Tag Archives: Vila d’Eivissa

Avui fa tres setmanes…

Diumenge de trobades i angines.

El diumenge em vaig llevar que deurien ser les nou tocades. Malgrat que m’havia despertat a mitjanit i em vaig veure obligat a empassar-me mitja galeteta i un ibuprofè pel mal que em feia el coll, havia dormit prou bé. Vaig dutxar-me -val a dir que, tot i que l’habitació era modesta, els lavabos (comunitaris però amb un sol usuari, jo) eren del tot correctes- i vaig anar a un bar, tot buscant aquell que resultés menys atractiu pels turistes. Allí podria prendre’m un cafè amb llet en condicions de normalitat, vaig pensar. Ho vaig fer i vaig sortir, i al cap d’una estona vaig tornar-hi a comprar un croissant. Tant el cafè amb llet com el croissant valien el mateix, u amb vint. Curiós. Vaig seguir experimentant l’esperit illenc, aquest del com menys paraules millor. Aquesta mena de resistència a semblar o ser amables, que no incapacitat, com també després em va ser demostrat.

L’Eixample de Vara de Rey de Vila d’Eivissa és un lloc horrorós, per si no ho sabíeu. Una mena de voltants de l’estació de Renfe de Lleida fa deu anys. Qui la conegués sabrà a què em refereixo; una mena de no-lloc, on la calor, la brutícia, la vulgaritat, l’absència de caràcter, tenen la seva pastura. Bé, brut brut no estava. Però tenia ganes d’emigrar d’allí com més aviat millor. Havia quedat amb en Moisés. En Moisés i jo vam ser companys de promoció a Belles Arts, ara farà deu anys. El cas és que la vida ens havia portat per diferents camins i ara ell tornava a viure a Eivissa, d’on ell és. Com que de totes totes havia de passar per Eivissa per anar a Formentera, el vaig trucar per veure’ns.

Quan vaig haver buidat l’habitació i tornat les claus, em vaig dirigir cap on havíem quedat, però com que encara era d’hora em vaig quedar un tros lluny esperant en un banc. Al cap de no gaire vaig veure des d’allà, cap a la parada del bus, algú que me’l recordava, i ja hi érem. Aquí no tindria cap gràcia que us posés al corrent de les nostres vides com nosaltres ens hi vam posar llavors. Al cap i a la fi és el que fa la gent que es troba. Moisés va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me al CAP d’Eivissa, ja que jo no podia amb el meu mal de coll i em temia pitjor si d’estar cinc dies així a Formentera es tractava.

Mentre a la sala d’espera la gent estava asseguda, amb cares que gradaven de la resignació i l’avorriment a la malla llet i l’afartament, en Moisés i jo parlàvem de la vida, del seu ofici, del meu, de tot d’impressions que dues persones han anat recollint sobre el món i que, després de sis o set o vuit anys de pràcticament no veure’s, vomiten posant-ne a prova la semblança. Fora havia començat a ploure amb una pluja tan fina que jo ni la veia. Quan la doctora em va cridar, em va mirar el coll i les orelles i va decidir, oportunament, que tenia angines. Inoportunament va decidir també que em receptava claritromicina. Les meves angines, com les guerrilles contra Napoleó, començaven a partir-se el cul i a preparar-se per a set dies de treva. Avui encara riuen. Però vaig sortir d’allà amb la tauleta d’antibiòtics i una altra d’ibuprofè, sense passar ni per la farmàcia. Detalls són, aquests, que alegren el viatge.

Quan vam sortir ja plovia descaradament i corrent vam tornar cap al cotxe. Ens va semblar que anar a fer un entrepà a un lloc correcte era una bona opció. En el trajecte em va anar explicant coses dels llocs, del port d’Eivissa, de Pacha, de perquè les coses eren com eren i la gent votava el que votava. A Santa Gertrudis, jo vaig acabar prenent-me un plat de pollastre al forn i, ell sí, un entrepà. Vam seguir parlant de la vida, de la vida a Eivissa, del que ens semblava bé, i del que no tant. A una hora prudent em va tornar a acompanyar cap al port d’Eivissa, i allà ens vam acomiadar. El meu ferry sortiria al cap de poc menys d’una hora, si no recordo malament, i vaig anar a comprar els bitllets i dedicar-me a esperar, mentre em sorprenia de la quantitat de catalans que m’envoltaven. El coll, decididament, em feia molt de mal.

L’aire condicionat a l’interior del ferry feia honor al mal gust que acostuma a regir aquesta mena de llocs. Les vegades que he anat amb vaixell he tingut la sensació que es prenien molt seriosament l’exemple que suposava Vacaciones en el mar. La llengua catalana, a Balearia, no és que sigui testimonial sinó que és del tot inexistent. Els de Balearia també deuen votar el que deuen votar. Vaig tenir un punt de mareig, i el coll va aguantar estoicament el viatge. Per les finestres del meu cantó veia allunyar-se Eivissa, amb les seves muntanyes recobertes de màquia algunes, de pi d’altres, i per les del cantó oposat endevinava, amb el vaivé del vaixell, els illots que com grans fragates fondegen l’espai que separa les dues illes.

Eivissa. Na Maria del Mar Bonet diu que va estimar molt una illa, alegre i graciosa com una palmera, i que no es volia casar. Es lamenta, i no queda del tot clar si abans es referia o no a Eivissa, si és de debò que Eivissa (ervissa) s’ha casat. Eivissa sí que s’ha casat, em temo. Aquesta cançó “Les illes” amb lletra de Vicent Andrés Estellés -crec que mai podré comprendre perquè Catalunya ignorem de manera tan flagrant aquest autor- no m’abandonaria en els cinc dies següents. La podeu escoltar al disc Alenar, molt més recomanable que les audicions que trobareu al youtube d’un concert posterior, amb en Lautaro Rosas de nou

En Moisés em deia, encara a la facultat, que la gent d’allà a Eivissa li diu ivissa. La Maria del Mar li diu ervissa, i jo no em veig amb cor de qüestionar el que diu en Moisès. El que sé és que Eivissa, pronunciat una lletra darrera l’altra, és un nom preciós, i m’horroritza sentir els catalans parlar, per deformació castellana, d’ivissa o encara pitjor, d’ivisa, que ja és el colmo.