Un d’aquest dies vaig rebre al meu correu un mail de promoció d’uns serveis de reproducció força interessants que oferia una empresa de Barcelona. Però en visitar la web em vaig trobar amb la història de sempre. Quina és? que la pàgina web era disponible en castellà i en anglès, però no en català.

Vaig respondre el mail comentant-los-ho, i he rebut una rèplica molt amable de l’empresa, en què adduien l’orientació internacional d’aquell nou projecte empresarial que promocionaven i les dificultats tècniques per justificar que la web, encara, no fos disponible en català. I com que jo no compartia gaire les raons que em donaven, els he respost això.

Benvolguda XXX,

gràcies per les teves explicacions. T’he de dir que no em satisfan del tot; jo sóc dissenyador i he treballat amb clients que em donaven raons semblants a les que tu em dones, i no les comparteixo.

Per la meva feina sóc conscient de les dificultats inherents als sistemes multilingüe en la informació digital i sé que suposen una inversió i unes dificultats extra. Però no comparteixo l’èmfasi que es fa en el factor d’internacionalització per defensar unes opcions o altres.

Des del meu punt de vista al cap i a la fi la majoria de clients que tenen les empreses catalanes són catalans o de la resta d’Espanya. Com que considero que el client internacional és minoritari, no comparteixo que l’idioma que hagi de caure d’aquesta equació sigui el català, que és la llengua pròpia de molts dels potencials clients. El meu punt de vista és que si nosaltres no som capaços de prioritzar adequadament el català, no podem esperar del govern espanyol (purament per exemple) cap gest més enllà d’aquestes reduïdes ambicions nostres.

Crec que hem de desacomplexar-nos i entendre que el català és una llengua igual de vàlida que una altra per qui tingui ganes de fer negocis amb nosaltres. Si jo vull fer negoci amb els russos, m’interessarà aprendre rus, al marge que l’anglès o qualsevol altra llengua franca -com també ho és el castellà a molts llocs del món- tampoc em faran nosa en aquesta tasca.

Tot això t’ho dic perquè he sentit moltes vegades aquest argument; simplement has tingut la mala sort que m’ha vingut de gust donar-te el meu punt de vista. No t’escric per esbroncar-te i respecto que feu les vostres opcions, evidentment. Tant de bo ben aviat pugueu tenir enllestida la versió en català, fet que segur que em farà venir més ganes que en algun moment col·laborem. En qualsevol cas, si puc trobar el moment, serà també per mi un plaer passar pel vostre establiment per conèixer-nos millor, amb o sense català a la web.

Gràcies pel teu temps si has arribat fins aquí. Salutacions,
Raimon

El que ens hauríem de plantejar com a país, i no ara pel cas particular d’aquesta bona gent és: Interessa allò que fem prou als de fora, com per què la llengua no sigui un problema? No n’estic segur.

Fa poc he fet trenta anys i, a nivell de crisi personal, no hi ha hagut res que valgui la pena posar de relleu aquí. De moment, doncs, no visc cap crisi associada a haver celebrat trenta aniversaris. Els trenta anys, però, sí que estan fent de fita, en certa manera, d’una visió absolutament desenganyada de la capacitat política de la nostra societat, que va fent-se lloc en el meu mapa mental.

I quan parlo de capacitat política de la societat ho faig perquè veig el meu entorn proper, aquell que jo considerava crític, culte, amb confiança en les coses, amb una sana càrrega d’idealisme en definitiva, entregar-se desacomplexadament a la mediocritat i anestèsia política que manté Espanya en el lloc on es troba, bo o no tant bo. I que fa certa la màxima de “tenim els polítics que ens mereixem”. Ja que la gent cultivada ha decidit escarxofar el seu criteri polític a la butaca, només em queda confiar -i efectivament confiar visionàriament és el que cal- en la capacitat de la gent petita com a El Senyor dels Anells, la d’aquells qui mai hauríem cregut capaços de liderar res en matèria d’autodeterminació nacional.

Temps era temps, entre aquesta comunitat jovenívola i benpensant on he tingut el plaer de formar-me ideològicament, s’anà estenent la idea que no, que els jerquis, alguns ecologistes i gent que deien fer política partint de l’anècdota i el parc temàtic ideològic no eren de fiar. I jo sempre hi he estat d’acord com el que més. Que fàcil és defensar el socialisme (per exemple) quan no es té ni puta idea de què és, simplement sona bé (perquè tot el que és social sona bé), i un viu còmodament a casa dels seus pares a l’Eixample, a Gràcia, a Les Corts o on us doni la gana. O que fàcil és ser punki parasitant la societat i tenint la barra de dir-se antisistema. Nosaltres tinguérem clar aviat que no, que encara que fóssim fills de Sarrià o de l’Eixample o l’Hospitalet, trenta mil de pura sang en tot cas en la majoria dels casos, aquest no era el camí, com a mínim no el nostre.

Tampoc ho era, però, per a molts de nosaltres l’statu quo parlamentari i polític dels grans partits. Des d’òptiques independentistes o no, la política allunyada de la ciutadania mai podria respondre com caldria a les necessitats reals, i el joc polític actual és des d’aquest punt de vista un guinyol, com el vell programa de Las noticias de, on es representa una paròdia de tot el que la política per als ciutadans podria haver estat. I potser forma part de fer trenta anys el fet que ara em veig més estadísticament obligat a escoltar frases de la mena les coses són així, no canviaràs el món, no pots pretendre canviar el mercat, etc.

La vuelta al cole en el corte inglés ha fet molt més patent als meus ulls tot aquest discurs, aquest clamor social que fa el ramat de la societat anestesiada a les ovelles escarriades que, un dia, també combregaren amb la ponderació i el defugir les posicions extremes. Quasi a tot arreu on miro, el missatge és que toca rendir-se, acotar el cap, tolerar que qui mana és qui mana i últim tonto en la tasca de sobreviure al país de fireta que és Catalunya.

Durant la nostra adolescència, i potser per contrarrestar l’herència del franquisme, ens deien que era molt important tenir idees. Individus com jo amb certa inèrcia a qüestionar les coses érem llavors restaurats, posats en valor, allà on aquestes prèdiques trobaven lloc. Ara, però, crec que ha passat quelcom pervers amb les idees. S’han convertit en quelcom a defensar de manera acrítica, a qualsevol preu. Algunes idees relativament minoritzades s’han convertit en vàlides per se: l’independentisme, l’anti-canvi-climatisme, l’antiglobalització, i els acòlits reben els conversos amb els braços oberts. Ah, ¿ara tu també ets independentista? La màxima maquiavèl·lica que la fi justifica els mitjans sembla que és plenament compartida tant pels ciutadans com pels polítics pals de paller que estan a favor de la independència o de qualsevol d’aquestes tendències: Un cop tinguem la independència -al preu que sigui, recordem-ho- ja veurem què fem amb el sarau que tenim muntat, i amb el que potser es munti més endavant.

A mi, però, m’importen una merda les idees si és en nom de la independència que es vota un individu com Joan Laporta que, sense entrar a jutjar la seva gestió al capdavant del Barça o l’autenticitat del seu sentiment catalanista -que poden ser del tot inqüestionables- representa la continuïtat i fins i tot la decadència en relació a la classe política que ha governat Catalunya i Espanya fins avui. Aquesta classe política és la que perpetua un sistema de partits pervers, una corrupció i favoritismes tàcits fora de control, un funcionariat inoperant, un cos docent gremialista i desprestigiat (aquests dos darrers amb un analfabetisme tecnològic endèmic) un estat paternalista i policial, uns mitjans de comunicació que comuniquen de manera escandalosament esbiaixada, i un llarg etc. de motius que expliquen per què una societat no avança, no és més productiva, més cívica, més dialogant i més dinàmica independentment del seu grau de sobirania nacional.

Una cosa és votar El Fary (EPD) per riure’s del sistema polític; em sembla sublim, i si el pobre home visqués fins i tot eficaç. L’altra és apostar per figures socialment viciades per liderar una cosa en la qual es creu realment, com la independència, i això, està condemnat al fracàs en el millor dels casos i a provocar la fractura social en el pitjor.

Del meu passat tinc moltes coses a lamentar, però també puc enorgullir-me del fet que fa quinze anys era independentista i que ho segueixo sent avui, però sobretot d’haver sempre tingut clar que, de cara a la independència del meu país, que jo arribés a viure-la o no era quelcom irrellevant en el problema de fons. No és irrellevant en la mesura que, en el primer cas, els meus fills podrien gaudir dels beneficis culturals i econòmics d’una hipotètica independència. Però fins i tot així, pel benestar dels meus fills, concretament aquell que va associat a la independència de Catalunya, el fi no justifica els mitjans.

Per tot això, em pregunto en quina mena de quimera esteu pensant els qui penseu votar en Laporta. Bé, en Laporta, em deia un amic meu, és el cap visible, és una operació de màrqueting per convèncer aquells a qui cal convèncer d’aquesta manera perquè, pobrets, no arriben a més. Un argument típicament trenta mil, per altra banda. Darrere hi ha tot un sèquit d’ideòlegs i gent molt vàlida, continuava ell. Precisament en tota aquesta mena de gent (escriptors i altres figures encimbellades pel celebrity system català) estava pensant jo mentre escrivia aquestes línies sobre l’antiga classe política. Aquest antic règim és el que cal desterrar abans de preocupar-nos de la independència. O, com a mínim, al mateix temps, però no després.

Mentrestant podem preocupar-nos de coses infínitament més importants com són la neutralitat de la xarxa, tema al qual sembla que només prestin atenció els informàtics i els friquis de torn. Això és el futur i la resta són les picabaralles de gent amb molta ambició, molts diners, molt temps i evidentment molt poca feina, que serà engolida pel passat sense, potser, ni poder embrutar amb les seves mans les pàgines de la història.

Mentre jo dic tot això, els senyorets de La Caixa de Tensions, Abertis i altres constructes perversos dormen ben tranquils perquè, tot i que la Vanguardia digui que un 40% dels catalans (10% amunt o avall, segons qui, com i quan es formuli la pregunta) els catalanets, trenta mil i poble ras, seguirem pagant trincu trincu les autopistes, en lloc de fer-los el boicot que aviat acabaria amb els peatges sense haver ni de passar per Madrid, que aquest tema ja sabem com acaba. Però és clar, IKEA és molt barat i els catalans en tenim prou amb vots i urnes, manifestacions sota un sol de justícia i quatre banderes de merda per seguir-nos-en sentint.

Simplement impagable aquesta intervenció de Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre el programari lliure, la propietat intel·lectual i la neutralitat a la xarxa. És el discurs amb motiu de la concessió del premi a la trajectòria personal, atorgat per l’Asociación de Usuarios de Internet i en el marc de la celebració al senat el 2010 del dia mundial d’Internet (17 de maig).

Alguns extractes significatius del seu discurs:

• En el libro que escribí, la palabra que más se repite es riesgo. Yo he arriesgado.
• Cuánto está pagando nuestro país por las licencias de software propietario en las administraciones? mil quinientos millones de dólares. Bastaría una decisión administrativa para cambiar de software propietario a software libre, y podríamos haber, a lo mejor, evitado que las pensiones se hubieran congelado el año que viene.
• … la propiedad siempre ha sido una cosa sospechosa para la izquierda; y no entiendo que ahora la izquierda esté defendiendo con tanto ahinco la propiedad intelectual!
• nunca ha habido tanta creación cultural como hoy, nunca, a lo largo de la historia de la humanidad; luego no es cierto que se vaya a acabar la creación si se cambia de negocio y se quita al intermediario que existe entre el creador y el usuario
• para todo esto hace falta que la red sea neutral. La red no es de nadie. La res es un bien mostrenco como el aire, que está a disposición de todos. Lo más que podemos hacer es intentar que el aire sea puro, y cuidarlo. De igual forma hay que cuidar la red, para que sea libre, de todos, por todos y con todos.

Havent crescut en un entorn on, de manera més o no tant justificada, Rodríguez Ibarra era una mena de monstre que assotava dialècticament els arguments d’autodeterminació catalana, m’ha sorprès gratament veure aquest video. Aquest fet s’ajunta a d’altres que des de fa temps em fan pensar que, malgrat que Catalunya té unes reïvindicacions nacionals justes i legítimes, les persones que les lideren brillen per la seva incompetència i feblesa quan les posem al costat d’iniciatives que es duen a terme a comunitats autònomes com Andalusia i Extremadura.

Aquestes comunitats autònomes són vistes molt sovint com l’extrem contrari, econòmicament parlant, a Catalunya, aquelles que la llasten i perpetuen unes balances fiscals desiguals. Però amb projectes com Linex i Guadalinex els governants i decision makers d’aquestes comunitats van demostrar tenir capacitat de visió per entendre com el programari lliure pot aportar sol·lucions reals a problemes reals. Això contrasta amb la contínua necessitat que a vegades tenim més al nord de fer valdre contínuament el verb, i resultar que a l’hora dels fets som força titafluixes.

Al nostre país, Catalunya, els governants encara pensen que això del programari lliure és una cosa dels d’Iniciativa, que està bé, i que va associat al col·lectiu de mestres progres que no hi són del tot perquè són hereus de la psicodèlia setantera. Però que al cap i a la fi, creuen, el tema del programari lliure, de la mateixa manera que l’herència lisèrgica, no incumbeix de cap manera les seves accions polítiques. Bona part del meu entorn pensa el mateix. Que el programari lliure està bé.

Un company feia èmfasi en els dos articles de Salvador Sostres, abans i després de la manifestació:

• No aniré a la mani
• Després de la pantomima

He de dir que sí que té bastanta raó. Però de poc serveix la raó que té ara si la seva solució al que ell anomena l’analfabet del Montilla és el líder de barbacoes convergents que representa en Mas. Fixeu-vos-hi i veureu que en Mas parla com un líder de barbacoes, el típic fantasma amb ulleres de sol que arriba a una barbacoa una hora tard, amb un Golf o un cotxe semblant, l’ondulació immaculada dels seus cabells, i fa notar a tothom que ha arribat amb els seus crits i frases prestadores d’importància.

mireu què us dic, escolteu-me

El Sr. Mas sempre utilitza crosses retòriques d’aquesta mena, la mena d’expressions que, si haguéssim nascut ahir ens farien pensar que, vaja, aquest home ja deu tenir els seus cinquanta anys i sap de què va la vida. Potser que li pari atenció quan la reclama tot dient mireu què us dic o escolteu-me. Després, com desinteressadament però decidida, s’acosta allà on estan fent la carn, allà on la gent treballa de debò -recordeu que érem a una barbacoa-, i fa la temptativa de rigor de fer manifest que, en el tema de la carn i el foc, ell també sap de què parla. Els qui fan la carn, sense deixar de fer la seva feina, se l’escolten tímidament, donant-li la raó, però sense trobar en les seves paraules res que ells ja no sabessin o que tingui una punta de sentit. Segur que heu vist algun cop aquest perfil de líder de barbacoes -o calçotades, que per al cas és el mateix. Quan veu que tot està lligat i ben controlat i amb la seguretat que és gràcies a ell que les coses són de tal manera, es retira elegant i es dirigeix cap al redol de noies, o senyores, a explicar acudits i anècdotes tot pensant-se que la gràcia que fa és proporcional al volum del seu to de veu.

Bé, doncs això és el que ofereix el líder del principal grup de l’oposició, desenvolupar satisfactòriament la coreografia de ser un líder de barbacoes en aquest país de fireta, com bé diu el Sr. Sostres, que és Catalunya. I tots estem molt contents de les diverses opcions manifestament solvents que ens ofereix l’arc parlamentari per a votar, i evidentment també pel fet que el Sr. Sostres tingui la seva.

Des de l’honestedat que més o menys tots podem trobar enterrada a les nostres entranyes, però, és obvi que el senyor Sostres no és més que una altra bestiola renegada que s’arrossega també tallant fusta dels arbres ja caiguts, com tant habitual és per aquests tocoms, que no té cap interès que Catalunya deixi de ser un país de fireta, no fotem, que si no fos així no vendria el seu salmó fumat ni el seu càtering de merda per a festes i recepcions de merda. Quan Convergència guanyi, el sr. Sostres tornarà a dedicar-se a escriure els seus insofribles articles d’amor, missògins, classistes o de qualsevol mena que no impliqui posar de manifest la decrepitud, també, de Convergència, i de tota la classe social que representa. Només algú que escriu tant bé com el senyor Sostres es pot permetre el luxe de no merèixer ni una engruna de credibilitat.

Polítics, no cal que us n’aneu a la merda, perquè ja hi sou i en efecte representeu satisfactòriament la societat que us ha escollit. Només en un país de merda com el nostre donem crèdit a qui no té credibilitat. Vaja, el problema de les subprimes, vés per on.

Les darreres setmanes hem sentit a parlar de la decisió o postura d’Apple en relació a Flash. Tot ve de la suposada reflexió d’Steve Jobs en relació al fet que molts formats de publicació i interacció web que abans només eren possibles utilitzant Flash, ara es poden aconseguir amb altres tecnologies, sobretot el tan anomenat HTML5 en conjunció amb Javascript. A això s’uneix el gran volum de recursos del processador dels dispositius informàtics que Flash consumeix. Per això Apple vol apartar l’ús d’aquesta tecnologia dins els dispositius (iPad, iPhone i iPad) amb què ha revolucionat i revoluciona el mercat d’aquests gadgets, perquè Flash és l’única pedra a la sabata que en podria comprometre l’immaculat funcionament i la durada de la bateria.

Adobe ha respost a l’ofensiva amb una campanya que, pel poc que sé, està orientada a calmar els ànims, allargar la mà a Apple i, de passada, deixar constància del gran pes tecnològic que encara i fins que no es demostri el contrari té Flash a Internet.

El debat no apareix del tot per sorpresa. Ja fa uns mesos que se sent a parlar de com Apple vol restringir el ventall de tecnologies de desenvolupament que podran admetre els nous trastets. La raó evident, la que ja s’ha comentat per una banda de donar continuitat al control que Apple exerceix sobre el hardware que proveeix, i que és l’únic que li permet garantir als seus clients les grans prestacions dels seus productes; i per altra banda la deriva d’aquest argument que ja des de fa un temps impregna la companyia d’Steve Jobs, i és que tot hagi de tenir a ferro roent marcat el símbol de la pometa dels collons.

Fa un temps m’estava plantejant obrir horitzons i posar-me a desenvolupar jocs per a iPhone utilitzant Blender, SIO2 i un llibre sobre la matèria. Però des que vaig estar al corrent de tot el que es parla en aquest apartat de l’article de la wikipèdia (no me la crec cegament, és només per referenciar), em vaig decebre en aquestes expectatives.

Per tot això coincideixo amb qui, a part de veure en aquest assalt d’Apple una arriscada proposta al mercat, hi veu també el pes de l’ego d’un personatge i una empresa que sens dubte han tingut un paper clau en l’esdevenidor de les tendències informàtiques dels darrers vint anys. I és una veritable llàstima. En els comentaris subsegüents a aquesta broma podeu veure reflexions que fan altres persones en relació a aquest fet.

Però lluny de mi, suposo que ja ho sabeu, el voler convertir-me en herald de la defensa de Flash. Per a desgràcia meva, sóc sovint un personatge incòmode ja que no les persones sinó el temps em donen la raó. Avui qualsevol gafapastas de merda que es valori sap que cal cagar-se en Flash, però fa cinc anys m’hauria mirat per sobre l’espatlla dient que les aplicacions en Flash eren el futur. Adobe ara esgrimeix el suport que ha donat a algunes tecnologies obertes com el PDF, i ho fa donant la mà a Apple com si fos cosa d’ells dos i de quatre més el mèrit que la tecnologia informàtica no estigui en mans del dimoni de Microsoft.

Però en això s’equivoquen. Perquè tot i que les pràctiques d’Adobe no pateixin gaire de la meva ira, principalment perquè en general com a empresa ha tingut el detall de no ficar-se on no la demanaven, la compra (o la compra/fusió trampa, segons creuen alguns) de Macromedia fa uns anys demostra quina idea de mercat tenia Adobe, i avui les ofertes de treball segueixen predicant perles com:

se requiere diseñador web con HTML, CSS, Dreamweaver, Flash

(suposo que ja sabeu, especialment els abanderats del bilingüisme, que qualsevol oferta de treball seriosa és en castellà). Bé, potser no queda prou clar, però formular els requeriments del desenvolupament web en aquests termes, com si tots quatre fossin categories a posar en un mateix sac, és un despropòsit i demostra que s’ignora allò que se suposava requerit.

L’únic que ha fet Apple és obrir la caixa dels trons. El més patètic és que es sap guanyador, i jo espero que la reacció del mercat a les noves regles del joc escombri dels ordinadors no Adobe, sinó totes dues empreses, generadores per altra banda de les més insanes relacions de dependència tecnològica que s’han vist, després del rei indiscutible que és, evidentment, Microsoft.

Al Fórum Europeu de les Indústries Culturals, cinc ministres europeus “han defensat sense ambigüitats la necessitat de blindar la propietat intel·lectual i la indústria que envolta l’art“. Entre ells, la ministra española Ángeles González-Sinde.

Mongoose Vs Snake – The most amazing videos are a click away

Resulta molt graciós que siguin aquests, com a mínim l’espanyola, els mateixos ministres responsables, en darrer terme, d’una política de subvencions que, lluny de repercutir en l’artista, es perd en l’entramat de grans productores i intermediaris que, fonamentalment, són ambaixadors de la vulgaritat arreu on podem veure el resultat de les seves perpetracions. Com els telefilms que a vegades tenim la vergonya de veure per TV3, coproduits per aquesta cadena i qualsevol altra televisió francesa o italiana, amb els fons de vés a saber quin programa europeu. I que són un insult a qualsevol persona que, amb talent i pocs mitjans, aconsegueix fer gaudir el seu entorn immediat amb creacions modestes però genuïnament fetes des de l’impuls creatiu. Perquè ja sabem que en cinema i produccions audiovisuals al uso, entre càterings i mamonades, es gasten un pastón.

Ja ho he dit altres vegades i no és res que jo descobreixi, però aquesta gent (els ministres), que amb prou feines deu saber utilitzar un ordinador per mirar el seu correu (segurament de hotmail) i per escriure quatre txorrades amb el Microsoft Word (i que encara es pregunten per a què serveix la tecla suprimir) no tenen ni idea d’allò que es troba entre les seves mans. S’aferren als canals i als contextos que els han enriquit i en nom dels quals, trepitjant gent segur que molt més vàlida, han arribat a ser ministres de cultura.

Mentrestant els creadors hem d’aguantar el despropòsit que suposa que la gent que diu defensar els nostres interessos des de l’Estat siguin una colla de lladres i analfabets tecnològics. Perquè és un despropòsit dir que el principal repte cultural de la Unió Europea és el tema de la propietat intel·lectual, quan el que hauria de ser el principal repte de la UE és el mateix que el de qualsevol creador avui en dia, és a dir, la possibilitat de crear i viure de la pròpia obra dins les noves regles del joc i els avantatges que les noves tecnologies han aportat.

Sembla el mateix però no ho és. Jo sé que és absurd voler utilitzar Internet per donar a conèixer la meva obra i pretendre mantenir un control absolut sobre l’esmentada (que no la mateixa, que és un castellanisme). Més aviat, doncs, prefereixo acceptar les regles del joc en aquest mitjà i saber que els guanys que jo tregui directament d’Internet seran atribuïbles a la bona fe de la gent (i seran pocs guanys perquè qui té molta bona fe no sol tenir gaires diners). Trauré, però, de manera indirecta un guany que és que seré més conegut, i això sí que em pot reportar beneficis fora de la xarxa en forma d’encàrrecs, exposicions, etc. És des d’aquesta filosofia que està fet pràcticament tot el que hi ha en aquest lloc web, i especialment pel que fa al wiki.

Els qui s’aferren a l’antic règim -que, més bo o més dolent, ja és tecnològicament inviable- em recorden a una serp, amb tota la pretensió que li dóna la càrrega de mort associada al seu verí, i la realitat d’una massa cada vegada més gran de creadors i/o prosumidors de cultura que, en una successió de fets comparable a una representació dramàtica de la qual ja preveiem el desenllaç, resulta ser la mangosta que se l’acabarà menjant.

Potser ja sabeu que, com a molts d’altres, a mi el tema de les cadenetes de mails, siguin powerpoints cursis o salvaballenes de vés a saber on, em deixen en un estat entre l’escepticisme i la indiferència.

Encara més, quan es tracta de suposades iniciatives per a la sostenibilitat i contra el canvi climàtic, començo a simpatitzar amb l’entranyable personatge director d’una central nuclear dels Simpson. M’emprenya la demagògia, tant la dels bons com la dels dolents. Aquestes cadenes solen tenir una càrrega d’ingenuitat (dic solen, jo he signat per algunes coses i encara he de conèixer qui me’n faci lamentar) pròpia de qui mira el medi ambient amb ulls de pequeño pony, de pixapí ignorant o de pagès amb raons esbiaixades mediambientalment i econòmica.

Ara bé, quan anem pel camí del boicot i de la força del consum, encara que també potencialment inútil, tot em sembla molt més creïble i coherent. A la merda els vots i a nosaltres el que ens interessa és la butxaca oi? doncs utilitzem el nostre poder de consum per lluitar pel que creiem que hauria de ser una democràcia de veritat. Un altre tema és si quan la tinguessim no resultaria que els nous cacics serien els personatges messiànics que acostumen a liderar tot allò que té una pàtina popular, des d’una colla castellera fins a un sindicat. Però bé, de moment fem veure que tenim ganes de fer treballar una mica els desenfeinats executius de les grans corporacions privades, que ja em sembla bé.

• Dia 15 de febrer a les 22h., apagada elèctrica de cinc (5, V) minuts.

No només per aquest fet, però arran de la lectura del llibre La dictadura de la incompetència, pensava sovint que calia ponderar l’animadversió que força automàticament ens genera a alguns tot allò que està relacionat amb els Estats Units. Sobretot pel que fa a les coses amb què políticament i social Espanya (o Catalunya) es reïvindica. Però sembla que a tot arreu hi ha gent interessada que aquests mals pensaments no canvïin, perquè ja se sap que, al cap i a la fi, quan quelcom funciona millor no tocar-ho. I parlo tant pel sistema mundical com pels meus pensaments.

Algun cutre de l’FBI ha fet un remix de la cara de Gaspar Llamazares (i és de suposar que d’altres dissortats) per elaborar un retrat robot de quin aspecte podria tenir Osama Bin Laden actualment, més envellit. Segons El Mundo l’FBI afirma que retrats robot com aquest són poderosos exemples de com els avenços en la tecnologia i la ciencia es poden utilitzar per ajudar a trobar i portar davant la Justícia les persones buscades.

La ironia que desperten aquestes paraules fa pensar que, ja que realment (segons a mi m’havien fet creure) ja fa molts anys existeixen aplicacions de biometria i representació que permeten fer morphings facials per representar l’envelliment d’una persona, cal suposar que l’FBI no compta amb aquestes tecnologies de fa més d’una dècada perquè, o bé no les pot pagar o ningú dels que hi ha les sabria fer servir. Si es tracta d’això darrer, cal suposar (i sempre segons el que un va rebent al llarg dels anys a través dels mass media) que la seva especialitat deu ser més la tortura i l’ocultació de cadàvers, per dir un exemple a l’atzar, que no la utilització de tecnologies informàtiques.

Si la raó té un caràcter més pressupostari i portant com de costum l’aigua al meu molí, pensaria llavors que potser aquelles tecnologies de què parlava les va fer una universitat i després van passar a ser patentades i propietaritzades les aplicacions informàtiques que les assistien. Ara ni l’FBI les pot pagar, tot i que aquest extrem em sorprendria molt. Però sí que podria ser un bon exemple de com les restriccions a la llibertat de programari que la vella caverna encara impulsa, provoquen que ni l’organisme d’investigació teòricament més avançat del món tingui accés a les tecnologies que els haurien ajudat fins i tot en la més infortunada i paranoica guerra que els Estats Units s’entesta a lliurar contra el món.

No em passa per alt tampoc el fet que un dels estats industrialment més retrògads en relació al nou ordre que es planteja quant a com es disposa de la informació, la imatge i la cultura a Internet, es posi en evidència davant el món mostrant la talla del seus forensic artists, tal com els anomena.

En primer lloc, a veure si s’enteren que tal artist no és un artista, sinó un mer i vulgar polsador de botons, independentment del paper que hagi tingut en la patinada.

En segon lloc i en relació a aquell nou ordre, això hauria de demostrar que cal deixar enrere les ridícules limitacions en l’ús de les imatges, elements gràfics, creacions musicals (i altres) que la majoria de legislacions encara defensen a capa i espasa, i que coarten els artistes per utilitzar els recursos globals que, d’entrada, tindrien a la seva disposició. Queda demostrat que aquestes lleis no se les creu ni Déu, encara que li aporti uns quants durets.

I no al revés, perquè per evitar que aquestes coses passin, no es tracta d’endurir aquestes legislacions. Es tracta de formar persones i professionals responsables i amb sentit comú. Perquè les empreses i institucions són tan dignes i de fiar com ho siguin tots els professionals que hi treballen. Res em fa pensar que es pugui invertir l’ordre d’aquests factors en la sentència.

Això és el que ha fet l’Il·lustre alcalde de Barcelona. Per cert, és Il·lustre o Excel·lentíssim? Ja m’ho direu. Tant de bo que la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Olímpics d’hivern no guanyi. Ara estava mirant les notíces de BTV i pel que es veu aquesta tele també viu a la inòpia com tots els altres mitjans de comunicació oficials. Totes les reaccions que mostrava (amb la prèvia intro de ara veurem una altra reacció a, com si anés en una línia diferent de les anteriors) eren de gent entusiasmada de conèixer-se i, a més a més i pel que ens ateny, encantada que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Què passa alcalde? que com que tens la ciutat plena de merda i envaïda pels bàrbars erasmus vols començar a estendre la xarxa de culpables cap al Pirineu? Fua, no vegis, allà (bé, a la Cerdanya, oficiosament declarada capital del Pirineu) semblaven encantats. La Catalunya rural mai sortirà del seu provincianisme patètic i petitburgès: el que faltava pel duro és que un intent de fagocitosi de la metròpoli catalana fos ben rebut per la resta del país. Fins i tot hi havia un home en un bar de Puigcerdà que deia:

- Home, amb els temps que corren i la situació actual de tot plegat, em sembla que això és una gran notícia (o quelcom semblant)

Dec tenir força problemes de percepció si aquest home té raó, perquè a mi em sembla que amb els temps que corren i el que diuen les rates sobre com cal abandonar el vaixell, l’últim que ens fa falta és seguir especulant, i seguir tractant el medi natural com quelcom que aguantarà sacrificadament tots els nostres capricis. Això és un error que, ni que sigui per quedar bé, no ens podem permetre al segle XXI. I a dotze anys vista encara menys.

La proliferació de pistes d’esquí per la geografia pirinenca em sembla una pràctica criminal que només ha beneficiat a quatre monitors d’esquí pijets de Barcelona i dels pobles del voltant, als seus propietaris i a terratinents i hotelers. I no considero desenvolupament de la Catalunya pirinenca una economia estacional i basada en la contractació temporal i de personal de qualificació més aviat baixa, en termes estadístics. Perquè en el fons, a l’hora de pensar l’economia d’aquestes zones, no som capaços de veure-hi més enllà del nas i veiem només la superfície, és a dir, fred, roques i uns pendents impracticables on l’únic que es pot fer per guanyar diners és deixar que la gent hi esquiï. Ja ens encarreguem que la zona planera de les valls pateixi una explotació urbanística proporcional a la nostra falta d’imaginació, i proporcional també a la nostra covardia davant l’opció d’apostar per nous models econòmics i socials. Per exemple aquells que afavorissin la descentralització de les institucions culturals i educatives de les grans conurbacions. O un model de gestió de les infrastructures de comunicació i energia que no anés a ritme d’olimpiades i necessitats de lleure de la classe mitjana i alta barcelonina.

Als pallassos d’Iniciativa per Catalunya els deu haver marxat de cop de la boca tota la xerrameca sobre el canvi climàtic tan bon punt han donat suport a aquesta darrera maragallada del nostre alcalde. Perquè de cap altra manera s’explica, llavors, que no tinguin cap temor que el 2022 l’única neu que hi hagi al Pirineu sigui la mateixa caspa que s’acumula sobre les seves butaques de polítics mediocres. Llavors voldran omplir les pistes amb neu artificial, i seguiran atacant els agricultors de Múrcia perquè reguen el desert per plantar-hi maduixes. A veure quan us assabentareu que allò que us agrada a vosaltres també té un cost, tan ambiental com econòmic. Deu ser que aquí som perfectes i immaculats, no com aquella gent corrupta i barroera d’allà baix.

Un altre dia parlarem de quanta tonteria i ignorància subjau en el discurs sobre el canvi climàtic, sovint tan proper al pleonasme com una làmpada lluminosa o un detall concret. Canyella de la fina.