. Tenir el màxim de temps per inspirar un aire que els meus pulmons petits no saben fer cabre. De cua d’ull veig de tant en tant els esquitxos que els meus peus fan, com un petit escàndol en el clima de presències taciturnes que hi ha dins l’aigua, fora de l’enrenou de les mares, i algun pare, jugant amb els fills a la part poc fonda. Però de tots ells mentre nedo no me n’assabento. Contràriament al que molta gent diu, però, penso poc introspectivament mentre nedo. Potser és que nedar encara no és per a mi un conjunt d’accions prou automàtiques com ho és pel conductor prémer l’embragatge en canviar de marxa. Necessito i m’esforço a fer consciència de tot allò que faig mentre nedo. Sovint penso també en imatges suggeridores com aquesta, que recupero de nou cada unes quantes piscines, mentre agafo alè a una punta abans de començar a nedar fins a l’altra. M’entretinc i m’extasio en la sensualitat de pensar-me com un peix.

La dels peixos és una imatge que d’un temps ençà ha anat quallant en mi com una metàfora recurrent del sexe. En parla Juan Luís Guerra a la pràcticament pornogràfica Burbujas de amor. Quan era petit òbviament no entenia res d’aquesta cançó i la meva ment ingènua no anava més enllà de pensar en un algú prou fantasiós fins al punt que, si quelcom desitjava en aquest món, això era viure com els peixos fan sota de l’aigua. Mai se’m va acudir que el fet de voler ser peix així una mica perquè sí és quelcom bastant estúpid. Tot això era, evidentment, abans que a literatura castellana aprenguéssim què és una metàfora.

També penso en els peixos al marge d’aquesta cançó, dels versos d’Estellés i, fins a cert punt, del sexe, però no del tot. El que més m’agradaria de ser peix -crec- és la capacitat de nedar fent aquest moviment sinusoidal amb el cos, perquè és quelcom que només podem entendre per la relació de causa i conseqüència, però no per una lògica apustuflant. Bé, hi ha gent que sap nedar fent amb l’esquena i les cames el mateix moviment, però en sentit vertical. I a més d’admirar-lo, trobo aquest moviment d’una sensualitat inconcebible. El nostre cervell -el meu com a mínim- no és capaç de processar tots els estímuls visuals associats a aquest moviment. És a dir, el meu cervell no permet als meus ulls ser el mèdium per a comprendre què està passant quan un peix o algú neda així. M’omple de satisfacció que no tota la bellesa pugui cabre entre els paràmetres de comprensió dels homes. Però bellesa de veritat, no aquesta merda d’avui en dia que li diuen art conceptual.

Quan de tant en tant veig peixos al mar, o en un estany, em quedo més intrigat que no ho feia mitja vida enrere, quan semblava que tota opinió possible en relació a ells tenia el seu sostre en les divisions entre els vertebrats dins el regne animal. Observo les altres coses que admiro dels peixos, aquesta ingravidesa, el silenci desacomplexat on viuen, l’aparentment estúpida linialitat de les seves vides, i la seva dansa, finalment. I cada vegada que pel carrer, baixant a l’andana del metro o fent qualsevol altra cosa penso de nou en ells, recupero la cruel vividesa del sexe i de nedar en la tendresa vegetal d’algú, rescatant l’aparentment estúpida linialitat de les nostres vides que vam perdre -posem per cas- el dia que vam decidir passar a ser recol·lectors.

Ahir vaig cantar “en públic” for the first time la cançó que vaig penjar ja fa algunes setmanes “No escric Èglogues”, de Vicent Andrés Estellés, durant la festa de Remou-te a la Casa Orlandai. Val a dir que els nervis em van trair força i, encara que el tema de la veu va funcionar, els dits no m’obeïen sobre la guitarra. Però bé, mai més ben dit, coses del directe i bastant inevitables habida cuenta de la meva poca experiència sobre els escenaris. El cas és que, still habida cuenta de la meva egolatria, he cercat al Google amb diverses claus de cerca relacionades amb Estellés el posicionament que tenia. Això m’ha portat al video que us enllaço, que em sembla deliciós (com deliciós el somriure de l’Andrea), sobre el poema Horacianes, a més d’assabentar-me d’altres versions musicades de la mateixa poesia No escric Èglogues, que no coneixia.

Hope and sure you’ll like it.

Ja fa un temps, vaig penjar a aquest mateix blog una entrada on mostrava una composició en vídeo – recitació cutre del poema No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellés. Aquests versos no han deixat de fascinar-me. No hi havia a València dos cames com les teues és un començament impagable, però la resta del poema també.

Per això ja feia un temps portava de cap l’intent de musicar-ho. Bé, en realitat vaig començar per l’Ègloga III, però crec que és un quest massa difícil per ara. No sense una certa sensació que el resultat és un lament massa continu, lluny potser del to que, per la recitació de la seva pròpia veu que vaig sentir, volia donar-li Estellés, aquí us el deixo. És això, una prova, i per arribar-hi he hagut de lluitar contra el meu perfeccionisme que no volia perdre ni un pam de territori. Si us agrada, bé, i si no també.

Per cert, les imatges són d’una estada a València que vaig fer els últims dies de 2008. Són simplement una contextualització barroera. Però fins i tot així, sense voler-ho, a vegades s’acaba aconseguint la poesia.

No escric èglogues, guitarra i veu from Gwindor de Nargothrond on Vimeo.

Algun cop m’he gravat a mi mateix intentant recitar, fos poesia o quelcom en prosa -com algun dels impagables escrits, o com li vulgueu dir, que en Francesc Orteu publicava als dominicals de l’Avui. Però ja en el mateix moment, o després, escoltant-me -ja deveu haver endevinat que és cosa que m’agrada molt- sentia que el meu recitar tenia un to teatral que potser per al video de la primera comunió està bé, però que no ajuda el que jo entenc per saber transmetre, amb la veu, tota la màgia del llenguatge en el vers.

Davant d’aquesta frustració, també algun dia em vaig fixar que la manera com més naturalment llegeixo poesia és sense parlar, és a dir internament, i que l’entonació parlada que més s’assembla a això és la mitja veu que fem quan volem parlar però quasi sense que ens sentin.

Durant els dies d’agost a Montclar una de les coses en què he perdut el temps és a fer aquest muntatge de vídeo, a partir de la gravació que vaig fer el dia 28 de juny de mi mateix llegint aquest poema de Vicent Andrés Estellés, no escric Èglogues. Segurament el recitar en sí tindria moltes coses a millorar, i el vídeo, però el cas és que si m’hagués entretingut -perdut- en les millores ara això no estaria penjat aquí.

Penso que aquest poema és genial. No sé si és perquè estic una mica malalt, però veig un erotisme conductor al llarg de tots els seus versos que em sembla una de les coses més subtils que es poden fer amb la llengua, valguin tots els mals pensaments. En tot cas, si us agrada el vídeo només una mica, us recomano que busqueu l’experiència de llegir vosaltres, en silenci, el poema, quan us doni la gana o us en aneu a dormir. Jo el vaig llegir del recull Vuit segles de poesia catalana, fet per JM Castellet i Joaquim Molas, Edicions 62, però també el podeu imprimir per exemple des d’aquest blog.