Cianotípia

Què és?

La cianotípia és un procediment fotogràfic que s’utilitza per a fer còpies de contacte; és a dir, aquell tipus de còpia en què el negatiu està directament en contacte amb el paper on serà impresa. És un procés que es va inventar a mitjans del segle XIX, però l’ús que inicialment se li donava era per a fer rèpliques d’esbossos i diagrames. De fet, a la pel·lícula Titanic, hi ha un moment en què es desplega un plànol del vaixell per a valorar l’afectació del xoc amb l’iceberg, i pel color que té queda clar que representa un plànol elaborat amb aquest procés.

La primera persona que va donar al procediment un enfocament més genuïnament fotogràfic va ser Anna Atkins, que el va utilitzar per a representar algues i altres organismes similars en llibres que va publicar. Per aquest motiu se l’acostuma a considerar la primera dona fotògrafa, tot i que és una afirmació que probablement caldrà revisar tard o d’hora, per ser massa categòricament excloent d’altres dones que, simplement, no han assolit la seva fama.

Per què em va enganxar?

Vaig aprendre el procés de la cianotípia de la mà d’en Martí Andiñach, que el juliol de 2022 va organitzar un taller d’allò més assequible i amè sobre aquesta tècnica. Des de llavors no he parat d’experimentar-hi, i m’ha obert la porta a un enfocament de la fotografia més empoderat. Aquesta afirmació pot semblar gratuïta, però és que el principal avantatge de la cianotípia és la seva accessibilitat.

Molts processos fotogràfics convencionals impliquen adquirir productes químics i papers que són la matèria primera de les obres que elaborarem: són el resultat de processos industrials que estan fora del nostre abast i no ho podem fabricar ni controlar. La cianotípia, en canvi, és un procés en què les imatges es poden revelar simplement amb aigua, no és especialment contaminant, i l’emulsió amb què es prepara el paper es pot elaborar de manera domèstica a partir de productes químics que també es troben fàcilment.

On comprar els químics i altres productes per a la cianotípia?

La botiga de referència per als productes químics que utilitzo en els meus processos artístics és Químics Dalmau, i allà hi podreu trobar aquests i altres productes que d’ús en processos fotogràfics. Rittagraf és una altra botiga interessant, en aquest cas especialitzada en material de serigrafia i tècniques similars de reproducció artesanal. Hi podrem trobar, entre altres productes i eines, acetats per a elaborar els negatius impresos per a fer les cianotípies.

Com funciona?

El principi químic del procediment és la barreja de dues solucions diferents de sals de ferro que, quan es combinen, creen un compost fotosensible. Amb aquesta emulsió es pinta el suport on volem crear la imatge. Un cop seca, hi posem un negatiu a sobre i ho exposem a la llum del sol. La llum de tipus UV sensibilitza aquest compost i hi provoca canvis químics, que fan que les molècules de la part exposada a la llum s’adhereixin al suport i adquireixi un color blau molt característic. A continuació es revela el paper dins una cubeta amb aigua. Això acaba de completar alguns d’aquests processos químics, i la part que no ha quedat exposada a la llum simplement es renta i allà el suport recupera el seu color original.

Les dues sals de ferro a partir de les quals es preparen les solucions són el Citrat amònic de ferro (III) i el Ferricianur de potassi. És habitual que s’anomenin aquestes solucions A i B, però és una nomenclatura sense massa consens de quina és quina, així que pots anomenar-les d’aquesta manera o no fer-ho. Diversos autors suggereixen concentracions diverses de les sals en les solucions, encara que la recepta que trobaràs més habitualment a Internet és:

  • 25 g de Citrat amònic de ferro (III) per cada 100 ml de solució (solució al 25%)
  • 10 g de Ferricianur de potassi per cada 100 ml de solució (solució al 10%)

Això vol dir que, si preparem les solucions a un vas mesurador, posarem inicialment la quantitat que correspongui del químic, omplirem una mica amb aigua destil·lada perquè es comenci a dissoldre, i acabarem d’omplir fins als 100 ml per tal d’obtenir la concentració desitjada. Insisteixo en la idea que pots provar altres concentracions dins aquest rang (com per exemple fer-les totes dues al 10%) i els resultats seran diferents, però també satisfactoris.

Quan volem preparar l’emulsió de cianotípia, el que fem és mesclar aquestes dues solucions al 50%, simplement. Dit d’una altra manera, posem la mateixa quantitat d’una solució que de l’altra. Amb aquesta nova solució, que ja és fotosensible, pintarem amb esponja o pinzell no metàl·lic la superfície que volem exposar, i ho deixarem assecar. Has de tenir present que aquesta solució fotosensible té una caducitat bastant ràpida. De fet, els més puristes diuen que sempre cal preparar-la al moment, i evidentment l’has de protegir de qualsevol font de llum intensa.

Sigui com sigui, tot això ho podem fer amb una il·luminació de penombra, preferentment càlida (per exemple utilitzant llum rebotada de bombetes convencionals de poca potència), i aquest és un altre dels avantatges de la cianotípia: podem fer tot el procés amb una il·luminació que ha de ser molt tènue, però que permet treballar amb comoditat.

Les dues solucions de sals de ferro, per separat, no es fan malbé ràpidament. Les podem guardar diverses setmanes i fins i tot mesos. No obstant, la solució de Citrat amònic de ferro té tendència a fer fongs i, de manera general, és recomanable preparar només les solucions que preveiem utilitzar a curt o mig termini. D’aquesta manera també controlarem millor quan ens pot caldre tornar a comprar les sals de ferro i tindrem més llibertat per a experimentar amb diverses concentracions o procediments.

Altres pàgines sobre cianotípia