Publicat el

Curs de Blender en català: mòdul 4

Si ja saps que existeix aquest curs, aquí en tens el quart mòdul, en el qual abordem el procés de render (la creació d’imatges en 2D partint de la informació 3D) i la il·luminació, que és un aspecte que hi està molt relacionat.

Si acabes d’aterrar aquí i no saps de què va això, comença visualitzant els vídeos d’aquest curs per aprendre a fer servir Blender des de zero fent clic aquí.

Espero que et sigui útil. Si ho vols aprofitar encara més, és possible que t’interessi descarregar-te la Guia ràpida d’inici a Blender que poso a disposició dels subscriptors del meu butlletí. Fes clic aquí per a apuntar-t’hi i descarregar-la!

Si ja has visualitzat tots els vídeos fins aquí, pots continuar amb el mòdul 5, en què aprendràs algunes operacions bàsiques de modelatge, i aprofitem per a fer una introducció molt breu al funcionament dels materials.

Publicat el

Com augmentar els límits de carrèga i memòria de PHP

El tàndem del servidor web Apache i l’intèrpret de PHP està subjecte a uns límits de memòria i càrrega que impedeixen que l’ordinador que els executa quedi col·lapsat amb una sol·licitud. Aquests límits normalment són bastant baixos perquè moltes de les operacions habituals d’un servidor web no els assoleixen mai. No obstant, també és habitual que o bé per una operació puntual, o bé pels requeriments especials d’un sistema de gestió de continguts (per exemple un que requereixi la càrrega d’imatges més o menys grans), sigui necessari canviar aquests valors límit.

Normalment modifiquem aquests paràmetres a un arxiu anomenat php.ini, la ubicació del qual pot variar en funció del nostre sistema. L’última vegada que l’he modificat, aquest arxiu es trobava a /etc/php/7.4/apache2/php.ini .

Dins aquest arxiu trobarem la línia upload_max_filesize = 2M . Això indica el màxim de pes que poden tenir els arxius que volem carregar en sistemes gestionats per Apache i PHP. Si volem augmentar aquest valor, només cal modificar el 2M (que són 2 megabytes) per un altre valor superior. De manera semblant, veurem la línia post_max_size = 8M que es refereix a dades POST, que són les que es processen durant l’enviament d’un formulari i que, en certa manera, també estan relacionades amb l’upload_max_filesize.

Fonts consultades:

Publicat el

Com instal·lar una VPN

Em vaig passar molt de temps buscant informació a Internet, i també preguntant a persones properes, què era una VPN i com podia instal·lar-la dins el meu sistema domèstic. D’acord amb aquestes informacions i explicacions sospitava que m’interessava, però veia que el focus dels avantatges es centraven dos aspectes que no m’interessaven, o no de manera principal.

Per una banda, volia posar a punt una VPN per tal de comunicar amb eficàcia dos ordinadors que són a xarxes diferents. En aquesta comunicació evidentment m’interessa la seguretat de les dades, però impedir el rastreig del meu pas per a Internet -finalitat que és la més celebrada quan es parla de VPNs- és una cosa que, per a aquella necessitat, no em preocupava gaire o gens. Igualment, la majoria de solucions de què em parlaven eren subscripcions a serveis comercials, i això no m’interessava perquè, per una banda, en part responia a la lògica d’ocultar el rastre de navegació, i per l’altra perquè no era una solució que em permetés entendre com funciona aquesta tecnologia.

Recentment m’he comprat un sistema Synology i afortunadament un dels paquets que proporciona és, precisament, un servidor de VPN. Normalment, quan no conec una tecnologia, cometo diversos errors abans de decidir-me per quina solució concreta em convé més. I el fet de poder-ho provar amb un servei contrastat del sistema Synology i no haver de fer aquestes provatures al sistema operatiu amb què treballo diàriament em dona tranquil·litat.

El primer i més essencial dels passos és, per tant, instal·lar el paquet del servidor VPN a la unitat Synology. En el meu cas simplement he configurat les opcions relatives a OpenVPN (un dels protocols existents) i he deixat els altres dos (PPTP i L2TP/IPSec) desactivats. Un cop fet això, el que farem és configurar el router o encaminador de manera que totes les sol·licituds dirigides al port que tinguem configurat al servidor d’VPN es dirigieixin a l’adreça on tinguem instal·lat el Synology.

Quan posem a punt un servidor VPN a un ordinador de la nostra xarxa el que fem és permetre als ordinadors que s’hi connecten des de fora ser vistos des de la xarxa com un ordinador més que hi pertany. Des del punt de vista de l’ordinador que s’hi connecta, per altra banda, continua conservant la capacitat d’operar dins la seva xarxa amb l’adreça IP que té nativament, i a més a més té assignada una IP per part del servidor d’VPN (per exemple (10.8.0.2) que el discrimina d’altres ordinadors que també s’hi puguin connectar com ell.

Fer servir la VPN només per a recursos que hi pertanyen

En situacions com la que motivava la meva cerca d’una solució de tipus VPN, ens interessarà que només s’utilitzi aquesta xarxa extra per allò que tingui a veure amb els recursos dins la VPN, i que no s’utilitzi, per exemple, per a accedir a Internet ja que la connexió seria força més lenta. En aquest cas cal tenir present indicar-ho a l’assistent de connexió a VPN que ens proporcioni el sistema operatiu. Entre altres coses, això s’explica aquí.

Fonts d’informació:

Publicat el

Operacions comunes amb bases de dades

Abocar una base de dades a un arxiu de text

Tenir una base de dades en format d’arxiu de text pot ser útil per a quan vulguem fer operacions massives a tota la base de dades, com per exemple cercar i substituir una cadena o un caràcter erroni de text. Ho fem així:

mysqldump -u usuari -p nombasededades > ./arxiudetext.sql

Quan ja hem fet les correccions, podem tornar a ingestar tot el contingut de l’arxiu de text a la base de dades així:

mysql -u usuari -p nombasededades < ./arxiudetext.sql

Fer una còpia de seguretat de la base de dades a Phpmyadmin:

Phpmyadmin és una eina de gestió de bases de dades de tipus MySQL. Sovint em trobo consultant una vegada i una altra com fer una còpia de seguretat perquè, encara que el procés és raonablement senzill, habitualment hi ha algun petit paràmetre que cal modificar, i que mai recordo, respecte la configuració per defecte. Com que la majoria de sistemes que faig servir utilitzen les bases de dades de manera similar a WordPress, la informació que hi ha a la pàgina de developers d’aquest sistema sobre com fer-ho em sembla una bona referència.

La còpia de segurerat també es podria fer amb el mysqldump indicat més amunt, i la pàgina que t’acabo d’enllaçar també parla d’aquesta possibilitat.

Fonts de la informació:

Publicat el

Els estanyets de Sotllo

A una zona de la Vall Ferrera per on no passen els camins més habituals per pujar a la Pica d’Estats, hi ha els estanyets de Sotllo. No és topònim clar i establert, i per tant és possible que no els trobis amb aquest nom a cap mapa. I, no obstant, si saps llegir-lo i els busques, segurament acabaràs deduint on són. Quan hi arribes tens la sensació de trepitjar aquest lloc per primera vegada; és solitari i lunar. Hi ha estanys d’aigua glaçada i transparent que es formen amb la neu que veus amb els teus ulls com es desfà, i el vermell de les pedres plenes de ferro contrasta amb el verdós que té la sorra del fons.

La primera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2001. I aquesta, l’agost de 2016, em penso que era la quarta vegada i m’hi acompanyava la Veronika. Només duia un petit trespeus portable que, completament desplegat, arriba fins a la cintura, i per la perspectiva de la foto no estic segur de si vaig arribar a utilitzar-lo. És una de les imatges més interessants que van sortir d’aquella ruta.

La imatge està impresa amb acabat semi brillant sobre paper Canson Infinity Baryta Prestige II, de 340 g/m2. És una tirada inicial limitada a 25 exemplars i en pots adquirir un (si en queden!) fent clic aquí.

Publicat el

Llobregat a cal Bassacs

Imatge per a pantalla de Llobregat a Cal Bassacs

Fa dos anys la sequera no estava tan instaurada com ho ha estat els darrers mesos. I, tot i que de manera insuficient, anava plovent de tant en tant. Llavors, quan ho feia, alguns dies jo agafava el drone i me n’anava a voltar per a buscar la sort d’enxampar alguna boira matinal o turbulència interessant de l’aigua i poder-ho filmar. El dia 11 de setembre que vaig fer aquesta foto a les formes capricioses que ha creat el Llobregat a la riba de la roca deuria ser un d’aquests dies. La imatge no té gaire més secret que aquest. L’hora i la llum i alguns dels forats de les roques encara plens d’aigua de l’avinguda del riu. Com és habitual en mi, el retoc és subtil. Només em va interessar potenciar les dominants blavoses de la zona d’ombra tan bon punt les vaig identificar.

Durant aquest últim any o dos he revisitat força la imatge, perquè em plantejava donar-li format expositiu, i sempre me l’he mirat en orientació horitzontal. Condicionament o desviació tecnològica pròpia del dispositiu amb què l’havia capturat.

Fa uns dies, però, en imprimir-la sobre paper (un Canson Infinity Baryta Prestige II de 340 g/m2, amb acabat semibrillant, per si hi tens interès) em vaig adonar que funciona millor en format vertical, i així és com es quedarà. N’he fet una edició limitada de 25 exemplars. Fes clic aquí si vols adquirir-ne un.

Publicat el

Paisatge d’Skye, l’original

Imatge de l'aquarel·la d'Skye

Després de preparar els prints basats en l’aquarel·la d’un paisatge d’Skye que vaig fer a Liminálica, m’he començat a mirar aquest original d’una manera especial. Ja des del moment que vaig acabar l’aquarel·la vaig saber que seria un dels treballs més reeixits, sinó el que més, de la residència. Pot arribar a fer una mica de ràbia que, d’una estada de quasi dues setmanes, consideris que el que val més la pena és un apunt de paisatge que potser no vaig trigar ni una hora a realitzar. Però l’art, igual que el futbol, és així.

Deia que me la vaig començar a mirar d’una manera especial perquè es va convertir en una cosa icònica, que sintetitzava sorprenentment bé la meva estada durant una setmana escassa a aquella illes de les Highlands. Vaig anar-hi perquè al màster de paisatgisme que en aquell moment estava cursant ens van encarregar el treball sobre una illa. Jo tenia uns diners pendents de gastar d’una borsa de viatge d’un premi artístic, i vaig decidir que seria bona idea invertir-los en el que em costaven els vols per arribar a Skye i fer el treball sobre aquesta illa.

Si comptem viatjar com a fer-ho a l’estranger, no és quelcom que hagi fet massa. I, en aquell moment, les úniques vegades que havia agafat un avió era per anar a la Blender Conference a Amsterdam. A Skye també hi vaig anar sol, però era un repte més ambiciós, perquè volia recórrer caminant una part significativa de la geografia de l’illa. Skye no és excessivament gran (no arriba a la meitat de la superfície de Mallorca) però tampoc és petita.

Recordo els dies previs a marxar, i especialment el dia que havia d’agafar el vol, i que sentia un gran estrès. Havia hagut d’encaixar els horaris de busos, buscar allotjament a Glasgow per al dia que arribava i altres misèries del tot pròpies de viatjar però a les quals jo no estava acostumat. A tot això s’hi sumava l’ansietat per a decidir quines càmeres de fotografies m’emportava. Volia prendre’m seriosament (o això pensava) la fotografia de paisatge, i havia comprat rodets de diapositives Velvia 50, però també m’inquietava molt quedar únicament a la mercè d’aquestes imatges si no m’emportava també la càmera digital amb què, a més a més, podia fer vídeo. Tot plegat implicava pes a la motxilla, més el menjar, i fins i tot m’estava plantejant si m’havia d’endur l’ordinador portàtil.

Miro aquell jo tan incapaç de pensar amb claredat i ser resolutiu i em sembla delirant. I no obstant no podria descartar completament tornar-m’hi a trobar. La situació em va portar a un dels moments de crisi que més recordo. Se’m va fer tard entretenint-me considerant aquestes foteses i en canvi quasi no vaig tenir temps de comprar els bitllets del bus que havia d’agafar un cop a Escòcia. Vaig haver d’agafar un taxi per no perdre el vol. Al vespre arribava a l’alberg de Glasgow, una ciutat que em va semblar terriblement inhòspita, tenint la sensació d’haver travessat l’Estígia.

Per això el contrast de l’arribada a Skye el dia següent, després d’un viatge de 6 hores d’autobús (a Skye hi ha un pont que la connecta a l’illa d’Anglaterra) va ser tant potent. Em va semblar trobar-me a una terra salvatge que demolia tota aquella realitat de consideracions i llocs mediocres (la indecisió sobre què m’enduia, la meva habitació, el taxi, l’aeroport, Glasgow, l’alberg de Glasgow) que havien presidit el meu últim dia i mig. Sentia que estava començant una nova vida a l’illa, tot i que havia de tornar a Barcelona al cap de menys d’una setmana.

El Quiraing d'Skye

L’espai i la buidor d’Skye són absolutament protagonistes. Hi bufa un vent fresquet. Si hi ha construccions, o cartells, o qualsevol cosa que un troba en el camí i que no sigui clarament un poble, sempre té un aspecte desproveït de qualsevol pretensió. Sembla una presència quasi casual. Em va exagerar aquestes sensacions el fet que els primers dies vaig ser a la zona del Quiraing, que ofereix aquests paisatges vastos i majestuosos. Després vaig descobrir una Skye més íntima i fins a cert punt més accessible, però que igualment em transmetia en molts moments que era una mena de nou món.

Aquesta imatge que vaig fer a Liminálica resumeix la contundència d’aquest paisatge que vaig viure a Skye. No va ser gens buscat, a Liminálica m’hi vaig endur desenes d’imatges sense tenir una idea clara de quines em vindria de gust utilitzar com a referent. I de totes maneres em sembla curiós que aquestes dues experiències, tan diferents entre sí i en certa manera també tan diferents de la meva vida de cada dia en el moment que les vaig viure, estiguin unides per aquesta imatge que amb prou feines mesura deu per quinze centímetres.

Possiblement posaré a la venda aquesta aquarel·la a la propera exposició. Per ara, en pots adquirir la reproducció a mida DIN A4 en sèrie limitada de 25. Fes clic aquí si vols passar per caixa.

Publicat el

Nu de Secretari Coloma

Els dos primers anys de deixar el pis de Sant Antoni i marxar a Montclar per a tenir-hi la meva base vital, treballava alguns dies a Barcelona. Llavors em quedava a dormir al pis de la Sara, que era pràcticament tot per a mi perquè ella ja havia marxat a l’estranger.

Allà, sobre un sofà improvisat amb coixins però amb bon gust -l’estètica que havia sabut imprimir la Sara a casa seva- vaig fer-li aquesta fotografia a la Núria. Era un dia de gener de 2017.

Vam jugar amb diverses configuracions lumíniques però sobretot amb el projector de vídeo per a aplicar diversos patrons linials sobre el seu cos. No tinc la pretensió d’haver inventat res: l’ús de patrons linials o geomètrics i les ombres que projecten sobre les corbes del cos humà és un recurs molt explorat en fotografia.

El pis de la Sara era al carrer Secretari Coloma i fa anys que utilitzo el nom del carrer per a referir-me al pis. El carrer ara ja no es diu així, sinó Pau Alsina, tal com es deia abans de 1939, sembla. El canvi de nom el motivava el fet que el Secretari Coloma era un personatge més aviat sinistre. Introduir la Inquisició a Catalunya no ajuda a crear una bona imatge, evidentment. Jo vaig estar molt temps, però, ignorant qui era aquest personatge. Deixant al marge la realitat històrica, sempre hi havia considerant bastant còmic aquest nom, i per tot plegat no tinc gaire problemes a anomenar així aquesta fotografia.

Si no s’han acabat, tinc a la venda reproduccions d’aquesta imatge en acabat mat i mida DIN A4. Pots adquirir-ne una fent clic aquí.

Publicat el

Tempesta 2020 1

Allà on visc la fi del món és una cosa normal. On vaig viure fins a tenir-ne trenta-cinc la fi del món també arribava: darrere els vidres d’aquell ja mític, arquetípic, pis de l’Eixample a Sant Antoni també batia el vent amb mala idea, carregat de pluja, i els trons els feien tremolar, quasi tant com quan passaven els camions d’escombraries. Però no, era una altra cosa. A ciutat la fi del món arriba amb més cerimonial, és més rara. El dia es desperta rúfol, ningú amb seny ja no hi confia. Aviat es veuen paraigües desbarnillats dins les papereres i a migdia normalment ja ha passat tot.

Aquí és diferent. La fi del món no s’anuncia clarament. De cop és quan comença a congriar-se una negror i es gira un vent estrany, a tot arreu. En pocs minuts les branques es comencen a moure, inoportunes. Les que hauran quedat seques a l’estiu o l’any passat crepiten, grinyolen. A cada prat el vent xiula una cançó diferent, tot molt wagnerià i amb el constant recordatori de la imprudència de ser a fora. Aquí on visc el llamp és el poder de Déu i tothom el recorda. Res de bo hi pot cabre a esperar, però res dolent tampoc, necessàriament. El que en minuts comença en minuts pot desfer-se i la fi del món quedar com una il·lusió, una mena de burla de trol.

Però sovint la fi del món és real, no us ho creuríeu. Cortina darrera l’altra la pluja assota la terra i esventra els marges i corre boja pels camins i els desfà, i després passen les vaques i ho deixen tot fatal. Normalment ve a la tarda, després de migdia. Potser passa en una hora, però potser veuràs el dia esllanguir-se lentament, mentre també ho fa la intensitat de la pluja, sense deixar de caure, i quan ja sigui negra nit continuarà caient i l’endemà també. La fi del món pot durar uns dies. En el meu magí pensaré en anys, com l’aiguat de Cien años de soledad. Però, com tot, tindrà una fi i els dies després, en anar a buscar al cotxe per a anar a treballar quan els dits de l’aurora encara no han tenyit el cel, sentiré al fons de la vall la remor profunda del riu, cada dia una mica més imperceptible a mesura que l’absorbeixi el continent assedegat.

El text anterior acompanyava el post que vaig fer a Instagram amb aquesta imatge. Ara en pots comprar un exemplar d’una sèrie limitada de 25 tot fent clic aquí. Ho has de fer abans que s’acabin, això sí!

Publicat el

Aigua

Per motius que desconec l’aigua del Llobregat s’està tornant cada cop més transparent. Fins i tot sembla que comença a veure-s’hi al fons els diamants que s’hi han estat acumulant tots aquests anys. Si Eärendil hi passés ara segur que es quedaria embadocat mirant-ho des del pont i no hauria seguit pujant, turó amunt, com feu llavors. La gent es queixa constantment que no funciona l’ascensor. Tirion no és la mateixa des que hi van posar-hi l’ascensor. A mi, personalment, em rellisca l’ascensor.

Aquests dies que es veu l’aigua tan neta és quan Tirion més sembla ella mateixa. Una vila atemporal, una mena de Cnossos passada pel filtre de Tolkien i després pel meu. La gent de Tirion, a part de queixar-se de l’ascensor, si fos estiu s’acostarien a la platgeta que fa l’illa, els veuria arremangar-se els pantalons, entrarien amb la cautela de les pells que aquella aigua no coneixen i només se’ls mullaria una mica la vora replegada, just per sota dels genolls que sembla a punt de caure. Caminarien amb les cames lleugerament flexionades enfora per guanyar estabilitat i s’ajupirien de manera maldestra per a intentar agafar algun diamant. Però ràpidament deixarien aquest passatemps de banda, perquè en remenar la sorra es faria tot tèrbol i ja no els veurien.

Esclataria la seva rialla clara, la d’homes amb bigotis i barbes i cabells més o menys desendreçats però que hi han viscut tota la vida, i et saluden pel carrer. La veu de les dones és més com de tieta Antònia, però és igualment familiar, i ressonaria una mica més estrident, encara que simpàtica, per sobre la dels homes quan els recriminessin haver-se ficat a l’aigua, que et quedaràs tot moll, mare de Déu, diu que volia agafar diamants. Es mirarien les unes a les altres des de la riba amb les mans a la cintura i la roba arremangada, i la seva rialla rebotaria d’una banda a l’altra del riu com els basiliscos, barrejant-se amb els esquitxos i el tro de la veu dels homes, i es perdria enllà seguint el curs per on el riu mandreja entre salzes i joncs perquè ja ningú el vigila.