Dóna'm la mà

Quan era nen al cau i era pioner, li recitava en broma, o en to de coqueteig adolescent potser millor dit, aquesta poesia a una companya que es diu Núria. La deuria haver après segurament a l’escola, a classe de català; és la mena de poesia que apareix a les antologies de Papasseit bé, perquè ha de sortir. Com si fos una concessió. Cap literat català que faci antologies considera que realment aquest poema mereixi passar a la història. Però el dels literats catalans és un altre tema que obviaré comentar, per ara, més enllà de dir que estan acomplexats (potser els castellans i els francesos, per dir quelcom, també) per l’erudició: destaquen coses de Papasseit que són una completa merda, només perquè porten l’etiqueta de l’enfadosa avantguarda.

Després probablement va passar uns anys silenciada: vindria l’època que vaig recuperar tantes cançons de Lluís Llach i de la Maria del Mar Bonet, les que ma mare posava al tocadiscos en el temps de la infantesa més remota, aquella que queda com cristal·litzada, sublimada, en dies sense edat, atemporals, de quan el rellotge bomba de la memòria encara no ha començat a funcionar.

La deuria recuperar i donar-li forma de cançó en algun moment proper a l’any 2005. Crec recordar-me a mi mateix tocant-la a l’Alba, l’Agnès, la Mireia i la Laia i en Sergi al refugi de les Salines, on vam anar a passar un cap d’any. Deurien ser quarts de sis de la tarda, era quasi fosc i pensàvem baixar a Figueres al cap de poc. També a Estana, el 2007, en el fred transparent de la nit darrere el Cadí amb la Georgina, l’Eric i la Judit.

La Setmana Santa de 2011 vam anar a Zarautz amb els amics de l’escola amb l’excusa de provar una mica de què anava això del surf. Alguns quasi ni ho vam provar o ens en vam cansar més d’hora i ens vam dedicar al passeig o, jo, a les càmeres, mentre que aquells altres, a l’altra banda de les òptiques, semblaven endinsar-se com Orfeu en la més absoluta de les desesperances. El Cantàbric és una mena de fàbrica d’ordre en el caos inherent a la força de l’aigua. Des de la platja, quan un mira el mar -la incommensurable distància que per metres i metres es pot recórrer sense mullar-se el melic- veu les línies d’onades, absolutament rectes i paral·leles, acostant-se cerimoniosament cap a la costa. Les onades triguen tant a trencar-se que són un mena d’arquer tensant i tensant un arc, cada cop més lentament. Quan ja no poden fer-se més altes, encara romanen un moment així, amb un pas lent, com l’arquer en la tensió màxima i amb un punt de tremolor, com algú a la corda fluixa, fins que es trenquen, endreçadament i poderosa, com aquell qui no té la pressa de demostrar res.




Qui sóc?


L’Àngels em va veure així en aquest video que va penjar al seu Vimeo, però aquesta pregunta és complicada de respondre i espero que una mera aproximació et satisfaci. Em dic Raimon Guarro i Nogués, vaig néixer l’any 1980, sóc llicenciat en Belles Arts i em sento molt còmode sota l’etiqueta que diu que sóc un artesà de la imatge digital.

Al blog publico els meus pensaments o coses del dia a dia. Al portafolis podràs veure alguns dels meus treballs finalitzats. I també pots llegir el meu currículum vitae aquí.

Per altra banda, al wiki podràs trobar una part de la meva experiència amb eines de programari lliure, així com altres coses disperses i susceptibles, o no, de trobar en el futur un lloc millor on caure. Entre elles, una pila d’enllaços que he anat acumulant al llarg del temps sobre temes diversos, però especialment al voltant del treball amb mitjans digitals.