Segons alguns, és clar. Aquest és l’eslògan que pregona un mail que he rebut avui al matí. Parla de la necessitat de relleu generacional en les directives de les institucions de la societat civil catalana, per la suposadament manifesta incapacitat que han tingut les instàncies directives actuals per liderar una negociació que, pel que fa a l’Aeroport del Prat, fos beneficiosa per a Catalunya. No conec prou bé la campanya ni en què es fonamenta com per alliberar-la de l’ombra del dubte ni per llançar-la a la foguera; però el mail en qüestió adjuntava uns enllaços a articles de gent, que m’ha semblat interessant adjuntar-vos també i comentar.

• El directivo pide un cambio generacional
• Los sueños de una generación
• El futuro es vuestro

I vistos els enllaços, anem per les reflexions. Sense negar les parcel·les de raó que puguin mostrar els articulistes en la diagnosi, com que no és la primera vegada que sento el mateix discurs, ja comença a incomodar-me. Quina és la càtedra des de la qual es parla així d’una altra generació? Des de quina generació s’està fent així d’alegrement el cant del cigne i traslladant tot el marrón a una altra? Com és que dóna la sensació que, a més, aquell qui fa el cant del cigne avui potser encara no li toca fer-lo? Em ve al cap allò de Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar. I és exactament el que estan fent bona part de la intel·lectualitat i societat civil que es troba en la quarantena i cinquantena. Després d’haver xupat del bote amb les seves pintes engominades i el gest d’algú impertorbablement JASP (Joven aunque sobradamente preparado) durant quinze anys, donen copets a l’esquena i diuen, en la conjuntura actual: El futur és vostre! Això és el que en família anomenem ser fill de puta, com el personatge d’en Claudi de la nova sèrie de TV3.

En aquest garbuix delimitatiu de generacions, els del 80 tornem a ser, sospito, oblidats. I des de segons quin punt de vista n’hauríem d’estar agraïts d’ésser oblidats, perquè això voldria dir que no compartim amb les generacions del 70 tot el conjunt d’indesitjables característiques com el fet de ser acomodaticis i consumistes però tampoc, vés per on, els caràcters bons com la presumpció de ser algú curricularment ben preparat.

M’atreviria a dir que els nascuts entre el 78 i el 82, per dir alguna cosa, els darrers educats en el sistema anterior a l’arribada del tsunami LOGSE, som els únics que podríem ostentar aquesta excel·lència curricular que s’adjudica als nascuts els 70 com un paquet. Adjudicada automàticament només perquè van començar a jugar a metges quan ja havia mort el dictador. Però la nostra data de naixement es troba en aquest llimb entre la nit dels temps preconstitucional i la bogeria socialista de les olimpiades. La generació filla dels temps preconstitucionals ho és també de l’esforç, del coneixement de la postguerra, de la grisor barcelonina en llargs hiverns que escrostonaven la pintura de les parets. I la que és filla del temps de les olimpiades ho és, però, també del Natura Collection, de l’exigència sistemàtica, del reciclatge com a moda i la sostenibilitat de postal, i de la LOGSE, és clar. En aquest sentit val a dir que els articulistes enllaçats més amunt barregen amb una alegria sorprenent característiques de generacions amb vint anys de diferència entre sí. Déu n’hi do.

Nosaltres estem al mig i no formem part de la rabiosa actualitat social de la mentalitat dels segons, ni gaudim de la llàstima que la societat aboca sobre els primers. Evidentment tot això serà tan fals per algú que s’ho mira des d’una data de naixement llunyana a l’any 1980 com prou interessant per qui s’ho miri des d’una data més propera. I bé, sóc conscient que aquesta reivindicació d’una data de naixement és bastant estèril. Però escriure només té un cost que és el del temps, i el de la voluntat dels lectors d’entendre què vull dir ajudada per la meva capacitat d’explicar-me. Ni todo el monte es orégano, ni necessàriament són els fills dels de sempre els qui hi ha darrere d’aquestes iniciatives de relleu a les institucions de la societat civil. La veritat és que no sabia com acabar perquè no tenia un fil clar, però d’alguna manera ho havia de fer.

Quan utilitzi frases fetes o refranys en castellà, agrairé que, si algú la sap, em posi als comentaris la traducció en català equivalent en significat. Equivalent en significat, que no semblant en qualsevol altre aspecte. No todo el monte es orégano no es tradueix com Una flor no fa estiu, per exemple. Que lo sepasss.

Fa pocs dies vaig escriure una entrada sobre el famós netbook de TV3. Ahir en parlava amb un amic, que em deia que havia escrit un mail queixant-se del mateix que jo arrel de la lectura del meu post. I avui he volgut fer una cerca al Google veient què es deia de tot plegat a la xarxa. Doncs bé, lògicament m’he trobat amb més gent que ho veu també des del meu punt de vista. Aquest blogaire, particularment, ha rebut de la CCRTV una resposta que encara m’ha fet indignar més.

CRTV Interactiva té present i valora l’aportació de la comunitat de software lliure i, de fet, el sistema de publicació dels webs de TV3 i Catalunya Ràdio està basat en bona part en aquest tipus de tecnologies

(…)

Agraïm els seus comentaris i els tindrem en compte per a pròximes iniciatives.

De la resposta que donen m’interessen especialment aquests paràgrafs que cito, perquè il·lustren la percepció que del programari lliure té la majoria de gent sense coneixements informàtics, o alguns usuaris de pro del programari propietari. Aquesta percepció veu el programari lliure com una cosa simpàtica i encomiable. No obstant, a l’hora d’utilitzar-lo, ho veu simplement des de les raons ètiques, que hi són, i mai des de les tècniques.

Jo crec que en aquest món hi ha bones persones, persones idiotes i persones que prenen les bones persones per persones idiotes. Els qui han donat aquesta resposta al requeriment d’en Ramon, i sense ànim d’atacar personalment (però el meu estupor no em permet utilitzar un altre concepte que la idiòcia), pertanyen a un dels dos darrers grups. I qualsevol de les dues opcions és molt preocupant. La reflexió d’en Ramon en aquest sentit és la mateixa que jo em faria. I és que si la CCRTV utilitza programari lliure per a les seves aplicacions web, no serà perquè calgui fer un favor a ningú, sinó perquè indubtablement són les millors que hi ha. No és gaire agosarat sospitar que totes les aplicacions online de Google (mail, calendari, documents, etc.) estan basades en aplicacions de programari lliure (WebCalendar, OpenOfficeOrg, per ex) que ells han adaptat al tipus de servei que volen donar.

Afortunadament s’ha aconseguit que l’evidència jugui una mica a favor del programari lliure en alguns camps, després de tants anys de picar pedra. Però aquest funcionariat de merda que tenim segueix veient tot això simplement com una altra iniciativa pseudoalternativa-antisistema a qui està molt bé riure-li les gràcies, sense adonar-se de les repercussions (ètiques i tècnològiques, polítiques per tant) que podria tenir en el perfil de societat digital que estem construint. L’estratègia llueix per la seva absència en aquest cos tècnic funcionarial format a l’albada de l’era democràtica. I la seva mala fe, ignorància o incompetència condemna la societat a seguir comprant un nou martell cada vegada que va a comprar claus.

Altres enllaços a bitscatalans, Ubuntaires de Ponent.

Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.

Ja fa unes setmanes que tinc el DNI caducat. Em passa allò típic de no trobar el moment per fer-ho, sempre que m’hi he posat aviat sortia una o altra eventualitat que em feia deixar-ho per a més endavant. Un dels inconvenients principals, a part del reservar-me l’estona per anar a un o altre centre d’expedició del document, era fer-me la fotografia. Les que tinc, a més de lletges, no reflecteixen el meu look actual, i si m’haguessin de detenir tindrien algun problema, potser.

Un parell de fets relacionats amb això, és a dir el nou DNI electrònic, em reforcen la idea que les administracions segueixen sense creure’s ni saber gaire què és això de les noves tecnologies i totes les implicacions i avantatges reals que podrien tenir per als ciutadans.

Primer fet:

Avui estava mirant la pàgina web per demanar cita per a renovar-me finalment el DNI, i m’he trobat amb una pàgina lletja, i mal dissenyada a nivell funcional. Els dissenyadors/desenvolupadors de les pàgines web de l’administració estatal encara deuen viure a l’any 1994 i no saben que existeix una tecnologia que es diu CSS (i si ho saben, és evident que no en coneixen el potencial). Tampoc no deuen saber que reservar espai per a un menú i que aquest menú no tingui res a dins és una agressió en tota regla a la interacció de l’usuari amb la pàgina. Com a corol·lari, l’usuari utilitza les seves dades per començar una connexió segura amb la pàgina, però no té cap botó (el típic logout, o Sortir) per acabar-la, tot i que si s’intenta abandonar la pàgina surt un avís advertint que no és convenient finalitzar la connexió d’aquesta manera. I què voleu que faci, esperar dos anys amb la pàgina oberta perquè afegiu un maleït botó?

Segon fet:

Després de mirar la pàgina i comprovar que tot aquell mejunje només servia per a marcar el dia i hora en el qual m’havia de personar a la jefatura (direm prefectura) en qüestió (dius, podrien haver aprofitat ni que sigui per posar-hi també el joc del Fèlix Bitllet…), he decidit trucar al telèfon d’informació per demanar si hi havia la possibilitat de proporcionar en format electrònic la meva fotografia. Perquè si em puc estalviar els 4 € que em cobrarien a qualsevol botiga de mala mort per fotografiar-me tísic i amb cara de pavo, millor que millor. Tinc una càmera digital, un trespeus i una paret blanca o sigui que no necessito res més per fer-me-la jo mateix. Molt amablement, el noi que m’atenia m’ha dit que la digitalització es feia a la comissaria mateix -obviant la raó que jo li adduïa de l’estalvi-, i que jo havia de portar la fotografia en paper, com sempre ha sigut.

País de merda.

Tot i que no puc evitar cert escepticisme sobre la seva utilitat, la transcendència a la població en general i el grau d’informació de qui les secunda (entre ells jo mateix), campanyes com el manifest que els darrers dies circula per diversos blogs i pàgines web contra part de l’articulat de l’avantprojecte de llei d’Economia Sostenible que ha presentat el govern em generen simpatia. Per tant, i sobretot per la meva visió que en aquest país qualsevol decisió política conscient i amb visió de futur sobre les noves tecnologies brilla per la seva absència, també m’hi adhereixo des d’aquesta “tribuna”.

Llegiu-lo aquí.

Impagable el punt 5 del manifest:

• Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

Per cert que l’altre dia al tren, em penso, vaig veure algú que omplia els fulls de sol·licitud d’admissió a la SGAE. Em pregunto si sabia l’atzucac on es ficava, o bé al contrari si era dels pocs que treuen benefici de pertànyer-hi.

Sóc conscient que quan un fa una convocatòria de subvencions, de la mena que sigui, ha de posar uns requisits sobre els destinataris de la convocatòria per tal d’assegurar que aquells a qui s’atorga l’ajut en són tan mereixedors com necessitats. Per això el que diré, tot i que esmentaré convocatòries particulars, es refereix sobretot al panorama actual d’aquesta qüestió.

En els dies d’avui veiem pels mitjans que les institucions públiques sovint no estan a l’alçada dels tres-cents anys que ens separen de l’enterrament definitiu a l’Europa occidental -en teoria- del sistema feudal, malbaratant l’erari i mirant cap a una altra banda en relació al problema de la corrupció. En aquestes circumstàncies, es fa més insultant que es parli de donar ajuts a l’emprenedoria com un factor clau per modernitzar el país i superar la crisi, sense que això es tradueixi en realitats palpables pel ciutadà.

Totes aquestes iniciatives estan plenes de despropòsits i demostracions d’una manera d’abordar les polítiques integrals del país totalment nefasta.

Aspectes formals i metodològics

La primera qüestió és la miopia tecnològica -o incompetència d’arrel generacional, directament, sense voler ofendre sensibilitats- de qui és al càrrec de dissenyar els canals de difusió i gestió de totes aquestes iniciatives. Quan tothom s’omple la boca dels avantatges de la societat de la informació, és indignant l’absoluta incapacitat de les administracions per unificar esforços i centralitzar recursos. És simplement patètic que hi hagi tal quantitat d’organismes i programes bolet, tots amb les mateixes finalitats, objectius, i públics semblants, però dependents de diverses administracions i instàncies.

Per què un ciutadà de Barcelona ha d’anar navegant com un tonto entre això, això, això altre, i això, i encara això altre quan busca suport institucional a la seva activitat professional? Per no parlar del pèssim paper del sector financer privat, que a més de sumar-se a aquests defectes és incapaç de creure’s una òptica socialment responsable en la seva activitat empresarial. Que jo o la cultura lliure tinguem aquests problemes amb la gestió de la informació és una cosa, però que els tingui una administració d’un país suposadament desenvolupat, penso que és molt més greu.

En lloc d’anar promovent activitats de guarderia (N1) entre la població general per acostar-la a l’ús de les TIC, la Generalitat, el Govern central i l’Ajuntament de Barcelona -per dir alguns exemples a l’atzar- podrien mirar d’aprofitar l’oportunitat que aquestes tecnologies generen i fer quelcom amb una mica de cara i ulls que no fos una altra mostra de la ineficiència i ineficàcia innata al cos funcionarial llatí. Bona mostra n’és la incapacitat de les administracions catalanes per fer una política coherent en relació al programari lliure, aspecte en el qual arreu d’Espanya ens estan passant al davant (pàgina 6, punt 5.2).

Aspectes ideològics i de concepte

Una passejada pels cinc enllaços d’uns paràgrafs més amunt evidencia -altres fets també, però aquí no em toca parlar-ne- que hi ha certes òptiques del que és l’empresa absolutament sobrevalorades, i el concepte d’innovació mal entès.

Les administracions es pensen que això d’innovar consisteix a comprar-se màquines que sobretot siguin cares. Que serveixin o no per alguna cosa raonablement equiparable al seu cost és del tot secundari. Es pensen que promoure la capacitació empresarial és establir mil vincles i relacions indestriables entre universitats, fundacions fantasma i entitats de crèdit. No coneixen, doncs, el principi de l’empresa, el seu primer motor immòbil. És aquell gest que em fa baixar al carrer i muntar la paradeta, posant coses sobre la taula que em diferencien de l’oferta del meu competidor, i que a la vegada la complementen: ningú pot saber fer de tot, o no pot fer de tot i bé.

Els qui amb molt d’orgull ens dediquem a fer una pàgina web per la botiga del costat quedem fora d’aquestes grans xifres i d’aquests grans noms, de totes les relacions d’interessos entre una minoria d’empreses i persones que no sempre són les més capacitades. En part perquè el nostre dia a dia no ens ho permet, aquells primers no podem permetre’ns el luxe de dedicar esforços a vendre la nostra empresa com allò que no és. L’administració, si vol ajudar, hauria de deixar d’inventar-se tonteries i facilitar a la gent arribar a final de més amb l’exercici del seu ofici. Si no vol ajudar, aquesta postura com a mínim garantiria la igualtat de condicions, i jo tindria la tranquil·litat que els meus impostos no estan pagant el sou d’una plantilla d’idiotes de despatx. I atenció que, a aquests idiotes, els n’han fet, no n’eren de naixement.

Nosaltres, els petits, innovem en allò que el de la botiga del costat ens demana. La nostra innovació és aquella que sedimenta, per exemple i en el meu cas, d’hores i hores de consulta i contrast d’informació diversa a Internet, o d’assaig de diverses aplicacions informàtiques. És una innovació que passa per una inversió de temps amb un retorn econòmic molt curt (el proper, o fins i tot el mateix encàrrec), però també molt petit. I amb aquesta inversió no esperem que ningú ens faci un monument pel simple fet de fer allò que s’esperava de nosaltres.

Això, però, no compta. Per exemple, la línia de préstecs CIDEM-ICF només considera entre els seus destinataris aquells qui necessiten fer una inversió superior a 300.000 € (N2). No vull criminalitzar, com deia, concretament aquesta línia d’ajuts. Però perquè la trobo representativa del panorama d’ajuts actual, jo (tenint en compte la conjuntura d’endeutament crònic i que som un país de petita i mitjana empresa) em pregunto: ¿en quin món viviu? Pallassos, això és el que sou.

Apunts

N1: Insisteixo, són activitats de guarderia: absolutament mancades de qualsevol enfocament didàctic per a una ciutadania conscient, crítica i responsable. Si no, no m’expressaria en aquests termes, perquè pel que fa a transmetre coneixements i actituds crec saber una mica de què parlo (una mica).

N2: No, jo no estic disposat a contractar gent per a qui m’he d’inventar càrrecs, tasques i funcions, només perquè necessito simular pressupostàriament el tamany de la meva empresa. Al món ja hi ha prou gent desenfeinada com per ajudar amb les meves mans que encara n’hi hagi més.

Tot i que hauria estat un què enllaçar abans el blog d’Oriol Alamany per l’interès que té en matèria d’imatge digital, no ho faig fins ara amb la reflexió -els arguments de la qual, sense voler-li treure mèrits, jo ja pressentia- que fa sobre el conflicte del segrest de l’Alakrana.

Us convido a visitar després de llegir aquest article la resta del seu blog, que és tant o més interessant que aquesta entrada en concret.

El Mozilla Thunderbird, per norma general tan perfecte, ha detectat com a correu brossa un missatge que m’enviava una antiga companya del màster i que, sense resoldre’m la vida per la resta dels meus dies, he trobat que tenia certa gràcia. Us el transcric aquí a sota:

SÍ, ES INDECENTE

Ha dicho la Presidenta de la Comunidad de Madrid que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 2% .Objetivo: congelarles el sueldo.

Me gustaría transmitirle a esta Sra. lo que considero indecente.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996 pudiendo llegar con dietas y otras prebendas a 6.500 €/mes. INDECENTE, es que un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera. INDECENTE es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca, (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE es comparar la jubilación de un diputado con la de una viuda.

INDECENTE es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete y que los miembros del gobierno para cobrar la pensión máxima solo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE es colocar en la administración a miles de asesores (léase amigotes con sueldo) que ya desearían los técnicos más cualificados.

INDECENTE es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (y no digamos intelectual o cultural).

INDECENTE es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier. INDECENTE es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE es que sus señorías cuando cesan en el cargo tengan un colchón del 80% del sueldo durante 18 meses. INDECENTE es que ex ministros, ex secretarios de estado y altos cargos de la política cuando cesan son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del erario público.

INDECENTE es que se utilice a los medios de comunicación para transmitir a la sociedad que los funcionarios sólo representan un coste para el bolsillo de los ciudadanos. INDECENTE es que nos oculten sus privilegios mientras vuelven a la sociedad contra quienes de verdad les sirven.

¿ Y mientras, hablan de política social y derechos sociales?

¡¡QUÉ INDECENTE!!

ESTA SI DEBERIA DE SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SOLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ESTA, SI QUE TRAERA AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO

A tot això crec que caldria afegir:
- Hi ha funcionaris que sí que representen només un cost i cap benefici per a la butxaca dels ciutadans. El mediocre mercat laboral espanyol no fa distincions entre l’empresa privada i la pública, i per tant a tot arreu podem trobar gent que no és digna del seu sou o del seu càrrec.
- L’ús indiscriminat de majúscules porta sovint a una pèrdua de credibilitat, perquè són menys llegibles i fan com que crides. Per tant, com que combrego força amb tot el que es diu més amunt, només voldria recomanar-vos que si seguiu cadenetes d’aquestes i voleu transmetre seriositat i saber fer, entretingueu-vos a canviar la caixa de totes les majúscules innecessàries, especialment quan un les utilitza per escriure frases senceres.
- S’han deixat una indecència: la de quan un dels lobbys de l’alta societat catalana defrauda l’estat o una entitat suposadament no lucrativa amb barroeres maquinacions i tómboles de gabinet, i llavors tots els camarades de classe es posen la mà davant la boca com dient:

- Ui!

I realment ningú té els collons de dir res més perquè el següent de la llista podria ser qualsevol d’ells. Això és la indecència d’una classe social i política que des de fa trenta-quatre anys ven el discurs d’estar tirant endavant el país, i en realitat no ha fet cap esforç per reduir una fractura social que avui, en algunes àrees, amenaça ser més greu que cinquanta anys enrere.

Alguns enllaços obtinguts en una navegació encadenada que sintetitzen -com a mínim en part- les meves visions sobre Barcelona, elits polítics, Catalunya, món desenvolupat i món sencer.

1. http://imnotaturist.blogspot.com/
2. http://www.mariallopis.com/2008/10/02/odio-barcelona
3. http://andresmartinez.es/index.php?id=9&l=1&ano_sel=2008&mes_sel=4&busq_avan=Buscar
4. http://elblogdefarina.blogspot.com/2008/04/un-articulo-reciente-de-ulrich-beck.html

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Una monja de Sant Benet de Montserrat us explicarà amb molta gràcia i simpatia el què de la grip A. Em mossego els dits per evitar seguir escrivint i deixar que cada ú, en pau, tregui les pròpies conclusions sobre aquest tema, o d’altres…