Comencem pel principi: mai m’ha agradat massa disfressar-me. Com tothom de petit, i fins i tot encara, he flirtejat amb la fantasia de ser algú que no ets i, en aquesta fantasia la roba i l’aspecte del bust propi hi juga un paper cosmètic -mai més ben dit- imprescindible. Però no, jo sóc dels típics amargats que per Carnestoltes no es disfressen, i a qui les noies divertides miren amb una mirada condescendent com per dir, pobre, és que no es disfressa, mentre elles van de bruixes, de perdolaires, d’executives o de qualsevol altra cosa.

Poster campanya STARS

Per això m’ha agradat veure al reader aquest article que parla de l’Students Teaching Against Racism, STARS, un grup d’estudiants de la Universitat d’Ohio, que han fet una campanya de cara al Halloween contra un cert tipus de disfressa molt arrelada, la de fer-ho de japonès o de gaiter escocès. Aquest tipus de disfressa té una càrrega important, quan no de racisme, de banalització i simplificació dels trets distintius d’una cultura. Deixant de banda el fet que, si no m’agrada disfressar-me, menys em ve de gust encara fer-ho en una data artificial a la nostra societat com és per Tots Sants, des d’aquella perspectiva disfressar-se ja no és tan mentalment alliberador i antisistèmic com potser algú s’havia pensat.

Quan argumento perquè no veig la gràcia a disfressar-me, la rèplica sempre pren la forma del valor de l’excepcionalitat del que només es fa un dia a l’any, i com un acte intrínsecament alliberador. Davant d’això no he pogut evitar pensar, o manifestar en alguns casos, que si tan alliberador resulta disfressar-se em semblaria més lògic anar cada dia caracteritzat com una bruixa o el robot del Mago de Oz. Sincerament, una tres-cents seixanta-cinquena part de qualsevol cosa em sembla un número negligible que no significa res. I és que al cap i a la fi disfressar-se per Carnestoltes (o per Tots Sants, el fet és el mateix) no em sembla gaire diferent de qualsevol altra convenció cristiana d’entre totes les que hem heretat. Per tant jo calmaria els ànims a l’hora de reivindicar el Carnestoltes com una zona temporalment autònoma al marge del pes dels bons costums, perquè segons com es miri tot el que fa és posar en evidència com en són de vigents. Com és de vigent el que s’entén per bons costums que només trencarem en una fracció negligible de tots els dies de l’any i, de pas, com en són també tots els estigmes i etiquetes sobre el món que, des de la societat occidental, postmoderna i consumista que som, ens hem anat permetent de posar sobre tot allò que ens semblava conèixer, talment com si fossim en un safari i veiéssim una tribu de negres cuinant a l’olla, a foc lent i fent xup xup, un explorador amb barret.

Despite my poor and self learned english, I want to write this post in this language just to be sure that any cool  foreigner is going to understand it. You know, there are cool foreigners and there are colored foreigners here in Barcelona, not so cool for some people.

Since some days ago I have on my tabs in Chrome a couple of articles at http://www.bcnin.com, a website that claims to be the city’s premier international business and networking platform. On this website there are several interviews to foreign people who lives here and who is asked about his experience on Barcelona. I found this website via Linked In and yesterday a friend of mine came to my house and saw it on my computer. This friend finds a very special delight on things, thoughts or speeches against catalan language commitment in Catalunya (oh, BTW, forget about Catalonia, is an horrible name). So he suggested to me to read this interview to Cristian Roux, an osteopath living for 10 years in Barcelona. And I did.

While there are certain things in which Cristian could be right, related to some clannish social organization here in Spain or Catalunya, there are some hints on his arguments that point him as another victim of the Catalan language is the responsible of all my troubles sindrom. Some people from south and center america seems to suffer from this, too. Surprisingly, I’ve meet or hear about some US people more willing to not do catalan language a problem for him. In any cases, we’re talking about people who already speaks either a language which is widely and globally used, english, or another language yet widely used and in Catalunya too as Spanish is. And in the first case, when they come to Spain they face a shameful english iliteracy on local people, so they are not able to comunicate with any other people than foreigners like themselves.

So, as you can see, I’m not at all proud about the low english knowledge here, but it is still true that some english people pass by the world with the blind idea that everybody should understand him. I find english a very useful and easy to learn language, so I don’t find anything intrinsically bad in this idea. What surprises me is that when catalan speaking people expects english speaking people to understand catalan in Catalunya, english people moves uncomfortable and angry on their golden seats. I’m english! why learn a 7000000 people language? you’re kidding, right? Then they build a castle on his supposed ability to speak -or interest to learn- spanish. I can’t do all at once. Neither I’m. But if you’re really interested in communicate with people, catalan is not different from spanish to a point so you can’t take profit of your knowledge in one to understand the other. But surprisingly the spanish level of most english people is as low as the average english knowledge by spanish people, or even lower. They used (with honorable exceptions) to speak spanish like monkeys do, seeming to think about Spanish -or any other language, I suspect- like a necessary harm to live with.

I’m not asking you to celebrate September 11th. (year 1714, of course!), nor to burn Spanish flags, nor to know the history of Catalunya or even neither to speak catalan. I’m asking you to listen, not only hear. I see on english people faces the true image of the inconvenience when they hear me speak to him in catalan. Actually they think that I’m speaking spanish… Their face is like the portrait of the horror, ignorance and pride. So perhaps the problem is not our one but yours. Catalan people, specially in Barcelona, used to speak on its daily life two languages. English people how many?

And perhaps http://www.bcnin.com should stop breeding the image that catalan people, and specially catalan language, is not suited to do business and networking, and start acting with another state of the mind. Thinking about why to stay here, and what could be learned here. In the  interview to Matthew Tree in bcnin.com, he says that didn’t found any reluctance from catalan people to him. Surprisiginly -or not- he was willing enough to learn catalan, but I don’t think this fact should be like a VIP invitation to feel accepted, but just the plain logical situation instead. If you go to some country, you need -at the very very least- understand that people is going to speak their own language. Plain logic.

If not, better to take a couple of photos of mannequins at the Rambles, drink a gallon of sangria, back to your boat or shiny plane, and let us alone forever with our stupid language issue. Isn’t? And, please excuse my english and my for sure endless mistakes; unlike other people, I try to learn other ways to communicate. And there’s no other way than using (reading, listening, or speaking) them.

Un vídeo que ja fa força temps em va ensenyar en Marcel i que il·lustra problemes, actituds i fets que més d’hora o més tard tots haurem experimentat algun cop i amb els quals també ens haurem enfrontat a vegades. Per anar-lo veient cada cinc anys i fer una cura d’humilitat tot rient una estona.

Des que vaig abandonar les rabietes adolescents anti cristianes, miro de no criticar o no qüestionar massa gratuïtament les creences o les pràctiques culturals d’altra gent que no facin mal a ningú, per molt estupor o incapacitat de comprendre’ls que em generin.

Però les imatges que veig aquests dies pel telenotícies de tota la suposada joventut anant a rebre el Papa a Madrid em provoquen una inconfessable urticària. Quan avui m’he assabentat que a més a més en aquest circ hi participen diners públics -tot i que no sé ben bé de quina manera, ja que també és raonable que l’església catòlica demani la seva part del pastís si hi ha mil fundacions, cristianes o no, i jo mateix que també la reben- m’he animat a cagar-me finalment en tot i dir que sí, que així jutjant purament per les aparences, la gent que surt a les imatges em sembla sospitosa d’haver estat educada en la mentida, sospitosa d’estar sexualment encara més reprimida que la majoria de la societat, sospitosa d’estar ideològicament esbiaixada per l’Opus Dei i altra gent i sospitosa, en fi, d’entregar-se a la idolatria del Papa.

Idolatria que és tan patètica i denigrant com la idolatria a un país, a un grup de música o a un equip de futbol. I això que, segons Moisès, la idolatria era pecat oi? o sigui que ja sabeu.

Deixo a la mà de la capacitat de sarcasme dels meus estimats lectors la resposta d’a on se les emportarà. Es veu que prepararà una altra llei òmnibus, d’aquestes que ho arreglen tot crisis incloses, dedicada a aquest fi. Bé, de nou una mostra més de la capacitat dels nostres representants polítics, que insisteixen a actuar sobre els símptomes en lloc de fer-ho sobre les causes.

L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.

A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.

Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.

El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.

Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.

Estic sentint a TV3 com els ajuntaments catalans estudien, parlen de, es proposen plantar-se davant la incapacitat que tenen actualment de fer front a algunes despeses.

Comenta la notícia que durant els anys de bonança els ajuntaments van assumir voluntàriament competències que només els eren opcionals, i d’acord amb uns trams segons la seva quantitat d’habitants. Ara resulta que no poden assumir el manteniment de certes instal·lacions i serveis al ciutadà i reclamen un nou marc competencial i de finançament a l’Estat per a poder fer front a aquests costos.

A mi el que m’ha deixat la cara de quadres escocesos és com tenen l’estómac de responsabilitzar l’Estat d’uns serveis socials que ells voluntàriament es van posar a oferir i, no ens n’oblidem, segur que van reportar els corresponents vots al govern municipal de torn quan van ser inaugurats.

Ara que ja no tenen diners per seguir promovent les seves estúpides polítiques paternalistes, els ajuntaments, que majoritàriament deuen ser de CIU i el PSC, es posen a plorar. Podríeu haver-hi pensat abans.

Difícilment cap gurú serà mai sant de la meva devoció. Qualsevol d’ells, polítics, ideòlegs i intel·lectuals, sol acabar sent víctima de la idolatria que li professen els seus seguidors i de la pròpia preocupació per mantenir vigent el seu personatge. Enrique Dans, en aquest sentit, no és del tot una excepció. Però té una capacitat envejable per aglutinar en la seva veu percepcions diverses de la realitat d’internet i saber-ho transmetre a públics també diversos, quant a interessos i coneixements tecnològics.

Us enllaço, doncs, una de les entrades del seu blog, on clama perquè enviem als diputats de la Comissió que ha de valorar la llei Sinde dels collons un mail expressant el nostre rebuig. Jo ho faré i espero que a vosaltres us sembli com a mínim un tema prou important com per entendre que ho faci. A partir d’aquí feu el que us doni la gana, que per algo fem pit en dir que som postmoderns.

Estos son los diputados de la comisión que puede aprobar la ley Sinde

I aquí us adjunto la carta que els he escrit, en català i en castellà. Si voleu la podeu utilitzar vosaltres, tot i que si és així i ho feu perquè us sentiu identificats amb el text, ho feu constar pertinentment i especifiqueu que feu servir les paraules d’algú altre. Jo sóc del parer que té més força sempre expressar-se des de les pròpies paraules, segurament per això no solc ser amic dels manifestos/proclames per molt que la causa em sembli noble. Per cert, això dels frigorífics no és idea meva. Potser és de l’Enrique Dans, ara no ho recordo.

Benvolguts diputats,

em dirigeixo a vostès per tal de fer-los veure la necessitat que no tiri endavant l’aprovació de la disposició final de la llei d’economia sostenible, popularment coneguda com a “llei Sinde”.

Aquesta disposició final res té a veure amb la sostenibilitat mediambiental i poc amb l’econòmica, i per aquesta raó té tot l’aspecte de ser una trampa que utilitza els canals democràtics per legitimar-se.

En efecte, des del meu punt de vista i des del punt de vista de la majoria de persones que coneixen el medi d’Internet, la seva idiosincràsia, així com els canvis culturals que ha introduït i introduirà, aquesta disposició final té molt poc de sostenible econòmicament perquè defensa uns models de distribució i negoci cultural absolutament caducs. És una llei al servei només d’uns pocs empresaris que s’han manifestat incapaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Quan, precisament, aquesta és una de les obligacions inalienables de l’empresariat d’un país: saber adaptar-se al seu entorn per a fer negoci.

Espanya, que en alguns aspectes culturals és líder a Europa, corre el risc de repetir i fins i tot empitjorar els errors sobre l’intent de control d’Internet que ja han comès altres països. Voler controlar Internet és un error en dos sentits molt diferents:

- suposa coartar la llibertat d’expressió per vies més subtèrfugues o bé  més manifestes,

- i, atès que qualsevol prohibició tecnològica generarà noves eines per evadir-la, implica promoure una xarxa Internet més ofuscada, on la gent circularà més amagada i on, per tant, els delictes que realment afecten el gruix de la societat tals com estafes i pornografia infantil resultaran molt més difícils de perseguir.

Tot això a banda dels dubtes que la disposició final d’aquesta llei genera al voltant de la consideració que sobre el poder judicial tenen les persones que l’han promogut. Quan repetidament els jutges han determinat que allò que es vol perseguir no és un delicte, és un atemptat a la democràcia i a la separació de poders establir un constructe extrajudicial que permeti satisfer uns interessos, insisteixo, molt particulars d’un petit grup d’empresaris que en absolut representa ni tota la indústria ni tot el món de la cultura.

M’avergonyeix viure en un país on les associacions culturals, centres cívics i altres institucions culturals tenen problemes pressupostaris per tirar endavant els seus projectes, i mentre passa això, els polítics que se suposa que hauríen de respondre a les necessitats de la ciutadania i a la seva set de cultura reaccionen amb suport incondicional o es venen per un plat de llenties a una llei que hipoteca el desenvolupament cultural que el nou panorama tecnològic pot aportar.

Quan els polítics parlen que cal ajudar la joventut, haurien d’entendre que això no només passa pels ajuts al lloguer, les beques o altres opcions que depenen del talonari. Es tracta també de saber atorgar a un medi en el qual molta gent jove és experta, com Internet, la llibertat que necessita perquè pugui ser un entorn d’oportunitats fructífer. Que una indústria vella i caduca determini per quins camins ha de córrer la tecnologia de futur, i que els polítics ho tolerin i facilitin, és quelcom inadmissible i que ara teniu l’oportunitat d’esmenar. Espero que així sigui.

S’imaginen que els venedors de gel haguessin impedit el progrés de les neveres? Gràcies per la seva atenció.

Atentament,
Raimon.

Apreciados diputados,

me dirijo a ustedes con el fin de hacerles ver la necesidad de que no tire adelante la aprobación de la disposición final de la ley de economía sostenible, popularmente conocida como ley Sinde.

Dicha disposición final nada tiene que ver con la sostenibilidad medioambiental y muy poco con la económica, y por esa razón tiene todo el aspecto de una trampa que usa las vías democráticas para legitimarse.

En efecto, desde mi punto de vista y desde el de la mayoría de personas que conocen Internet como medio, su idiosincrasia, así como los cambios culturales que ya ha introducido e introducirá, esa disposición final tiene muy poco de sostenible económicamente porque defiende unos modelos de distribución y negocio cultural absolutamente caducos. Se trata de una ley al servicio solamente de unos pocos empresarios que se han revelado incapaces de adaptarse a las nuevas circunstancias. Cuando, precisamente, esa es una de las obligaciones consustanciales del empresariado de un país: saber adaptarse a su contexto para hacer negocio.

España, que en algunos aspectos culturales es líder en Europa, corre el riesgo de repetir y aun empeorándolos los errores que sobre el intento de controlar Internet ya han cometido otros países. Querer controlar internet es un error en dos sentidos muy diferentes:

- supone en primer lugar el coartar la libertad de expresión, sea por vías más manifiestas o más subtérfugas

- y, habida cuenta de que cualquier prohibición tecnológica va a generar nuevas herramientas para evadirla, implica promover una Internet más ofuscada, donde la gente circulará a escondidas y, por lo tanto, los delitos que realmente afectan al grueso de la sociedad como las estafas y la pornografía infantil serán mucho más difíciles de perseguir.

Todo ello además de las dudas que la disposición final de esa ley genera alrededor de la consideración que sobre el poder judicial tienen las personas que la han promovido. Cuando, repetidamente, los jueces han dictaminado que aquello que se quiere perseguir no es delito, es un atentado a la democracia y a la separación de poderes establecer un constructo extrajudicial que permita satisfacer unos intereses, insisto, muy particulares de un pequeño grupo de empresarios que de ningún modo representa ni toda la indústria cultural ni todo el mundo de la cultura.

Me siento avergonzado de vivir en un país donde las asociaciones culturales, centros cívicos y otras instituciones culturales tienen problemas presupuestarios para tirar adelante sus proyectos, mientras los políticos que se suponen que tendrían que responder a las necesidades de la ciudadania y a su sed de cultura reaccionan bien con soporte incondicional, bien con tibieza, a una ley que hipoteca el desarrollo cultural que el nuevo paisaje tecnológico puede conllevar.

Cuando los políticos dicen que hay que ayudar a la juventud, deberían pues entender que eso no solamente implica ayudas al alquiler, becas u otras opciones vinculadas al talonario. Se trata también de otorgar a un medio en el cual mucha gente joven es experta, Internet, la libertad que necesita para que pueda ser un entorno de oportunidades fructífero. Que una indústria vieja y caduca determine los derroteros que habrá de recorrer la tecnología del futuro, y que los políticos lo toleren, es algo inadmisible que ahora tienen la posibilidad de corregir. Espero que así sea.

¿Se imaginan que los vendedores de hielo hubieran impedido el advenimiento de los frigoríficos? Gracias por su atención.

Atentamente,
Raimon.

Ja ho vaig dir fa poc més d’un any, el setembre de 2009, però ara vull aprofitar la tirada de SEO que el temporal d’aquests dies em pot aportar per repetir-ho.

Qui aposta per solucions artificials al fet que el mar es mengi la platja, és que és un ignorant. I jo no sóc expert en la matèria, però em resulta evident que l’últim invent que se’ls ha acudit als alcaldes de municipis costaners, la construcció d’espigons submergits, tard o d’hora revelarà efectes secundaris tant o més indesitjables que els associats a les solucions actuals. Un que ja em puc imaginar és que l’aigua del mar no es renovarà tant, i si abans llençàvem els diners públics posant sorra allà d’on el mar l’havia treta, després d’això caldrà gastar-nos-els netejant l’aigua perquè els guiris de merda s’hi puguin banyar.

Tot això ve a cuentu que avui al telenotícies es parlava del problema dels temporals per la platja, de les grans inversions fetes abans de l’estiu, s’entrevistava els alcaldes i s’apuntava com la solució definitiva els espigons submergits del dimoni. I, només lateralment, es venia a dir que la construcció de ports esportius dificultava la regeneració natural de les platges.

A veure quan us enterareu, polítics i periodistes que viviu a la vostra bombolla dels mitjans sense preocupar-vos dels altres camps del coneixement, que el problema de les platges és només la punta de l’iceberg dels problemes de la gestió hidrológica i de costes del nostre país.

El que cal és:

1. demolir els ports esportius i les parts supèrflues dels no esportius i recuperar-ne la costa, i enviar els pijos amb els iots a una illa deserta perquè es morin de fàstic.
2. tractar bé els rius perquè aportin els sediments que els toca portar, i compensin la salinitat del mar com Déu manava, quan el món encara era món i no estava sotmès al deliri socialistoide.
3. Reubicar a les 80.000 vivendres buides que hi ha a Barcelona tota la gent que viu prop de les rieres oficiosament urbanitzades, i demolir i recuperar tot el que hi hagi a prop de manera que no quedi pedra sobre pedra. Si no enteneu el per què d’això, us recomano llegir quelcom, prou com per entendre com és de diferent que l’aigua corri per la terra o per l’asfalt o el ciment.

Com que ningú té els collons de fer això que és el que caldria, seguirem llençant diners al mar d’una manera o altra, segons la inspiració del polític de torn, o el tècnic municipal, enginyer d’obres públiques però ignorant en la resta de coses que passen al món.

Au petons i que disfruteu a la platja (tant bruta com és, no us entenc), pallassos.

Un d’aquest dies vaig rebre al meu correu un mail de promoció d’uns serveis de reproducció força interessants que oferia una empresa de Barcelona. Però en visitar la web em vaig trobar amb la història de sempre. Quina és? que la pàgina web era disponible en castellà i en anglès, però no en català.

Vaig respondre el mail comentant-los-ho, i he rebut una rèplica molt amable de l’empresa, en què adduien l’orientació internacional d’aquell nou projecte empresarial que promocionaven i les dificultats tècniques per justificar que la web, encara, no fos disponible en català. I com que jo no compartia gaire les raons que em donaven, els he respost això.

Benvolguda XXX,

gràcies per les teves explicacions. T’he de dir que no em satisfan del tot; jo sóc dissenyador i he treballat amb clients que em donaven raons semblants a les que tu em dones, i no les comparteixo.

Per la meva feina sóc conscient de les dificultats inherents als sistemes multilingüe en la informació digital i sé que suposen una inversió i unes dificultats extra. Però no comparteixo l’èmfasi que es fa en el factor d’internacionalització per defensar unes opcions o altres.

Des del meu punt de vista al cap i a la fi la majoria de clients que tenen les empreses catalanes són catalans o de la resta d’Espanya. Com que considero que el client internacional és minoritari, no comparteixo que l’idioma que hagi de caure d’aquesta equació sigui el català, que és la llengua pròpia de molts dels potencials clients. El meu punt de vista és que si nosaltres no som capaços de prioritzar adequadament el català, no podem esperar del govern espanyol (purament per exemple) cap gest més enllà d’aquestes reduïdes ambicions nostres.

Crec que hem de desacomplexar-nos i entendre que el català és una llengua igual de vàlida que una altra per qui tingui ganes de fer negocis amb nosaltres. Si jo vull fer negoci amb els russos, m’interessarà aprendre rus, al marge que l’anglès o qualsevol altra llengua franca -com també ho és el castellà a molts llocs del món- tampoc em faran nosa en aquesta tasca.

Tot això t’ho dic perquè he sentit moltes vegades aquest argument; simplement has tingut la mala sort que m’ha vingut de gust donar-te el meu punt de vista. No t’escric per esbroncar-te i respecto que feu les vostres opcions, evidentment. Tant de bo ben aviat pugueu tenir enllestida la versió en català, fet que segur que em farà venir més ganes que en algun moment col·laborem. En qualsevol cas, si puc trobar el moment, serà també per mi un plaer passar pel vostre establiment per conèixer-nos millor, amb o sense català a la web.

Gràcies pel teu temps si has arribat fins aquí. Salutacions,
Raimon

El que ens hauríem de plantejar com a país, i no ara pel cas particular d’aquesta bona gent és: Interessa allò que fem prou als de fora, com per què la llengua no sigui un problema? No n’estic segur.